Sobre expectatives i esquirols

 

Ahir mentre pujava amb la resta dels companys que es manifestaven pel carrer Balmes tenia un viu sentiment d’enuig amb els companys que seguien treballant als instituts. No havia tingut mai aquest sentiment, perquè el meu enfocament en aquesta qüestió sempre havia sigut d’arrel liberal i pensava            que en definitiva cadascú amb la seva consciència personal. De fet totes les vagues anteriors realment  eren accions fonamentalment simbòliques on es tractava d’expressar les teves conviccions. Una convocatòria de cinc dies no només permetia anar més enllà, sinó que fet ho exigia. En aquest sentit el balanç és agredolç. Tota la gent que ha estat aquests dies treballant als instituts s’ha pronunciat en contra de les revindicacions que defensàvem; és a dir, un percentatge del professorat majoritari no considera essencial defensar la dignitat de la seva professió. La part positiva, és tots els missatges que estic llegint avui a les xarxes de gent que diu que cal seguir, de la manera que sigui, però que no podem plegar. Potser aquí hi ha la llavor de com a mínim començar a gaudir d’actituds que ens permetin defensar-nos millor. Per tal de tenir això, és evident que cal superar l’individualisme atomitzador que caracteritza el nostre gremi. Si som professors, i no només gent que fa de professors, això ha de significar que hi ha una identitat compartida i ,com som sers racionals, això significa una consciència compartida. Mentre s’estava anunciant la vaga jo acabava de llegir la segona part de la biografia d’Alan Johnson, Please Mister Postman, que segueix la molt celebrada primera part, This Boy. Johnson ens explica la seva vida com carter i l’experiència d’una vaga del Royal Mail que es perllonga més d’un mes a començaments dels setanta  i que acabaren guanyant els treballadors veient satisfetes la major part de les seves revindicacions. Les comparacions són si voleu odioses però necessàries i  hi ha dues coses que val la  pena subratllar. En primer lloc que els carters en aquest cas durant la vaga es refien de l’acció dels seus  sindicats i tenen clar que les valoracions o reserves estan fora de lloc , avantposen la consciència professional, o sindical que és el mateix, a l’ego individual. Prescindeixen de tot narcisisme. En segon lloc, la cultura de lluita exclou considerar l’esquirolisme com una posició acceptable.  Dit d’altra manera, segurament lluitar pel professorat, i especialment per la seva dignitat, implica necessàriament enfrontar-se a una part del professorat; la que viu bé com més o menys hem estat fins ara, és a dir  demanant perdó a cada moment.