Avaluació final de segon de batxillerat

 Abans d’ahir vaig fer l’avaluació final de segon de batxillerat. Si a la resta dels instituts ha anat pel mateix camí, cosa que és el més probable,  el departament tindrà una prova fefaent de la superioritat de l’ensenyament telemàtic sobre el presencial.  És la trenta-tresena vegada que assisteixo a aquest ritual.  Estic tot el que puc en silenci perquè  no  trobo el sentit a dir-ne res. Discutim unes qualificacions sobre exàmens i activitats ignotes i deixem de banda fets com que, en  el cas de determinats alumnes, tots podríem estar d’acord en que no saben escriure ni tenen  competència lectora. Hom ha discutit molt, de vegades amb acritud per la banda dels que volen defensar la cultura de l’esforç ,el pretès aprovat general d’enguany (tampoc tan diferent dels altres anys).  Però l’aprovat general és la conseqüència obligada i coherent de pensar que tot coneixement és superflu i essencialment la lectura i l’escriptura  que ,de fet, ja no semblen formar part dels objectius del batxillerat. Tot això ja sé de que va i no m’hauria de posar neguitós, però el cas és que no puc evitar-ho i segurament allò que em resulta insuportable és la satisfacció que constato en alguna part del professorat quan han regalat una nota; la satisfacció associada a l’ús magnànim del poder que ignora el missatge contraproduent per tots nosaltres, la confirmació del nul valor d’aquesta cultura que hauriem de  defensar  i  l’engany associat al fals igualitarisme que defineix la ideologia educativa.  L’alumne ha titulat igual que tothom, però això ni amaga el dany fet ,per negar-li allò que hauria de saber, ni a la pràctica li donarà possibilitats reals.

Assassins filòsofs

Són els protagonistes dels dos darrers films de Hitchcock que he revisat en aquest temps de pandèmia. És aquesta la qualificació que els hi escau a John Dall i Farley Granger a the rope,  quan assassinen un  company seu per a provar una teoria mig nietzschiana i mig de De Quincey (amanida amb uns tocs del freudianisme de consum). El film fou famós a la història de la cinematografia per una raó que podríem dir tècnica, els seus vuitanta minuts consten d’únic pla-seqüència (en realitat vuit perquè no hi ha cintes de més de deu minuts). És un film fet sense muntatge, cosa que no era banal en el debat teòric d’aquell temps orientat a fer predominar aquest recurs sobre el muntatge. ( tampoc el film no demostra gaire fora de capacitat tècnica, el mateix Hitchcock quan hi analitza teòricament ho considera un error) Fora de la seva factura, crec que l’interès del film és limitat. No em va semblar especialment coherent  la trajectoria del personatge de James Stewart que en el mig del film es pot considerar com l’autor intel·lectual del crim i que a la fase de la resolució,  òbviament és ell qui assoleix veure el joc dels seus antics deixebles, sembla esdevenir un altre personatge, que fins a aquest moment havia ignorat completament que una cosa és la teoria i un altra la pràctica.

Molt més reeixit és el personatge de Joseph Cotten a The shadow of a doubt. Crec que fou el mateix Hitchcock en  l’entrevista amb  Truffaut, qui el va qualificar així, perquè el seu motiu fonamental per ser un assassí és la seva manca d’acceptació del món com és. Cotten, Uncle Charlie, es veu legitimat per a matar perquè pensa que al capdavall cap crim que ell pugui cometre fa el mon significativament pitjor. Feta molt poc temps després de la seva arribada als Estats Units, no és un film com Rebeca o Suspicion sobre un tema anglès, sinó que el lloc i els personatges són essencialment americans, Santa Rosa California, i Hitchcock se’ls mira des de fora d’una manera no gaire diferent a la dels altres estrangers que s’obrien lloc al Hollywood dels quaranta. Ell trobà aquí una clau narrativa que utilitzà sovint amb èxit: fer atractiu el personatge del dolent.   I en general el film es beneficia de la que ell considera fou la seva millor relació amb un escriptor,  Thornton  Wilder. Al capdavall, les imatges amb les que Hitchcock basteix la seva història no semblen treure-li en absolut la raó al protagonista. El mon que l’envolta és avorrit i mediocre. Hitchcock i Wilder, van tenir la inspiració que no retrobarien en el tema precedent: inventar una antagonista que és una mena de doble de l’assassi, i que com ell es anomenada Charly, la seva neboda, interpretada  per Teresa Wrigth. Tota la pel·lícula es construeix des de la tensió entre tots dos, que va des d’una primitiva fascinació,  de fet enamorament, de la noia fins l’horror que li inspiren finalment la personalitat i les accions de l’oncle,  la pèrdua de l’amor   culpable porta però una penitència evident,  el final feliç  és al capdavall una promesa de vida en la mediocritat

