Bartleby: una història de Wall Street al Poble Nou

 Veig a la sala Beckett l'adaptació feta per Llatzer Garcia del Bartleby de Melville. Hi vaig perquè és un llibre pel que tinc una ferma admiració des del que vaig descobrir mitjançant els assaigs de J.L.Borges fa quaranta anys. Hi havia vist fa molts anys, quan la sala era a Gràcia, una adaptació de Sanchis Sinisterra on hi havien dos actors. Aquí Garcia ha optat per fer un monòleg on només sentim la veu del narrador, el convencional i mediocre advocat de Wall Street que un dia va contractar un escrivent del que tenia poques referències i que va acabar subvertint la seva existència amb el seu "preferiria no fer-ho". Garcia ho justifica perquè pensa que Bartleby és una figura fantasmal i que hi prou amb la seva evocació per part del narrador. Crec que té raó perquè Bartleby és més una absència que una presència. Varem gaudir molt veient aquesta molt reeixida adaptació. El més important és el treball de l'únic actor l'Albert Prat, el qual diu perfectament un text exemplar en la seva progressió dramàtica, des de la banalitat de tot el que ens explica al començament a l'esquinçament provocat per la ferma renuncia de Bartleby a l'acció. Prat encarna perfectament amb la seva dicció, expressió i disposició corporal aquesta transició. L'escenari només conté l'actor i un gran escriptori amb molts calaixos entorn del qual mou el narrador, però al final descobrim que el terra està ple d'aigua en una metàfora adient de l'enfonsament experimentat pel narrador. Hom pot fer moltes lectures de Bartleby, el més directe precursor del mon de Kafka segons Borges. Jo mentre la veia vaig recordar el final de Moby Dick quan el fanatisme irracional de Ahab s'empodera de la tripulació després de la seva mort. Bartleby es reclòs i deixat morir perquè no pot ser un exemple; per la por que la seva actitud s'encomani? Què és però el que s'encomana? Melville composa una obra oberta que permet lectures antagòniques de Bartleby, un exemplemalatís d'apatia o el resistent més radical i ferm. En si mateixa la qüestió no és clara, però el contrast amb el seu cap, un home que sembla haver assimilat completament la convenció a la naturalesa, potser ens inclina a la segona opció.