Divagacions lingüístiques

Aquesta setmana el PSC ha tornat a posar d'actualitat el tema de la llengua a l'ensenyament. Mercè Vilarubies defensora del bilingüisme publica un article on fa un raonament a priori sobrela impossibilitat de què el sistema educatiu català pugui donar un ensenyament real de la llengua castellana. El raonament és teòricament impecable però no acaba de concordar amb la realitat. Allò que jo constato amb els meus alumnes és que segueixen escrivint molt millor en castellà que en català. La immersió potser els impossibilita de conèixer bé el castellà, però no serveix per aprendre bé el català. Paradoxalment, tot i la seva preferència per l'ús de la llengua castellana, en general consideren molt més fàcil allò que se'ls demana per superar la matèria a segon en català que en castellà. No és tampoc una dada menor que malgrat l'interès mínim de l'alumnat actual per la literatura la filologia castellana aplegui molt més públic que la catalana.

Tanmateix el problema real segurament té poc a veure amb el català i el castellà i més amb la neollengua orwelliana que és quelcom més proper a la realitat i que pot tenir una versió catalana o castellana i per suposat, i essencialment, anglesa. El moment més trampós de l'article és quan ens explica que la major part dels alumnes catalans no tenen capacitat per redactar una frase com “tenemos una necesidad acuciante de realizar esa tarea” i no perquè sigui mentida, efectivament la major part no poden, sinó perquè la realitat no és gaire diferent a una comunitat monolingüe com Castilla y Leon. La major part de la població, crec que això val per a tota Espanya, no està estimulada per anar més enllà de dimensió oral del llenguatge ni ho veu necessari. (l'aprenentatge de les llengües estrangeres potser ha ajudat a arribar fins aquí, la meva professora de francès a l'institut em feia llegir Simenon, fa no gaire anys els meus alumnes es queixaven de què estaven farts de llegir receptes per fer pizzes a les classes d'anglès).

El fet indubtable és, i no puc treure-li la raó a Villarubies,que el sistema privilegia el català sobre el castellà per sobre de l'esperit de la llei. També és indubtable que el català ho aprofita poc. El català no és una llengua interessant. Allò que em va fer optar pel català quan era jove, la realitat vital d'una cultura construïda en una situació quasi sempre adversa, ara té poc pes, quan la literatura té tan poca relació amb l'experiència vital de la gent. Certament el català serveix per esdevenir funcionaris, però cap adolescent normal somnia amb ser funcionari. I l'argument humanista, i planià, de què si vius a un país on hom diu “bon dia” has de saber dir “bon dia” en cap cas exigeix anar més enllà del registre col·loquial que es pot aprendre al carrer.