Un dia negre

Hi ha dies que en mig de la rutina del confinament penso que no hi sóc a Catalunya, sinó en un paradís personal on la realitat es redueix als llibres i les pel·lícules, però de vegades, com quan ahir estic a Vilanova,  la realitat s’imposa. La notícia del dia d’ahir era el tancament de Nissan.   Mentre ho veia a la tauleta tenia el llibre del gran Albert Soler i per  atzar trobava la pàgina on explicava la declaració final de Turull al procés quan acabà recitant al jutge l’espriuà inici de càntic al temple i observava que enfront d’un tribunal el valor jurídic del poema d’Espriu és el mateix que el Hola Don Pepito dels pallassos de la tele. Ahir quan veia els polítics del país, govern, generalitat i ajuntament,  lamentant-se per la catàstrofe pensava que realment era el mateix si estiguessin cantant l’esmentada cançó. No es pot ser més patètic, ni donar una sensació més gran de impotència i manca de credibilitat. Ahir també van parlar a TV3 del mon educatiu. Precisament  aquesta setmana anaven sortint moltes veus de juntes de personal  i  d’equips directius que qüestionaven el retorn a les aules sense cap pla per a fer el que ells anomenem acompanyament emocional. Tot just comencen a sortir aquestes veus i TV3 es despenja amb un reportatge que emet al migdia, al vespre i la nit on uns epidemiòlegs ens expliquen que on millor són els nens ara mateix és a l’escola, perquè son sers pràcticament invulnerables enfront del coronavirus. No crec que de fet, el departament tingui un gran interès en que es torni, ni que es faci res. Però hi ha altres coses importants: fer veure que s’ha fet alguna cosa, no fer mal bé els negoci dels casals d’estiu i ,si es pot, desacreditar una mica més al professorat, objectiu innegociable pel departament.   Finalment començar el curs següent fent el mínim possible, perquè el que exigeix la situació sanitària està fora de l’abast de les possibilitats del país i si els nens són invulnerables llavors no caldrà doblar aules i si hi ha sort i el rebrot és discret, passarem el dia i l’any.

Mare i temps

A la rambla de Vilanova sec per primera vegada després de dos mesos amb ma mare que surt al carrer també per primera cop des de l’hivern. Anem mirant la gent que passa, perquè la conversa és difícil. Ma mare té la necessitat de comunicar-se i dir com qualsevol, però no pot gairebé parlar o, si més no, fer-ho d’una manera intel·ligible. Xerrant d’una pel·lícula que hem vist aquella tard,a anem a comentar una de les poques noves que va seguir i li va agradar Old Man and the gun. A ella li agradava molt Robert Redford i l’atractiu del film rau en mostrar Mr. Redford resistint , amb la major dignitat certament, el pas dels anys. Em preguntà  per l’edat de Redford i Wikipedia estableix que és nascut al 36, dos anys més gran, per tant, que la meva mare. En aquest punt em pregunta quants anys en té ella, doncs el compte no li surt. Faig els comptes que diuen que en novembre tindrà 82. Es queda una mica astorada. Li semblen molts. Tot ha anat molt ràpid i el dia que jo era un nadó sembla tocar aquest altre dia on el nadó ja està molt a prop de la jubilació i ha passat de ser un ser indefens i del tot depenent a ser el seu suport.  Segurament té tota la raó i la té, malgrat que per molt poca gent els dies deuen passar tan a poc a poc com per ma mare.  Es pot fer poca cosa. Compartir , sent-hi, el seu astorament i el seu vertigen i consolar-me intel·lectualment pensant la necessària irrealitat del temps

Rosellini

https://www.youtube.com/watch?v=w_xr_EiNySI

De jove, mai no em va impressionar gaire el que veia de Rosellini. Estava més preocupat per d’altres coses, barallat en principi contra tota forma de realisme perquè a la realitat hi creia poc, i em costava d’entendre la veneració que despertava la seva figura per exemple entre gent com Godard que, per a mi , constituïen un referent. Possiblement tot això va canviar després de veure Viaggio in Italia, un dels films més importants del seu temps. Ara  he recuperat la part final de la trilogia de la guerra amb Paisà i Germania anno zero, que no veia des d’un cicle de Rosellini a TVE2 quan encara feia la carrera de filosofia.  La mirada ha estat un altre, potser perquè una de les coses que em sap greu de no haver fet i que més trobo a mancar és haver estat una temporada llarga vivint al país transalpí. Si no ho soc en cap altre cosa, si que en aquest punt soc un bon català, segon Pla, que tampoc ho era, quan ens il·lustrem una mica el que volem és ser italians.

La primera és un film d’episodis; sis episodis que segueixen lla conquesta d’Italià per les tropes angloamericanes entre el 1943 i el 1945, una guerra mundial que es va afegir a una mena de guerra civil. Cadascun dels episodis està situat a un punt diferent de la geografia  italiana i tots segueixen l’avançament de les tropes aliades. Una guerra implica confusió. Però a Itàlia més quan en un dia va passar de ser part de l’eix a una nació ocupada. Ara estic llegint la treva de Primo Levi i  potser no hi ha millor testimoni d’aquesta confusió que el camp on arribà a parar l’estiu del 45 on el govern soviètic  posa junts els supervivents d’Auschwitz, antics guerrillers antifeixistes i els funcionaris destinats a Rumania, en principi col·laboradors del feixisme o fins i tot feixistes ells mateixos . El film de Rosselini no ha perdut gens amb el temps.  Està fet amb la urgència de mostrar un moment històric decisiu quan estava naixent un altre país que havia de ser nou per força. L’ús del carrers i la utilització dels actors no professionals  creuen una sensació de veritat que sens dubte diferenciava el film de tot allò fet anteriorment (una sensació que mai no va ser capaç de produir el cine americà)  però el punt de més interès ara mateix és la reflexió que obre el film sobre la profunditat i alhora la necessitat de superació de les diferències culturals.

