El
principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró es representa aquests
dies al teatre Texas. L'obra és una de les que ha tingut més
recorregut en el teatre català contemporani havent estat traduïda a
més de vint idiomes. Aquí, però. feia temps que no es veia, tot i
que va tenir una adaptació cinematogràfica, que desconec, de
Ventura Pons. Tota l'escena es desenvolupa al vestuari del personal
d'un club de natació i hi intervenen quatre personatges: dos
monitors, la directora del club i el pare d'un nen del curset. La
història no ens es explicada linealment sinó fent una mena de
ziga-zaga entre el passat i el present, cosa que ens permet saber més
del que saben els personatges, un recurs utilitzat de manera molt
hàbil. El protagonista Jordi és un noi extravertit que decideix
donar un petó i una abraçada a un nen petit, esporuguit i plorós
perquè ha de començar a nedar sense bombolla. L'acció és vista
per un pare que agitarà el canal de Whatsapp dels pares del nens,
els quals començaran a qüestionar-se si el Jordi podria ser un
homosexual i un pederasta. La directora es situa al mig del conflicte
intentant conciliar, sense sortir-se'n, les inquietuds dels pares i
el dret a la privacitat del seu treballador (el pare entra
intempestivament demanant-li si el Jordi és homosexual). Finalment
la directora aplica els protocols, establerts amb diligència pels
que prenen cura de nosaltres i mai pensen o confien en que hi ha
gent amb sentit comú, i el Jordi acaba apartat de la seva feina.
Comentant l'obra ha estat molt subratllada la seva dimensió
profètica i el fet que sembla més actual ara que fa quinze anys. Jo
ho veig una mica diferent perquè l'any 2011, acabava de treballar
set anys a Londres i des del començament una de les coses que els
més veterans i els meus companys britànics em van deixar clar és
que el nens en cap cas es toquen. De fet, això tenia poc a veure amb
la meva feina concreta, però això era diferent pels professors dels
primers cursos de primaria o d'infantil, on el contacte sovint és
imprescindible. En aquest sentit sembla que ens hem anglosaxonitzat
prou. Com molts professionals de la docència tinc poca simpatia
pels wthatsapp de pares i l'obra sintonitza amb els meus recels, però
tampoc vull caure a la tecnofòbia: els problema dels whatsapp de
pares, no és el whatsapp sinó els pares. De la posada en escena
hem de destacar la interpretació, tots quatre protagonistes estan
l'alçada. i no em van acabar d'agradar algunes transicions
innecessàriament estridents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.