Ahir amb la tarda amb la mare reveig The Barefoot Contessa. Com que la veig amb el doblatge antic me n'adono que Gardner i Bogart parlen de les mateixes coses que a la versió original, però es deixen de dir coses importants, com la decisió de la comptesa de donar un descendent als Torlato-Fabrini, ni que sigui per la via de la bastardia, l'única possible en realitat. De tots els gran realitzadors clàssics, Mankewicz és potser el més llunyà. Cap altre guionista mostrà una saviesa literària tan gran i per això cap resulta tan estrany en un moment en què la literatura està pràcticament extingida. The Barefoot Contessa té un lloc privilegiat a la memòria cinèfila per ser l'únic lloc on van coincidir dues de les mes grans llegendes de Hollywood: Ava Gardner, interpretant-se en un cert sentit a si mateixa però prenent moltes coses de la vida de Rita Hayworth, i Humphrey Bogart, desdoblant-se entre la representació del seu mite i el paper de portaveu de les idees del propi Mankiewicz. A més un actor de primera línia Edmond O'Brien que guanyà l'oscar al millor actor secundari. La pel·lícula ha estat menystinguda per fer moltes concessions al melodrama, per posar massa èmfasi en fer una versió agredolça de la ventafocs, però jo aquesta tarda he tornar a enlluernar-me per la intel·ligència amb la que Mankiewicz planteja el problema fonamental de la seva filmografia: la tensió entre la realitat i les seves representacions, en el cas de Maria, com la representació que ella tria com la seva quan esdevé actriu, mai no sabem si de fet una bona actriu, ofega i nega la seva realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.