Germania anno zero és la història d’un nen de 13 anys que malviu entre les runes de Berlin amb el que queda de la seva família. La devastació material és absoluta, la moral és superior i el film acabà de la manera més cruel possible amb el suïcidi del seu protagonista, després d’haver matat al seu pare induït pel seu  antic mestre, nazi i pedòfil  (és l’escena de més amunt). Fou un gran error, evidentment sense importància real, no haver d’alguna manera inclòs aquest  film en el meu llibre sobre nihilisme i cinematografia (cronològicament no  quadra amb el període que havia triat, però Rossellini és un home molt més del període posterior  post-clàssic), doncs no es hi ha cap retrat millor del no-res  produït  per, i inherent a ,una ideologia com el nazisme

Perspectives a l'ensenyament

El desmantellament de  les estructures educatives  té un clar origen ideològic a l’ofensiva dretana dels vuitanta, si no hi ha societat com deia Thatcher les finalitats del batxillerat són absurdes, es veu referendada per les institucions europees a partir del noranta, informe Delors i coses semblants,  i té un lloc de desenvolupament molt curiós a l’estat espanyol on  el desenvolupament i el desmantellament són quasi simultanis. De fet, els primers passos a començaments dels noranta tenien una direcció molt clara: supressió de totes les facilitats per fer estudis de doctorat o una segona llicenciatura i imposició de cursets d’adoctrinament per part del departament.  És evident que aquests darrers mesos suposen una gran oportunitat per accelerar aquest procés, doncs les circumstàncies han imposat l’emergència del treball telemàtic i és clar que hom voldrà aprofitar aquesta oportunitat per a la llarga poder convertir els docents en auxiliars de programes estandarditzats de transmissió de dades. Pensem que, per exemple, a Catalunya la potenciació dels instituts escola que acaben a  quart de l’ESO pot anar molt ben acompanyada de la potenciació dels centres a distància, enlloc dels antics instituts ja mig buidats.  Això no passarà en un any, ni tan sols en un any amb tants canvis com el vinent, però pot donar-se en un termini no gaire llarg. De fet, una dada que no es valora gaire quan es pensa en defensar el batxillerat com era, és que més enllà de les pressions que rebem als centres, hi ha el fet de que la universitat  també ha estat refent-se i la seva reforma condueix a la docència en l’ensenyament mitjà uns  especialistes molt poc especialitzats. Parlant seriosament sembla difícil comparar els coneixement que es podien obtenir en cinc anys de llicenciatura, provenint d’un ensenyament de base més exigent,  amb el que podran fer en tres anys, uns alumnes amb coneixement més primets d’entrada i substitituint el segon cicle universitari per la mena de Megacap que ara diuen Màster

Full Concert: The Music of Puente, Machito, and Henriquez — Jazz at Linc...

The Bad and the Beatiful

Junt amb Singing in the rain o Sunset Boulevard, The bad and the beatiful és una de les millors pel·lícules americanes del període clàssic que tracten el cine dins del cine. Fou sense dubte un dels millors treballs de Minelli i també de Kirk Douglas. La seva aparició al film, pagant el públic que ha assistit a l’enterrament del seu pare, n’és una de les meves preferides com a definició d’un personatge. A diferència d’un film europeu, la perspectiva aquí és que l’autor és el productor, com realment era als trenta i als quaranta, però Minelli, que no volia ser un assalariat, fa una reivindicació del seu ofici a la tercera part, quan malgrat el seu poder i intuïció, el brillant productor fracassa amb la seva pel·lícula, per la seva manca d’humilitat, un procés no tan diferent del que viu Mastroianni a Otto i mezzo, quan veu que només pot acabar el seu bloqueig ,acceptant les seves contradiccions. La perspectiva moral de Shields, el personatge de Douglas, és també molt original i relacionable amb la vocació religiosa o l’artística, que per Minelli no eren tan llunyanes com es palesava al seu biopic sobre VanGogh també amb Kirk Douglas. Una vocació que fa del propi treball un valor molt més important que l’amistat o l’amor. La pel·lícula no té cap mal moment i molts de memorables com la petita però inoblidable aparició de Gloria Grahame o l’escena de més amunt on els personatges ficticis són clarament una encarnació de Val Lewton i jacques Tourneur quan conceberen Cat People

Apocalipsi de baixa intensitat

Molt interessant aportació de John Gray avui a la reflexió sobre l'apocalipsi que ara és oportuna però que de fet és un element constant de reflexió en una cultura d'arrel cristiana ( jo ho  he llegit a el pais, però no poso l'enllaç perquè darrerament els de PRISA s`'han tornat, més, ambiciosos, si que poso l'original, aquí). El concepte que utilitza Gray el podríem qualificar com el d'apocalipsi de baixa intensitat. I no és cap raresa històrica, de fet es produeix un més o menys cada tres generacions. En fou un la revolució russa, tremenda però seguí el món després tot i que ja era un altre, la caiguda de l'imperi romà o, quan penso a la història de la meva família, fou un final del món la guerra civil, de la que emergí un món diferent que mai més es recuperà. L'arrel de l'apocalipsi vinent no serà cap fenomen nou sinó l'acceleració del que ja venim parlant des de fa vint anys; la desaparició de les classes mitjanes, impulsada per un nou marc laboral més basat a la mecanització.

increment de fracàs escolar

Si em miro molt els informatius, i sobretot el que diuen les molt imparcials veus de la societat civil com ara la fundació Bofill, acabaré creient-me que les desigualtats educatives són una conseqüència de la pandèmia i que abans gràcies al gran treball que es feia tothom se’n sortia. En el fons es tracta de fer creure que l’anomenat “fracàs escolar” és una cosa evitable o que com a molt és culpa del professorat que són uns dròpols, mentre que, de fet, el fracàs escolar és tan inherent al nostre sistema, com la contaminació ambiental ho és al desenvolupament industrial.

The professionals

The Professionals , el film de Richard Brooks potser no hi és a gaire antologies com altres dels que de vegades parlo, però si que, per a mi, és una font de plaer cinematogràfic assegurat. Certament hi haurien coses a millorar, per exemple, sempre que la veig penso que em caldria haver sabut alguna cosa més dels personatges de Robert Ryan i Woody Strode. Brooks era un bon escriptor però de vegades els seus diàlegs tendien a ser sentenciosos i alguna coseta més sempre es podria trobar. Wild Bunch és del mateix gènere, gringos penjats a mèxic, i és més rodona. Però les fonts de plaer són aquí molt potents. En primer lloc, el repartiment és tan bó com el de Wild Bunch ( amb la coincidència de Robert Ryan, Lee marvin era la primera opció protagonista per Wild Bunch però la descartà precisament per haver fet un paper tan semblant) i a més dels senyors desenganyats hi és una Claudia Cardinale, absolutament espectacular. Frueixo també amb la música de Maurice Jarre, que certament no compleix amb la màxima del meu amic Pepe Nieto de què la música de cine tampoc pot sentir-se gaire. Jarre, com a Lawrence, s’hi sent molt i se’t fa impossible pensar el film sense ella. Finalment, l’escena final amb la lliçó moral de la pel·lícula: hi ha una cosa pitjor que ser un fill de puta i és ser un fill de puta que s’ha fet a si mateix.

