Marie, la roja

    Al TNC es representa Marie la Roja de Rosa Maria Arquimbau, per primera vegada des de la seva estrena a la Barcelona en guerra del 1938. Arquimbau és un personatge molt interessant, una de les primeres dones en exercir el periodisme a la nostra ciutat va començar poc abans de la guerra una carrera teatral que quedaria estroncada pel resultat de la guerra civil, que suposà la seva marginació absoluta de la vida literària i cultural. El canvi dels setanta la va agafar ja massa gran i morí oblidada a una residència d'ancians l'any 92. L'obra s'esdevé íntegrament en una presó de dones i es centra en el conflicte entre una presa política, la Marie que dóna títol a l'obra, i les altres presoneres: una prostituta, una alcavota, una noia burgesa assassina del seu fill no desitjat, una enverinadora i una dóna que ha matat el marit per gelosia. Evidentment Marie té una visió de la realitat del tot contraposada a unes dones doblement presoneres, que veuen Marie com un ser d'un altre mon, com en un cert sentit és. A més dos actors fan diversos personatges masculins relacionats amb la institució penitenciaria Tot i que els noms dels personatges són francesos l'autora es va inspirar a la presó de dones del carrer Reina Amàlia, que ella va descriure en un article periodístic el 1935, denunciant alguna de les coses que passen a l'obra, com l'absència de llevadores.

    La representació funciona bé. Els actors tenen un bon nivell i el decorat representant la presó és força convincent. Les converses a l'interior de les cel·les, espais tancats on no podem accedir, es mostren de manera intel·ligent en unes projeccions en video, Entenc que aquesta mena de feina és la que justifica l'existència d'un teatre nacional. Allò que no m'agrada tant és que la recuperació sempre sembla implicar un esforç d'actualització i aquest acaba sempre sent una adaptació a allò que nosaltres considerem políticament correcte. Per això, el final deixa, literalment, al marge la història sentimental entre Marie i el seu guardià, per posar en el centre un numero musical d'estil llatí celebrant el lesbianisme i l'empoderament de la dóna, coses que estan molt bé, però no sé si em donen una idea gaire exacta de quina era la resolució de l'obra escrita per Arquimbau.

 

Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia occidental de la pasion

 

    Llegeixo Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia Occidental de la Pasión. Aquí el seu autor assumeix la seva condició oriental per fer un judici poc favorable sobre. 1) la cultura occidental en general, entenent que el nucli d'aquesta és el cristianisme, 2)les patologies del nostre temps, amb una arrel més o menys profunda en el cristianisme i finalment 3)de Heidegger en particular, un autor, que com també Kant mai no acaba de superar la seva arrel religiosa.

    La Passió, el sacrifici la vida entesa com patiment, és la noció clau de la història d'Occident. Ara rep altres noms com "rendiment" però es contraposa a l'hegemonia que en la nostra cultura ha pres la noció d'entreteniment. D'això la gent dedicada, més o menys, a l'educació en sap molt. La perspectiva de Han és que aquesta contraposició és molt menys radical del que sembla, perquè totes dues tenen el mateix fons absurd. D'entrada ens vol explicar com va poder sorgir aquesta cultura de l'entreteniment des d'una concepció d'austeritat i seriositat, per això, el primer capítol ens explica com La Passió segons San Mateu de Bach fou mal acollida en el seu moment, acusada de lleugeresa i frivolitat, especialment per l'associació establerta entre la noció de Déu i la voluptuositat. Igualment significativa fou la recepció de la música de Rossini al segle XIX i la batalla que emprengué en contra seva Wagner, de la que es va fer eco Nietzsche a la seva primera obra, on el fillsdel pastor luterà ,s'arrenglerava completament amb Wagner. Aquesta contraposició encara és més clara estudiant Kant, tant la seva moral, enfrontada d'arrel a les inclinacions, com a la seva estètica on es fa un esforç suprem per treure tota dimensió intel·lectual a l'entreteniment

