El principi d'Arquimedes

     El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró es representa aquests dies al teatre Texas. L'obra és una de les que ha tingut més recorregut en el teatre català contemporani havent estat traduïda a més de vint idiomes. Aquí, però. feia temps que no es veia, tot i que va tenir una adaptació cinematogràfica, que desconec, de Ventura Pons. Tota l'escena es desenvolupa al vestuari del personal d'un club de natació i hi intervenen quatre personatges: dos monitors, la directora del club i el pare d'un nen del curset. La història no ens es explicada linealment sinó fent una mena de ziga-zaga entre el passat i el present, cosa que ens permet saber més del que saben els personatges, un recurs utilitzat de manera molt hàbil. El protagonista Jordi és un noi extravertit que decideix donar un petó i una abraçada a un nen petit, esporuguit i plorós perquè ha de començar a nedar sense bombolla. L'acció és vista per un pare que agitarà el canal de Whatsapp dels pares del nens, els quals començaran a qüestionar-se si el Jordi podria ser un homosexual i un pederasta. La directora es situa al mig del conflicte intentant conciliar, sense sortir-se'n, les inquietuds dels pares i el dret a la privacitat del seu treballador (el pare entra intempestivament demanant-li si el Jordi és homosexual). Finalment la directora aplica els protocols, establerts amb diligència pels que prenen cura de nosaltres i mai pensen o confien en que hi ha gent amb sentit comú, i el Jordi acaba apartat de la seva feina. Comentant l'obra ha estat molt subratllada la seva dimensió profètica i el fet que sembla més actual ara que fa quinze anys. Jo ho veig una mica diferent perquè l'any 2011, acabava de treballar set anys a Londres i des del començament una de les coses que els més veterans i els meus companys britànics em van deixar clar és que el nens en cap cas es toquen. De fet, això tenia poc a veure amb la meva feina concreta, però això era diferent pels professors dels primers cursos de primaria o d'infantil, on el contacte sovint és imprescindible. En aquest sentit sembla que ens hem anglosaxonitzat prou. Com molts professionals de la docència tinc poca simpatia pels wthatsapp de pares i l'obra sintonitza amb els meus recels, però tampoc vull caure a la tecnofòbia: els problema dels whatsapp de pares, no és el whatsapp sinó els pares. De la posada en escena hem de destacar la interpretació, tots quatre protagonistes estan l'alçada. i no em van acabar d'agradar algunes transicions innecessàriament estridents.