Dos films londinencs

M’estimo molt Londres. Això és un fet. Hi vaig viure bé i vaig aprendre molt. Ara una possibilitat és que, contra el que jo pensava, no retorni mai. Quant surt en un film aquest és sempre un motiu d’interès addicional.  A les darreres setmanes he vist dos on passava això. Fa poc vaig veure Bunny Lake is missing, el  film de Preminger que havia vist a una reestrena al Verdi fa un munt d’anys. La pel·lícula  tracta de la desaparició al seu primer dia a escola d’una nena americana acabada d’arribar a Londres.  Preminger havia estat un dels grans al Hollywood dels cinquanta i als seixanta maldava per modernitzar-se.  Les dues coses per bé i per mal es veuen a la pel·lícula.  La primera es veu a com condueix el film que gira entorn d’una doble intriga, potser algú s’ha endut Bunny o potser Bunny no ha existit mai, doncs ningú no l’ha vist mai ni tampoc l’espectador. Les ganes de modernització es mostren al final;  pel meu gust massa allargat i molt emulador de l’estil de Psycho que s’havia rodat dos o tres anys abans. (de fet, el trailer presentat pel mateix Preminger recorda prou les presentacions del s films de Sir Alfred i repeteix l’advertiment famós que aquest feia sobre Psycho)  El detectiu britànica que busca la nena és Lawrence Olivier, utilitzant el truco que li va explicar a Dustin Hoffman a Maraton Man, actuant.  El Londres que surt , a principis dels seixanta, és un del qual jo vaig arribar a conèixer possiblement el final, just abans de que la ciutat amb el “swinging London” i l’arribada massiva d’emigrants comences a convertir-se en la ciutat global que és a hores d’ara. Preminger no fa cap esforç per amagar el tòpic  que presenta els londinencs com gent més aviat antipàtica i prou curiosa com per què americans que en principi parlen el mateix idioma puguin tenir la sensació d’estar en un altre mon..

 L’altre film londinec que vaig veure és a A fish called Wanda. També feia molts anys que no l’havia vist i quan el vaig veure ignorava que la major part dels exteriors del film estaven rodats al que anava a ser el meu barri, la zona de Maida Vale, molt a prop de Little Venice, l’escenari de la implacable i esbojarrada persecució efectuada per Michel Palin a la inofensiva velleta que pot ser un testimoni definitiu contra el seu cap. A més dels carrers de Maida Vale, la comèdia segueix funcionant molt bé amb Jamie Lee Curtis fent el millor paper de la seva vida i John Cleese imitant amb èxit  els rols de Cary Grant. El director Michel Crichton fou un dels capdavanters de la comèdia britànica i mostrà que malgrat els anys estava en plena forma.

La bossa o la vida

La bossa o la vida  és un llibre molt clar al que he arribat per gentilesa del bloc del Turiel i que és una molt bona eina per introduir a qui vulgui ser introduït en la  qüestió de l’emergència climàtica. La primera part resum de manera molt clara l’estat present de la nostra societat, o l’estat present abans del coronavirus que no ha millorat res, i molt oportunament ens descriu com una societat d’addictes a la  comoditat i el consum, que en definitiva, és l’addicció al petroli. Una energia insubstituïble pel que fa la TRE i que ha arribat fa uns anys al cim de la seva producció. L’ensopegada amb els límits del creixement no pot trigar gaire més de vint anys i el cim no és només del petroli, sinó de tots els recursos naturals. La transició a altres font d’energia no és impossible però si altament improbable en el terminis de temps amb que ens movem. 

Per l’autor hi ha enfront de la crisi dues alternatives bàsiques: una és la del new green deal , fer la transició energètica abocant tots els mitjans sense renunciar al creixement i una decrecionista on la transició energètica es fa simultàniament a una reducció de la demanda, fora el camí de l’ecosocialisme. La primera és popularment més atractiva perquè afavoreix els nostres instints més conservadors, la segona és més realista en un ordre racional, però també políticament inacceptable des dels paràmetres actuals, perquè cal en aquest cas assumir el drama de què els nostres fills no faran viatges low-cost ni podran canviar l’armari cada temporada, les raons per les quals vivim. Hi ha també altres camins . Un és del continuar com fins ara, absurda però que possiblement és la majoritària. També l’autor considera la possibilitat del sorgiment d’un ecofeixisme que de fet podria ser la continuació lògica a la que es veurien abocat els defensor de l’actual estat de les coses

El Salvador no és un apocalíptic i pensa que la nostra situació podria tenir sortida. Per això de manera prepositiva acaba el llibre proposant 10 mesures:

