Los Tarantos

 Els Tarantos de Rovira Beleta fou projectada fa uns dies a la filmoteca i vaig assistir-hi. L’havia vista de petit i el meu record era tan confús que em pensava que era en blanc i negre (el que era blanc i negre, és clar, era el televisor de casa meva quan era petit). La història és una adaptació de Romeu i Julieta a la Barcelona de 1962 on els Capuletos i Montescos són substituïts pels Zorongos i Tarantos, dues famílies d’ètnia gitana.  No és una pel·lícula que em sembli filmada amb gaire elegància, però té un bon pols narratiu i conté molts elements que el fan imprescindible. En primer lloc, la seva part musical i allò aportat per la presència de Carmen Amaya, la qual evidència al film perquè ha estat una de les artistes més importants de la història de Catalunya i crea la curiosa paradoxa de què al film ens acabi interessant molt més la mare de Romeu, que ara no recordo si a l’obra de Shakespeare té una presència gaire significativa, que no pas el mateix Romeu.  També és molt interessant el rol de Mercuri fet per Antonio Gades, el qual protagonitza l’escena que més recordava de la primera visió de la pel·lícula: el seu ball nocturn a la part de la Rambla que toca Arc del teatre. També volta per allà un joveníssim Peret que és un dels guitarristes a la festa del poblat dels Tarantos. D’altra banda pels interessats a la història de Barcelona,  la visió del film es justificaria només pel seu caràcter documental. Hi podem veure i fer-nos una idea molt clara del Montjuïc de la postguerra, especialment de la part més meridional, la menys urbanitzada amb l’exposició o on hi havia els assentaments dels gitanos, també el Somorrostro, tot  i que les vivendes no són les originals o la plaça de les Arenes i l’escorxador del carrer Diputació. Rovira Beleta també pogué treure partit de la casualitat de que el film s’estava rodant en el  moment de la gran nevada, cosa que li permeté unes imatges de la Barcelona hivernal prou insòlites