    Els dos capítols més interessants i en el que es dilucida el tema central del llibre són els dedicats a Heidegger i a la poesia oriental. El títol del capítol dedicar a Heidegger és molt clar "Ser como Pasión". Han creu que ser i temps es podia haver dit també Passió i entreteniment, doncs l'anàlisi de la quotidianitat és del tot equiparable a una fenomenologia de l'entreteniment. L'entreteniment és una exoneració ontològica i per això "la temporalidad del estado de caida es la del entretenimiento". Han no nega la dimensió profètica de la filosofia de Heidegger com expressa el fet de què la seva descripció de l'existència inautèntica pot perfectament ser una descripció del que fem i de la manera en que som quan fem zàping. En Heidegger el mon només és accessible des del treball, ergo patiment i en contra del que poden pensar John Gray o la tradició budista, veure no te sentit en ell mateix. La seva gravetat esdevé aclaparadora:

        El libro y el espejo hacen audible el lenguaje de la procedencia. El cine y la televisión por el contrario, ensordecen el oído para tal lenguaje. Los hombres ensordecen y se distraen. El libro es un testimonio. La película, por el contrario, es una maquinación. La "jarra" y el "arado" remiten a la procedencia. No son "aparatos". La radio y la televisión, por el contrario, llevan a la apatridia. Heidegger construye un mundo autèntico en virtud de una distinción que es bastante arbitraria. Heidegger no tiene serenidad con el mundo. Su lenguaje de la Pasión es violenta, en el sentido de que trabaja muy selectiva y excluyentemente. No es afable. Al fin y al cabo, del mundo no solo forman parte la garza y el reno, sino también el ratón y Mickey Mouse.

    Tot i que Heidegger va morir encara no fa cinquanta anys sembla que ens queda molt lluny. El nostre temps no el llegeix però si el llegís s'indignaria, convençut com està gairebé tothom de què la vida està per passar-s'ho bé mitjançant una manera o altra de "matar" el temps. En el nostre temps l'entreteniment va molt més enllà de l'oci. L'entreteniment ha de ser a l'escola i a la feina, esdevé crònic (un nuevo estilo de vida, una nueva experiencia del mundo y del tiempo en general) i la realitat mateixa és un efecte de l'entreteniment. Des de l'altra banda però arribem al mateix punt: la negació de la realitat. En un llenguatge més nietzschià, que Han no empra, dues versions del mateix nihilisme. Enfront d'això que es pot oposar? Aquí cal citar el capítol anomenat Sartori dedicat al pensamentt, l'art i la religió oriental, doncs totes tres coincideixen en l'essencial. Aquí no apareix el concepte de passió, sinó l'entreteniment associat a l'afirmació del món. L'exemple de Han és l'haiku, el qual mai no és portador de missatges profunds sinó que identifica plenament el seu ser amb la seva aparença, no excloent mai el joc amb les paraules com finalitat essencial. Han parla en concret de taoisme que no aspira a fugir del món sinó en afermar una confiança en el món; obrir-se al que passa, mantenir una serenitat envers el món que no té res a veure amb la intencionalitat de la passió. El mateix podriem dir del budisme zen on la quotidianitat no es estigmatitzada sinó acceptada. Per concloure, no es tracte per Han de refusar l'entreteniment sinó de convertir-lo en afabilitat.

Lucidesa planiana

 

    Al començament del seu llibret sobre Joaquim Mir (molt menys ambiciós del que ell projectava, doncs no va poder accedir al testimoni directe de l'artista) Josep Pla escriu:

    Succeeix, només, però, que hom té projectes, que voldria fer això o allò o el de més enllà i que tot és molt difícil, car són ben poques les coses que es porten a cap plenament en la vida. I, en l'època que hem viscut encara menys.

    Personalment trobo que és una reflexió de gran lucidesa i que cal tenir-la molt present , especialment la gent com jo que s'endinsa en aquesta darrera etapa post-professional de la jubilació, quan hom pot creure que ja disposa del seu temps del tot (cosa que fet tampoc és el meu cas) i acaba oblidant les inflexibles lleis de l'aritmètica, molt clares sobre la desproporció entre la suma del que ha passat i el que podria restar (d'acord a les estadístiques, és clar)

Humans a Auschwitz

 