1.       Abandonar el PIB

2.       Transició energètica avançant en una dècada cap a una completa descarbonització

3.       Reducció de la producció

4.       Reducció de jornada laboral

5.       Despesa governamental per a les necessitats de la gent; per exemple, fomentant i protegint el transport públic

6.       Reestructuració dels sistemes bancaris

7.       Control demogràfic

8.       Justícia social

9.       Relocalització de l’economia

10.   Reducció de la mobilitat

Totes molt difícils, però malauradament totes innegociables

Adéu a Michel Piccoli

Ahir a més de totes les notícies referents a la pandèmia ens vam assabentar de la mort de Michael Piccoli, una de les figures més emblemàtiques del cine francès. Mirant els recordatoris de france culture, un dels elements més destacats per mostrar la importància de la seva figura era recordar que havia estat un gran amic de Luis Buñuel amb el que va fer cinc pel·lícules, entre elles Belle de jour que si no és la millor, si la més popular del geni aragonès (aquí tinc la impressió de que ningú no se’n recorda de Buñuel) . No treballà només amb Buñuel sinó amb moltíssim altra gent, com el mateix Hitchcock. Jo vull recordar que sortia a dos films que per mi mateix són avui objecte de veneració. Al primer les demoiselles de Rochefort, un film molt coral tenia un paper secundari Simon Dame el propietari d’una botiga de  música, amic de Gene Kelly i fidel en el seu cor a un amor de joventut que era Danielle Darrieux, la mare de les demoiselles. (la canço que aquí podeu sentir és el tema del seu personatge on ell explica la seva història, no és però la seva veu) No era el seu rol més habitual, però se’n sortia prou bé. De l’altre si que és el protagonista, Le Mépris de Godard, on ell és el guionista infeliçment cassat amb Brigitte Bardott , la qual feu aquí un treball que possiblement val més que la resta de tota la seva carrera. No era agraït el paper de Piccoli, perquè ell és fonamentalment el subjecte del menyspreu, però assolí una de les més convincents y menys romàntiques composicions de la figura del “loser”  (deixo aqui sota el trailer que alguns qualifiquen com el  millor mai fet al cine francès) QEPD

Més Hawks

Entre les revisions que he fet dues nits passades he vist dues pel·lícules que tenen molt en comú: el director, el protagonista i haver utilitat el mateix guió Es tracta de Rio Bravo i Eldorado, els dos westerns que Hawks va rodar amb Wayne, el 1959 i el 1966. Durant molts anys sempre he considerat la segona, nom també d'un llegendari equip de futbol sala o futbol 7 segons, com la meva preferida. La visió de l'altre nit va ser tan plaent com qualsevol de les innumerables visions anteriors. La primera vegada que la vaig veure era un alumne de BUP i em vaig quedar del tot enganxat des del moment en que Missisipi, un jove James Caan que feia potser el millor paper de la seva vida, acabava un treball de dos anys amb un cop de gabinet. Anys després mentre seguia sempre quedant-me enganxat a la pantalla vaig descobrir que el film tracta al final de dos temes fonamentals: la importància de l'amistat i la necessitat d'acceptar l'envelliment i de saber-ho fer. Quaranta anys després aquests temes no ha perdut evidentment rellevància.

En conjunt Rio Bravo és potser millor pel.lícula. No hi és Robert Mitchum, però Dean Martin fou el millor treball de la seva vida ( i en un cert sentit el més sorprenent perquè la seva imatge ordinària no podia estar més allunyada del ethos i el pathos del western). Però estava Walter Brennan, que no necessita ningú més quan està en pantalla i sobretot Angie Dickinson, un personatge femení que no té res d'envejar al de les comèdies. De fet, totes les seves escenes amb Wayne són escenes de comèdia, on la superioritat de la dóna sobre l'home és la font principal de comicitat. També té una escena que d'adolescent em va entusiasmar, la del got de sang a la cervesa, que permet Martin acabar amb el malfactor ocult a al pis superior del saloon dels dolents. Té un bonic homenatge al cine mut amb la primera escena, que és el títol italià del film un dollare d'onore, i a diferència de El Dorado, Hawks mantingué l'escena musical que encaixa perfectament al film. Tampoc diria que el discurs sobre l'amistat és gaire diferent. Si que a la posterior, la consciència i l'acceptació de la fragilitat és molt clara i per això puc empatitzat molt millor amb els seus protagonistes. En tot cas, qualsevol de les dues mostra la tesi hawksiana de què als films no importen les històries sinó els personatges ( i potser per això el cine contemporani cada cop és menys interessant)

Hurry for major Vaughn!

Murray Hamilton fou un actor secundari que treballà al cine americà dels seixanta amb regularitat. Jo li recordo tres papers: el milionari que es jugava la pasta una matinada al billar, això si el francès, contra Paul Newman a The Hustler, el barman que treballava pel presumpte agressor de Lee Remick i era maltractat verbalment per James Stewart a Anatomy of a Murder i el que surt al clip de més amunt: l'alcalde del poble on apareix el gran tauró blanc a Jaws i que es nega a tancar les platges. Poc hagués esperat llavors que aquest paper era el del polític del futur. Candidats a reprendre el seu paper hi són per tot arreu. Avui mateix, el govern Italià explica que ja no cal fer la fase tres, prescindint així del seu propi pla, i que tot juny Itàlia podr+a estar plena de turistes si hi volen anar. Aquesta setmana jo experimentava un sentiment de gran perplexitat quan m'explicaven que volar en un avió és tan segur com entrar en un quiròfan i que, per tant, amb unes mascares el clients hi tindran de sobre, Aquest matí també llegia un informe del MEC on sembla que no considera necessari prendre precaucions amb el professors pertanyents a grups de risc. Són gent grandeta que ja ha de saber prendre cura de si mateixa i a més no cal oblidar que pertanyen a un cos en extinció. No cal oblidar les gran interpretacions de Díaz Ayuso, d'un talent dramàtic molt superior al de Murray Hamilton i els actors amb el que aquest solia treballar. Jo no tenia molta confiança en allò que deien fa dos mesos que n'aprendríem molt amb tot això i em sembla que no anava gens desencaminat

Dos films religiosos de Scorses

Reveient pel·lícules he vist entre les que tinc per casa, no tinc d’altres perquè no soc de cap plataforma, dos dels dos films obertament més religiosos de Martin Scorsese, en un cert sentit probablement caldria incloure també Ragging Bull. Per ordre d’antiguitat parlaré primer de The last temptation of christ, la seva adaptació de la novel·la de Kazantzakis que no havia vist des de la seva estrena, fa un munt d’anys. El film de Scorsese és evidentment molt deutor , em sembla, del de Passolini, la idea de rodar el film al Marroc no és gaire llunya de la tria de la ciutat de Matera que va fer l’autor de Saló. Com en aquell cas, l’escenari li dóna molta força a la narració. Personalment, em van agradar molt el començament amb la descripció de l’ambient i l’escena de la temptació que és tota la part final de la pel·lícula. La part central en canvi no em va semblar especialment inspirada.

