De la imatge dels ensenyants

 

 Si al món imperés la racionalitat la lluita del professorat d’aquesta darrer mes tindria un ampli suport popular. Una societat il·lustrada és una societat amb majors potencialitats  i hauria de ser més humana en els sentits més eminents i nobles de la paraula. Un ensenyament públic real, no diré de qualitat terme molt desprestigiat i prefereixo aquesta categoria metafísica poc utilitzada a Catalunya, hauria de servir per a això. És obvi, però, que aquest recolzament no es produeix. En poden haver diferents causes, però totes ells vinculades a un sentiment, sovint poc racional, el ressentiment. D’una banda perquè, l’escola,l’ institut, ha estat un lloc de patiment  per a molta gent i el record que en tenen és prou desagradable, fins i tot traumàtic. Això és justificat en un cert sentit perquè, suposant que hom hagi tingut el que es diu una família normal, l’escola és el lloc on per primera vegada hem de guanyar una acceptació que no ens donada incondicionalment i on se’ns obliga sistemàticament a confrontar-nos amb les nostres mancances i insuficiències; la primera dispensació d’obstacles al nostre narcisisme primitiu (per això en un temps de deslliurament del narcisisme l’escola ha de ser necessàriament una institució problemàtica). D’altra banda, perquè la justificació que hom ha fet de l’escola com a ascensor social resulta problemàtic en un temps de davallada de la major part de la població quan resulta evident            que l’escola no pot fer aquesta funció i es limita a oferir finalment unes titulacions d’un valor decreixent. Tot plegat, fa dificil pensar una figura més adient que la del professors per fer el paper de boc expiatori, un paper, com saben els lectors de Girard, del tot universal i que esdevindrà segurament més necessari en els temps a venir. No és retòric parlar de voluntat de supervivència i de perill d’extinció.