    Llegeixo Humans a Auschwitz el darrer llibre de Joan Albert Vicens que molt amablement em va fer arribar uns dies. El llibre vol fer un balanç des d'un nostre temps que sembla més ombrívol del que esperàvem, el que ens ha arribat i les conclusions que podem treure de l'esdeveniment ignominiós que foren els camp d'extermini nazi. Es fonamenta a quatre figures, dos supervivents dels camps, Primo Levi i Robert Antelme, una víctima que ens va deixar els diaris previs al seu empresonament i que es perdés la seva pista una cop arribada a Auschwitz, l'holandesa jueva, Etty Hyllesum i finalment el testimoni de Franz Stangl, comandant en cap de Treblinka, que concedí una entrevista a la historiadora Gita Sereny l'any 1972 a la presó de Duseldorf on complia la seva condemna de cadena perpetua. Jo només coneixia el testimoni de Primo Levi que obre el llibre. De fet, és la més coneguda. Levi descriu el seu calvari des d'una mirada agnòstica i aplicant la seva mirada de científic per prendre una distància i oferir un relat el més objectivament possible. Levi, crec, era un gran escriptor i ningú ha explicat millor la culpa i la vergonya associades a la supervivència. Anthelme fou un escriptor francès membre del PCF que feu una explicació diferent. Comunista convençut no feu cap reflexió vinculada a la religió, de fet, com correspon en principi a un membre del partit, la seva perspectiva és completament materialista,i de manera coherent entén que la persistència de la matèria, la manera en què es mantigué el conatus del que parlava Spinoza, és l'element de resistència que impedeix l'anorreament i finalment anul·la el designi anihilador dels nazis. Hyllesum és l'única que va morir els camps, els seus diaris, començats poc abans de la invasió nazi dels països baixos, mostren una interessant successió des d'una actitud primera d'ignorància de la realitat  o de pensar que ella podia estar per sobre de la persecució a l'acceptació final i l'assumpció del destí fatal que suposava la deportació. Hyllesum pot fer aquest transit desenvolupant una fe en Déu, possiblement no del tot ortodoxa, amb una certa tirada al panteisme i un desinterès per la individualitat. Hyllesum tingué oportunitats reals de fugir però va voler compartir el destí dels altres tot assumint que la seva vida no era millor ni tenia més valor que la dels altres. Stangl era un funcionari gris i complidor. Havia estat educat en un catolicisme convencional i va intentar justificar-se des del pretexte que tenint família i responsabilitat estava obligat a obeir i finalment plantejant una radical distinció entre el seu jo real i el seu jo social, posant-los com dos realitat pràcticament oposades. Allò revelador de l'entrevista és que totes aquestes estratègia acaben fracassant i al final no pot obviar el fet que el suïcidi hagués estat una opció més digna i preferible.

    El treball de Vicens està construït des de la defensa de dues tesis bàsiques: una cristiana i un altra platònica. La cristiana és irrenunciable dignitat del ser humà i la platònica és la pluralitat definidora de l'ànima humana. Tots tres testimonis són de personalitats molt diferents i oposades però totes elles suposen un triomf en el sentit que impugnen allò que pretenia demostrar el nazisme: la negació de la seva condició humana; la raó, el cos, la consciència el thymos en el cas de Hyllesum com elements definidors de l'humà són fets incontestables, tots els qual serveixen per refutar la tesi nazi de que allò que tenien al seu davant eren sers inferiors que no arribaven a ser veritables humans. Hi ha una única humanitat de la qual ni tan sols els nazis estan exclosos, perquè, malauradament, el seu comportament ha de ser qualificat com a monstruós però no era inhumà, tot i que no fos digne de ser-ho.

    Més enllà del contingut del llibre que de manera massa breu acabo de fer,  m'és més important expressar la joia que he sentit llegint-lo. Joan Albert ha estat director de IES i docent universitari durant dècades i amb treballs com aquest llibre deixa clara la seva voluntat de seguir defensant els valors des del que podem aspirar a un futur digne i esperançador. Tant de bo pugui seguir per molt de temps i podem gaudir i beneficiar-nos de la seva feina. El  seu llibre potser no serà fàcil de trobar en llibreries però es pot trobar sense problemes a Amazon