Silenci em sembla un treball francament superior. És el seu projecte més personal, doncs cap gran productora tenia molt interès en filmar una història protagonitzada per missioners jesuïtes. La història es centra en dos joves capellans que volen confirmar, saber de cert si el seu antic mentor, enviat per la companyia al Japó, ha apostatat. Estan el segle XVII al moment en què l’estat japonés abandonà la seva primera posició de tolerància per iniciar una persecució del missioners estrangers i dels japonesos convertits. Una persecució que al film es mostra amb la cruesa aportada per la riquesa imaginativa oriental quan es tracta de torturar. La pel·lícula va tenir crítiques desfavorables i va ser considerada per alguns com tediosa. Jo no em vaig avorrir gens. No crec que es pugui rodar d’una altra manera, perquè la història tracta d’un esdeveniment , el signe confirmador de la fe, que mai no té lloc. Mentre els jesuïtes eren torturats al Japó, Pascal escrivia sobre l’amagament de Déu i les dues experiències són idèntiques. La confrontació entre el pare Rodrigues, interpretat per andrew Garfield i el pare Ferreira, Lian Nesson, acaba sent la confrontació entre dos maneres bàsiques, però igualment essencial d’entendre el fet religiós: des d’un punt de vista polític, el qual justifica plenament la persecució japonesa d’una actitud que no té res a veure amb els japonesos i que mai pot ser realment entesa per ells com diu el japonitzat pare Ferreira, i un una actitud més intima, interior i personal que finalment seguiren tots dos

Un pie en el rio

Felipe Fernández Armesto és catedràtic d’Història Mundial a la Universitat Queen’s Mary. Fa anys que miro de seguir el que va publicant, doncs els seus punts de vista són a la vegada originals i fonamentats a la fiabilitat pròpia de les institucions autonòmiques del seu país. Aquest Nadal vaig tenir ocasió de llegir-me l’últim treball que ha publicat: Un pie en el río. Sobre el cambio y los límites de la evolución. Com era propi dels temps passats, fou una lectura feta amb presses, de fet una certa part fou a avions i aeroports, però sobre la que caldria tornar, especialment en el improbable cas que hagués de tornar a explicar amb una mica de detall la relació entre naturalesa i cultura; aquest és el tema central del llibre, del qual l’historiador britànic, ens ofereix un tractament útil perquè tendeix a evitar el rígid antagonisme que tòpicament s’estableix entre l’una i l’altre. La cultura no és res de sobrenatural, tots els canvis evolutius han esdevingut en una direcció que facilitava la transmissió de la cultura. No hi ha antinòmia sinó convergència. Això és fàcil de veure quan considerem qüestions com la mida desmesurada del nostre cervell, que no ofereix cap avantatge des d’un punt de vista merament biològic, però té una explicació més convenient des del predomini de la cultura. No té sentit parlar d’una naturalesa prèvia a la cultura i disposicions com l’agressivitat més que en un gens misteriós troben una explicació més factible en una selecció natural plantejada des de consideracions que són culturals, el triatge del més aptes per a la guerra; la qual, com ell assenyala, té més a veure amb els esports d’equip, com ara el rugby, que no pas amb els actes aïllats de violència que trobem a les pàgines dels diaris. Aquestes consideracions es veuen reforçades pel coneixement cada cop més gran que tenim de l’existència de cultures no humanes, una dada per exemple que no semblava certa fa trenta anys quan vaig començar a fer classe, En un moment donat la relació entre natura i cultura es resumeix en tres punts:

1. La cultura no és un afer exclusivament humà
2. L’existència de la cultura depèn de l’evolució perquè només podem fer allò que l’evolució permet als nostres cossos i les nostres ments
3. La cultura pot canviar al marge de l’evolució, sense trencar però aquesta dependència
4. La lògica del canvi natural no té res a veure amb el cultural que no es pot explicar des de la perspectiva merament adaptativa. Alguns canvis culturals no responen a una lògica evolutiva i fins i tot poden anar-hi en contra.

L’anàlisi feta per Fernández-Armesto de la cultura humana posa com a noció més bàsica la de divergència. Allò que més li crida l’atenció no és que en comuniquem mitjançant símbols, sinó que utilitzem tants i de menes tan variades. Més enllà de la unitat biològica podem pensar al l’existència de diverses espècies culturals; una pluralitat marcada especialment per riquesa i plasticitat de la imaginació humana i tendeix a accelerar-se en els nostres temps, com comprovem tots els que tenim una certa edat i experimentem la dificultat, quan més va més gran, de compartir experiències amb les generacions posteriors. En aquest sentit la veritable època de la globalització fou el paleolític. En el seu examen de les teories de l’evolució es confronta a l’obra de Girard i tot i reconèixer la importància de la mimesis, assenyala que la mimesi no pot ser primera perquè pressuposa el treball de la imaginació, necessàriament implicada en tot acte comunicatiu. Si sembla seguir però la idea de que l’essència de les formes culturals més bàsiques és defugir el cercle de la violència, els bocs expiatoris. Ignoro la formació filosòfica del senyor Fernández- Armesto, però el paper central que li atribueix a la imaginació el posa en un vincle directe amb el més gran dels filòsofs britànics: la facultat humana per excel·lència és la imaginació, la qual considera un efecte secundari, un resultat evolutivament inútil de la necessitat d’anticipació que caracteritza els animals depredadors, però fonamentador de la gran pluralitat cultural humana

