El pintor Joaquim Mir

 

    El pintor Joaquim Mir és un dels primers llibres acabats per Pla després del final de la guerra civil. Abans de la guerra havia tingut un èxit important amb la vida de Manolo, dedicada a Manolo Hugué. Aquí no va poder repetir la fórmula perquè Mir va viure molt poc després de la guerra civil. No pogué comptar amb el seu testimoni i feu un relat basat en d'altres testimonis. Llegint el llibre em sembla molt evident que Pla simpatitzava força amb Mir i diria que això era perquè d'alguna manera veia a la vida de Mir un camí a seguir pel futur incert que se li obria després de la guerra. Pla repeteix moltes vegades la sentència per Mir, "jo pinto i prou"; canviant la pintura per l'escriptura això explica tant el passat de Mir com el futur que efectivament tindria Pla. Mir va tenir problemes en la guerra amb els milicians i no fou ben vist pel franquisme, i potser això el podia fer sentir proper. Però el més important és que Pla veia Mir com "un gos sense collar", un individualista radical. Mir ens apareix com un pintor amb un talent indiscutible, com a colorista no pas com a dibuixant, un capacitat de treball innegociable, però també una evident manca de formació. No pertanyé a cap escola i no va deixar deixebles. Pla valora la seva tendència a l'autenticitat i el fet que la seva obra no reflecteix cap mena de sentiment, idea ni transcendència. Per tant allò que ell fa en pintura, pot semblar equivalent al que pretenia també l'escriptura planiana. En qualsevol cas, el llibre és tan agradable de llegir com tots els de Pla i ofereix un testimoni ben valuós del país a l'època del començament del segle XX quan ell era jove i semblava sorgir un país que no va acabar de ser.