Los engreidos. Mi contraaprograma en favor del civismo y de la cohesión social

        Trencant un prejudici del que no estic especialment avergonyit he llegit un llibre d'un polític, en aquest cas una política, en actiu. Es tracta de Sahra Wagenknecht i el llibre en castellà es diu: Los engreidos. Mi contraaprograma en favor del civismo y de la cohesión social. Wagenknecht va ser una figura important a die Linke i actualment és diputada al Bundestag i cap del partit Aliança Sahra Wagenknecht. Por la razón y la Justícia. Tot i el mal senyal que crec que suposa posar-li el seu nom al partit, la veritat és que em sembla una lectura interessant, especialment la primera part amb el suggeridor títol de la sociedad dividida y sus amigos on fa una anàlisi de la situació alemanya, en línies generals diria que valida per a la resta d'Europa. És clar que no és especialment innovador. Wagenknecht segueix l'anàlisi d'autors com Giuly o especialment Piketty, però amb un estil més planer i adient per la divulgació. La idea més bàsica està extreta, crec, de Piketty. Allò que anomenem esquerra, l'esquerra realment existent, ha renunciat a la defensa de la igualtat com a estàndard per defensar els interessos d''un sector reduït de la societat el gruix del qual són els educats superiors beneficiaris de directes de l'època daurada del model social europeu. Les seves simpaties són oligàrquiques i no pas democràtiques. De fet no sap gaire que fer amb unes classes populars que primer l'incomoden, doncs no té molt clar que volen, i finalment l'irriten quan comencen a optar per opcions d'extrema dreta, a priori inconcebibles. L'oligarquia defensada per l'esquerra és la formada pels graduats superiors, una bona part dels quals vincula el seu ascens social a l'expansió de la globalització, per la qual cosa en són necessàriament defensors .Des d'aquest punt de partida, crec que indiscutiblement ben fonamentat, ella fa un reflexió crítica i punyent per moltes actituds d'una esquerra que ara posa la reivindicació de singularismes identitaris per sobre dels ideals antics de justícia social. Per exemple, adverteix que la fixació a les polítiques identitàries en el fons dóna la raó a la gran impulsora de la contrarevolució dels vuitanta, Margaret Thatcher, doncs assumeix el seu famós There is no such thing as a society. També està ben desenvolupat el capítol dedicat a la immigració que comença recordant el caràcter clarament fal·laç de fer judicis des de les estadístiques generals, cosa que facilita diluir els problemes que efectivament planteja la immigració i amagar fets en ell mateixos molt clars com l'impacte negatiu de la immigració en els salaris dels sectors nadius econòmicament més febles. La immigració tal i com està configurada ara mateix continua en realitat la tradició extractiva del capitalisme; buidant els països originaris de les seves elits i baixant el preu de la ma d'obra en els sectors on es paguen els salaris més baixos. En aquestes circumstàncies, l'estratègia de l'esquerra de ometre les qüestions salarials, per centrar-se només a la cultura és una garantia de victòria per a l'extrema dreta

        La segona part del llibre és la dedicada a exposar el programa. Aquí Sahra defineix la seva posició com conservadora, però un conservadorisme d'esquerres, de valors més que no pas polític i conservador perquè es recolza en idees polítiques molt velles, tant com Aristòtil i Plató, defensores de la dimensió social de l'existència humana, en contraposició a l'individualisme liberal que ara ja no és només de dretes, sinó que ha estat adoptat també per l'esquerra progressista. La part que a mi personalment em grinyola més de la proposta de Wagenkencht és el seu retorn al nacionalisme. Em grinyola en la meva condició de "català" que ha sofert el procés, però és també indiscutible que el projecte europeu ha estat segrestat i capitalitzat en defensa d'un molts pocs europeus, d'aquestes elits identificades amb el internacionalisme. Én un fet segurament indubtable, tot i que no m'agradi que el sentiment europeu és molt minoritari i propi d'intel·lectuals ( i segurament en el meu cas prenent de referent una Europa ideal en la qual encaixen poc una bona part dels europeus, entre els quals, tots els de l´est). La idea europea fou molt atractiva i la nostra generació va viure beneficis tangibles i positius del que es va realitzar, però el dèficit democràtic de les institucions europees es considerat per Wageknecht com insuportable i és difícil em sembla negar-li la raó.

        Un dels elements importants en aquest desencís general assenyalat per l'autora és el que ella anomena "ciència comprada", la utilització política i econòmica de discursos esbiaixats per una institucions científiques cada cop menys independents. No es recorda gaire però durant dècades en va haver un munt d'informes "científics" que minimitzaven o negaven els riscos del tabaquisme; una cosa molt semblant s'està esdevenint ara, per exemple, en el cas de l'impacte ecològic dels cotxes elèctrics. En tot cas més enllà del benefici al manufacturer mecenes l'efecte directe d'aquests pràctiques és l'augment de la irracionalitat col·lectiva.