Lincoln al cine

Les dues darreres nits he vist dues pel·lícules sobre Lincoln, el film homònim que va rodar Spielberg fa vuit anys i el Young Mr. Lincoln de John Ford del 1939. Són dos films molt diferents. Com em va semblar a l’estrena, el de Spielberg és un bon film que explica una història realment interessant.  Es centra en els esforços de Lincoln per passar la tretzena esmena, la de l’abolició de l’esclavatge, al final de la guerra, quan la desfeta del sud és inevitable i Lincoln se n’adona que no havent abolit l’esclavatge durant la guerra, serà molt difícil fer-ho després, tant més quan la capitulació sudista a canvi de mantenir la institució de l’esclavatge hagués estat una sortida acceptable pel Sud i ben vista pel Nord, que essencialment no feia la guerra per alliberar als esclaus. Lincoln assolí tirar endavant l’esmena, indiscutible des d’un punt de vista estrictament moral, fent actes de poca dignitat política: comprant el vot d’alguns dels diputats demòcrates que havien de deixar el congrés, ja se n’havia escollit un altre, i mentint al congrés, afirmant que no sabia res de les negociacions amb el Sud, quan el vicepresident de la confederació ja era a Washington negociant. Sense res a negociar amb el Sud, la guerra es prolongà encara fins a l’abril, amb el consegüent increment de vides humanes perdudes. La pel·lícula té un ritme equilibrat, es deixa veure bé i té un dels millors actors del moment,   Daniel Day Lewis, posant tot de la seva part per esdevenir un Lincoln creïble i obtenint un óscar que  no tingué gaire discussió.

El film de Ford és una altra cosa. Mentre que Spielberg ens explica una història significativa. Young Mr. Lincoln té poca història. El seu nucli és el primer cas de Lincoln com a advocat defensant dos joves camperols acusat injustament d’haver donat mort a un membre de les forces de l’ordre de Springfield. Però Ford no comença amb això fins ben passada mitja pel·lícula. Abans haurem vist els inicis de Lincoln al seu poble natal, la seva decisió de deixar el lloc nadiu per fer d’advocat i una llarguíssima celebració del 4 de juliol a Springfield, illinois, en el temps de la seva arribada. Comparant amb el que ens explica Spielberg és més aviat poca cosa. Tanmateix el film de Ford és molt millor. Spielberg és un bon director de  cinema, però Ford pertanyia a un altre categoria, superior. A Spielberg cada escena té sentit en funció del tot, Ford hi composa un tot, però cada pla, cada seqüència té una vida propi. Potser això ho explicà molt bé el productor d’aquest film, poc sospitós d’altra banda ser parcial a favor de Ford: Finalmente he llegado a la conclusión de que Ford es el mejor director de la historia del cine... era capaz de otorgar más dramatismo a un largo plano de interiores o exteriores que cualquier otro director y su forma de colocar la cámara  podía conseguir que  incluso el mejor de los diálogos fuera algo superfluo o secundario... Nunca movía la posición de la cámara...no la acercaba ni la desplazaba. Mirabas el decorado y  quizás pensabas que hacía falta un primer plano, pero no era así. Era un grandísimo artista visual. Des d’una posició molt oposada en tots els aspectes a la de Zanuk Einseinstein estava del tot d’acord amb aquesta valoració de Ford.

Com diu Zanuck cada pla val en ell mateix. Aquí hi és un dels moments més recordats de la sev  filmografia, el del jove Lincoln enfront de la tomba de la seva estimada, plantejant si devia deixar el poble o restar-hi, és un moment de gran bellesa al qual contribuí la música d’Alfred Newman, la mateixa que més de vint any s després Ford tornaria a utilitzar a The Man who shoot Liberty Valance, quan veiem la flor de cactus sobre el taüt de Tom Doniphon. D’altres escenes són però també memorables: la ja esmentada festa de Springfield, el moment en que Lincoln atura el linxament dels dos germans, una escena realista en un temps en què als EEUU hi havia encara molts linxaments (és l’escena que hi ha més amunt), el ball de Lincoln amb la que després serà la seva dóna (una escena que pràcticament li faré repetir a Henry Fonda en My Darling Clementine)  M’agrada especialment la densitat poètica que li dóna al riu, associat a la pèrdua del primer amor del futur president.

El contrast és potser més agut si considerem que Speilberg ha tingut i encara reté un gran poder a Hollywood, mentre que en el moment de fer Young Mr. Lincoln , Ford era essencialment un assalariat de  Zanuk ( i aquesta fou potser la seva millor posició a Hollywood) . Les condicions materials potser no són del tot determinants.  També és molt significativa el contrast sobre les visions polítiques del dos films. Ford al 1939 era un simpatitzant dels fronts populars i això queda ben reflectit a la pel·lícula. Lincoln és un líder populista, tot i que en el sentit americà del terme, on aquest terme no té les connotacions negatives que ha adquirit al darrer decenni. Em contraposició, el film de Spielberg pot donar peu a una lectura més escèptica, tampoc en un sentit estrictament negatiu d’aquest terme, quan ens presenta el moment més important de la història política dels EEUU, l’abolició és la realització efectiva dels principis de la declaració d’independència, com un passatge condicionat per la mentida i la corrupció. Tot i que ningú pot negar, i l’escena d’amunt és ben il·lustrativa, que potser allò que diferencia realment al polític valuós és la clarividència i el coratge que cal per pensar a llarg termini.