Bartleby: una història de Wall Street al Poble Nou

 Veig a la sala Beckett l'adaptació feta per Llatzer Garcia del Bartleby de Melville. Hi vaig perquè és un llibre pel que tinc una ferma admiració des del que vaig descobrir mitjançant els assaigs de J.L.Borges fa quaranta anys. Hi havia vist fa molts anys, quan la sala era a Gràcia, una adaptació de Sanchis Sinisterra on hi havien dos actors. Aquí Garcia ha optat per fer un monòleg on només sentim la veu del narrador, el convencional i mediocre advocat de Wall Street que un dia va contractar un escrivent del que tenia poques referències i que va acabar subvertint la seva existència amb el seu "preferiria no fer-ho". Garcia ho justifica perquè pensa que Bartleby és una figura fantasmal i que hi prou amb la seva evocació per part del narrador. Crec que té raó perquè Bartleby és més una absència que una presència. Varem gaudir molt veient aquesta molt reeixida adaptació. El més important és el treball de l'únic actor l'Albert Prat, el qual diu perfectament un text exemplar en la seva progressió dramàtica, des de la banalitat de tot el que ens explica al començament a l'esquinçament provocat per la ferma renuncia de Bartleby a l'acció. Prat encarna perfectament amb la seva dicció, expressió i disposició corporal aquesta transició. L'escenari només conté l'actor i un gran escriptori amb molts calaixos entorn del qual mou el narrador, però al final descobrim que el terra està ple d'aigua en una metàfora adient de l'enfonsament experimentat pel narrador. Hom pot fer moltes lectures de Bartleby, el més directe precursor del mon de Kafka segons Borges. Jo mentre la veia vaig recordar el final de Moby Dick quan el fanatisme irracional de Ahab s'empodera de la tripulació després de la seva mort. Bartleby es reclòs i deixat morir perquè no pot ser un exemple; per la por que la seva actitud s'encomani? Què és però el que s'encomana? Melville composa una obra oberta que permet lectures antagòniques de Bartleby, un exemplemalatís d'apatia o el resistent més radical i ferm. En si mateixa la qüestió no és clara, però el contrast amb el seu cap, un home que sembla haver assimilat completament la convenció a la naturalesa, potser ens inclina a la segona opció.

L'a realitat imita la ficció ( i no la millora)

        Sí ingènuament alguns havíem pogut pensar que The Godfather parlava del passat dels EEUU, sembla clar que a més d'això descrivia el seu futur. Si més no aquesta és la conclusió que podem seguir de la lectura d'aquest article. Entre mig aquesta setmana hem vist una escena que expressa perfectament l'esperit de la famosa oferta que no es pot rebutjar (el Javi ho explica, aquí). En tot cas és evident que atenint-nos estrictament a la carrera delictiva, Vito Corleone no era ningú en comparació amb Trump. Seguint amb les referències el tema dels casinos com font de blanqueig de diners és precisament el que ens explicà Scorsese a Casino, de la que parlava l'altre dia. La comparació és en el fons afalagadora per Trump,doncs el Corleone de Brando tenia un glamour del qual ell està mancat (per això a Corleone la gent conscienciada odia a Coppola, perquè presentava uns mafiosos atractius com Brando. Pacino o De Niro, molt allunyats de la grolleria dels autèntics que hi eren per allà) i malgrat tot una relativa dignitat moral que sembla molt lluny de l'abast de l'actual president.

 

Peter Thiel, filosofia i tecnoplutocracia

 

    Diumenge llegeixo aquest article a La Vanguardia sobre Peter Thiel l'inventor de PayPal que és considerat com l'ideòleg més important del nou govern americà. Com altres figures del moment Thiel té alguns trets sinistres des del meu punt de vista, com la fixació a the lord of the rings, peró també d'altres que em descol·loquen una mica. Thiel ha estudiat filosofia, com tots els que ho hem fet, segurament de manera peculiar. Diu que voldria viure en un mon sense política, és a dir que no ha estudiat o no ha entés Aristòtil i Plató, tot i que sorprenentment llavors es defineix com straussià. És clar que llegir Strauss no necessàriament ajuda a ser bona persona, d'això en tenim constatacions empíriques al nostres país; Strauss és una lectura molt perillosa pels que tendeixen a sobrevalorar-se o a estimar-se massa a si mateixos. Més sorprenent és la seva relació amb Rene Girard. Jo m'he ocupat molt d'aquest pensador en alguns moments i em sembla evident la relació entre els maleïts "likes" i la teoria del desig mimètic. El problema de Girard però apunta a tot el contrari del que sembla intentar Thiel, perquè per Girard el problema fonamental de la humanitat és superar el desig mimètic que obre les portes de l'infern de la violència mimètica i certament és clar que les xarxes alguna cosa tenen a veure amb això, són grans instruments difusors de l'odi. Per Girard, la superació de la violència mimètica es troba al missatge evangèlic, l'essència del qual és la renuncia als bocs expiatoris i diria jo que Trump és una altra cosa. De totes maneres, potser estaria bé veure que diuen els llibres de Thiel concretament