Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia occidental de la pasion

 

    Llegeixo Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia Occidental de la Pasión. Aquí el seu autor assumeix la seva condició oriental per fer un judici poc favorable sobre. 1) la cultura occidental en general, entenent que el nucli d'aquesta és el cristianisme, 2)les patologies del nostre temps, amb una arrel més o menys profunda en el cristianisme i finalment 3)de Heidegger en particular, un autor, que com també Kant mai no acaba de superar la seva arrel religiosa.

    La Passió, el sacrifici la vida entesa com patiment, és la noció clau de la història d'Occident. Ara rep altres noms com "rendiment" però es contraposa a l'hegemonia que en la nostra cultura ha pres la noció d'entreteniment. D'això la gent dedicada, més o menys, a l'educació en sap molt. La perspectiva de Han és que aquesta contraposició és molt menys radical del que sembla, perquè totes dues tenen el mateix fons absurd. D'entrada ens vol explicar com va poder sorgir aquesta cultura de l'entreteniment des d'una concepció d'austeritat i seriositat, per això, el primer capítol ens explica com La Passió segons San Mateu de Bach fou mal acollida en el seu moment, acusada de lleugeresa i frivolitat, especialment per l'associació establerta entre la noció de Déu i la voluptuositat. Igualment significativa fou la recepció de la música de Rossini al segle XIX i la batalla que emprengué en contra seva Wagner, de la que es va fer eco Nietzsche a la seva primera obra, on el fillsdel pastor luterà ,s'arrenglerava completament amb Wagner. Aquesta contraposició encara és més clara estudiant Kant, tant la seva moral, enfrontada d'arrel a les inclinacions, com a la seva estètica on es fa un esforç suprem per treure tota dimensió intel·lectual a l'entreteniment

    Els dos capítols més interessants i en el que es dilucida el tema central del llibre són els dedicats a Heidegger i a la poesia oriental. El títol del capítol dedicar a Heidegger és molt clar "Ser como Pasión". Han creu que ser i temps es podia haver dit també Passió i entreteniment, doncs l'anàlisi de la quotidianitat és del tot equiparable a una fenomenologia de l'entreteniment. L'entreteniment és una exoneració ontològica i per això "la temporalidad del estado de caida es la del entretenimiento". Han no nega la dimensió profètica de la filosofia de Heidegger com expressa el fet de què la seva descripció de l'existència inautèntica pot perfectament ser una descripció del que fem i de la manera en que som quan fem zàping. En Heidegger el mon només és accessible des del treball, ergo patiment i en contra del que poden pensar John Gray o la tradició budista, veure no te sentit en ell mateix. La seva gravetat esdevé aclaparadora:

        El libro y el espejo hacen audible el lenguaje de la procedencia. El cine y la televisión por el contrario, ensordecen el oído para tal lenguaje. Los hombres ensordecen y se distraen. El libro es un testimonio. La película, por el contrario, es una maquinación. La "jarra" y el "arado" remiten a la procedencia. No son "aparatos". La radio y la televisión, por el contrario, llevan a la apatridia. Heidegger construye un mundo autèntico en virtud de una distinción que es bastante arbitraria. Heidegger no tiene serenidad con el mundo. Su lenguaje de la Pasión es violenta, en el sentido de que trabaja muy selectiva y excluyentemente. No es afable. Al fin y al cabo, del mundo no solo forman parte la garza y el reno, sino también el ratón y Mickey Mouse.

    Tot i que Heidegger va morir encara no fa cinquanta anys sembla que ens queda molt lluny. El nostre temps no el llegeix però si el llegís s'indignaria, convençut com està gairebé tothom de què la vida està per passar-s'ho bé mitjançant una manera o altra de "matar" el temps. En el nostre temps l'entreteniment va molt més enllà de l'oci. L'entreteniment ha de ser a l'escola i a la feina, esdevé crònic (un nuevo estilo de vida, una nueva experiencia del mundo y del tiempo en general) i la realitat mateixa és un efecte de l'entreteniment. Des de l'altra banda però arribem al mateix punt: la negació de la realitat. En un llenguatge més nietzschià, que Han no empra, dues versions del mateix nihilisme. Enfront d'això que es pot oposar? Aquí cal citar el capítol anomenat Sartori dedicat al pensamentt, l'art i la religió oriental, doncs totes tres coincideixen en l'essencial. Aquí no apareix el concepte de passió, sinó l'entreteniment associat a l'afirmació del món. L'exemple de Han és l'haiku, el qual mai no és portador de missatges profunds sinó que identifica plenament el seu ser amb la seva aparença, no excloent mai el joc amb les paraules com finalitat essencial. Han parla en concret de taoisme que no aspira a fugir del món sinó en afermar una confiança en el món; obrir-se al que passa, mantenir una serenitat envers el món que no té res a veure amb la intencionalitat de la passió. El mateix podriem dir del budisme zen on la quotidianitat no es estigmatitzada sinó acceptada. Per concloure, no es tracte per Han de refusar l'entreteniment sinó de convertir-lo en afabilitat.