        Wagenknecht fa diverses propostes, a nivell polític no només propugna la creació d'institucions de democràcia directa sinó la formació d'una càmera amb dret a debatre i vetar les propostes del parlament formada per ciutadans triats per sorteig. Aquesta proposta és del tot absurda pels defensors de l'establishment però jo no la veig tan desencaminada. És la més genuïnament democràtica i vist la gent que hi ha pels parlaments és difícil pensar que l'atzar no podria millorar-les. No és partidària tampoc del post-creixement doncs més enllà de la retòrica ja n'hi ha massa gent que està post-decreixent. En tot cas allò clar i que ella pensa és que només l'estat-nació pot aturar la financerització de l'economia que és l'arrel més fonamental dels nostres problemes. Estant d'acord en que l'element clau és la innovació, cal el recolzament des de l'estat que en realitat ha estat el finançador de totes les tecnologies que han suposat una aportació positiva a les darreres dècades. Això suposa un estat més fort i no més feble. Em sembla, per acabar, que aquest fragment de la conclusió reflecteix perfectament l'essencial de la seva reflexiö (les negretes són meves).

        Lo que hoy recibe el nombre de liberalismo de izquierdas es el gran relato de la clase media universitaria. En él se reflejan sus valores, su mundo vital y sus intereses. Por tanto, el liberalismo de izquierdas observa la historia de las últimas décadas desde la perspectiva de los ganadores, el decir, como una historia de progreso y de emancipación. Por consiguiente, los valores individualistas y cosmopolitas que impregnan el ánimo de los modernos universitarios de las grandes ciudades se encuentran en el núcleo central del liberalismo de izquierdas. Esa es la razón de que el jolgorio de la diversity y de las cuotas se limite siempre a ofrecer a las mujeres y minorías ya privilegiadas mejores oportunidades en la batalla por los empleos bien remunerados. Por el contrario, a las mujeres y a los niños de los inmigrantes más pobres el debate sobre las políticas identitarias no les vale para nada. Sus posibilidades de ascenso laboral y de alcanzar una vida medianamente buena son más pequeñas que hace 30 años y, gracias a las políticas identitarias, van a ser todavía menores. Quienes separan a la población según el origen y las preferencias sexuales y construyen un antagonismo irreconciliable entre las minorías y la mayoría destruyen la cohesión y la solidaridad. Pero sin cohesión y sin confianza no hay una lucha por los salarios que pueda tener éxito. Sin un sentimiento-del-nosotros y una identidad común, la democracia y el estado del bienestar pierden sus fundamentos más importantes. Y sin colectividad tampoco hay bien común, es decir, aquello que otorga al sector público el mandato y el poder de desvincular de la lógica comercial ámbitos especialmente importantes de la vida social. A medida que el liberalismo de izquierdas ensalza cada vez más el individualismo y el cosmopolitismo como pauta social a seguir y como norma del progresismo, dejan de ser una mera expresión de preferencias y estilos de vida personales. En lo que se convierten es en posicionamientos políticos.

i conclou:

        He aquí la razón por la que, sobre todo los no universitarios, rechazan los mensajes de los liberales de izquierdas. No lo hacen porque tengan ideas desfasadas o de extrema derecha, sino porque el liberalismo de izquierdas es un agravio a las personas de esas clases sociales: es un ataque a sus derechos sociales, ya que se limita a describir los cambios que han acabado con su bienestar y su seguridad como modernizaciones progresistas. También es un ataque a sus valores y a su mundo vital, que en el relato de los liberales de izquierda es despreciado moralmente y descalificado como retrógrado. Esto se debe a que los valores tradicionales orientados a la comunidad y las ideas de justicia siguen vivos entre la clase trabajadora, entre los empleados en profesiones sencillas del sector servicios y entre la clase media clásica. Incluso la manera de hablar de los no universitarios es despreciada por el liberalismo de izquierdas, ya que no satisface las siempre nuevas y cada vez más extrañas normas de la corrección política. Nadie apoya a partidos que le hacen sentir a uno socialmente abandonado y culturalmente despreciado. Por eso la izquierda de los liberales ha perdido en gran medida su apoyo y sus votantes entre las clases no universitarias. Muchos obreros y personas de bajos salarios se han alejado de la política porque están desencantados, otros votan a la extrema derecha por rabia y por falta de alternativas. La causa más importante del avance de la extrema derecha es, por tanto, el fracaso de los liberales de izquierda a la hora de ofrecer un programa atractivo a todas aquellas personas que se han visto abandonadas por las políticas de las últimas décadas o cuyas vidas, como mínimo, se han hecho más difíciles y peores. Es necesario un programa que conecte con sus intereses sociales, pero también con sus valores, ya que ambas cosas van unidas. Los valores comunitarios tradicionales no son retrógrados ni están anticuados, sino que son la base indispensable de una política orientada hacia una mayor igualdad social y una corrección de los resultados del mercado.

        En un món on pretesos filòsofs pensen que es pot prescindir de llegir a Hegel, es pot esperar qualsevol cosa i entre elles no adonar-se que el defensat per Wageknecht és conseqüència de la centralitat de la noció de reconeixement que ell va explicar millor que ningú. Igualment bàsica és la defensa de la noció de bé comú, tan qüestionada i tan imprescindible. D'altres aspectes són més discutibles. Tot i que em semblin plausibles els seus arguments contra la necessitat de controlar la immigració i que jo no negaria que aquesta ha de ser controlada, no es pot obviar el fet que la història del gènere humà és la dels moviments migratoris, en darrera instància inevitables. La meva reticència als estats-nació és clara però tampoc és evident que els imperis siguin millor. Allò que em costa de veure és però quins són els arguments que podrien servir per fer reviure aquesta noció de bé comú. Tant de bó, li vagi molt bé a Frau Wageknecht el diumenge vinent.