Pandemics

Llegeixo als diaris la notícia de la publicació del darrer llibre de Zizek, Pandemics en la seva  llibre traducció castellana. Jo vaig llegir-la en anglès la setmana passada. Molt ràpidament perquè el llibre és més aviat un opuscle. La idea fonamental és la defensa del que ell anomena comunisme de guerra, entenent aquest comunisme com l’establiment d’una alternativa a la catàstrofe que estem vivint. Aquesta parteix d’un fet natural, contingent, per més que a la supèrbia antropocèntrica  li resulti difícil d’admetre que  cap assoliment cultural de la nostra història ens posa al marge, ni molt menys al damunt, de la naturalesa, que afebleix el nostre sistema. A partir d’aquí queden oberts dos camins: el manteniment del sistema que només pot fer-se continuant la destrucció de la naturalesa i la devastació humana de l’actual capitalisme, en un moment on ha quedat evidenciat que quan es presenten problemes com el de les mascaretes o els respiradors, el mercat no dóna solucions o un intent de reconstrucció dirigit des d’un privilegi de la col·lectivitat que, mancats d’altre nom, només podem anomenar comunisme, i  que en definitiva ha de consistir en una defensa dels valors liberals avui per avui  molt amenaçats. Aquesta idea central es desplegada com sempre amb comentaris de detalls interessants i reflexions parcials significatives, com per exemple la paradoxa de què Xina sigui avui en dia l’únic país en que pugui haver persecució legal de col·lectius que es defineixen com marxistes (tampoc tan paradoxal,Mao no llegí mai Marx, el filòsof occidental que li agradava era Nietzsche) o reflexions puntuals  il·luminadores com quan ens adverteix de què no hi ha manera d’establir diferències  clares entre la “bona “ llibertat d’expressió i els rumors destructius.  Per a un comunista la pandèmia té la virtut de fer explícita la divisió de classes bàsiques que en un cert sentit passa entre els que podem confinar-nos i els que no: els treballadors considerats essencials en el primer mon i el proletariat industrial del tercer.  A curt termini, però no és optimista. Un efecte del COVID-19 pot ser l’aparició del virus Putogan, és a dir,  el intent d’aprofitar la situació, afeblint Europa, d’aquests dos individus sinistres i en un cert moment assenyala que Hongria podria ser un model a seguir per la resta d’Europa. La necessitat d’uns instruments que vagin més enllà dels mecanismes de mercat és, en definitiva, la única sortida. Malauradament, que hi ha hagi una única sortida, no és prou per pensar que ens en sortirem.

Sweet smell of succes

Sweet smell of succes fou un encàrrec de la productora de Burt Lancaster al director britànic Alexander McKendrick. Un dels grans mestres de la comèdia britànica, deixà el seu país per treballar als EEUU on la seva trajectòria no fou gaire fructífera, abandonant finalment la realització per dedicar-se a la docència.  Mai no acabà d’integrar-se al sistema americà i aquest film no fou una excepció. Sweet smell of succes explica la història d’un agent de premsa poc recomanable que persegueix el triomf social mitjançant una actitud servil i llagotera cap a un periodista estrella dels media neoiorquins interpretat per Burt Lancaster, un personatge no menys antipàtic i igualment poc recomanable.  La pel·lícula és molt intensa, el treball de guió realitzat per Clifford Oddets  fou  de primer ordre. Si l’altre dia parlàvem de la cruesa dels diàlegs de Laura el d’aquest film van encara molt més enllà   (l’escena que acompanya aquesta entrada n’és  una bona mostra)i, en general, presenta un clima moral que em recorda els films de Fritz Lang dels cinquanta, els que millor han reflectit el desequilibri moral de la societat americana dels cinquanta, que el cine posterior al nou Hollywood i el reaganisme van idealitzar i mitificar. Altres motius que fan el film memorable és la banda sonora d’Elmer Bernstein i la fotografia de James Wong Howe, que tragué molt partit les ulleres de Lancaster, les que ell utilitzava a la vida real. Veient-la avui em sembla difícil defugir el pensament que estem en una certa decadència, especialment quan penso a l’agent de Premsa Sidney Falco interpretat per Curtis . Falco és una rata mentidera i allò que fa no el permet ser d’una altra manera, nosaltres en canvi el seu ofici l’ensenyem a la universitat i hi encaminem fills de famílies decents i honestes. Malgrat els seus desequilibris morals, als cinquanta, la veritat encara comptava alguna cosa.

El motín de la naturaleza

Aquest és el títol del darrer llibre de Ph. Bloom un historiador cultural del que s’havia publicat no fa gaire anys un llibre sobre la il·lustració, gent perillosa de molt bon llegit. La idea central d’aquest nou llibre és mostrar la interacció entre la petita edat del gel que va patir el  nostre planeta entre finals del segle XVII i començaments del segle XVIII i els canvis culturals que es van produir en aquell període. Aquesta petita edat del gel és un fet ben conegut des de les cròniques de l’època que ens parlaven de fenòmens, poc després inconcebibles, com les gelades del riu  Thames que permetien creuar-lo a peu sense problema.  L’aparició d’un nou ordre ideològic, polític i cultural es pot interpretar com una resposta als desafiaments plantejats per la nova situació. El canvi climàtic experimentat llavors va significar profundes transformacions de l’agricultura que van suposar també una oportunitat pel comerç que aprofità essencialment el país central en aquest desenvolupament de la modernitat: els països baixos Les alteracions   a les collites de  cereals foren un dels fenòmens que condiciona el canvi decisiu: convertir  la terra en un component més del mercat, una cosa que es podria comprar i vendre. Bloom té la virtut de no edulcorar un temps que  per les persones d’orientació progressista pot ser fàcilment idealitzat, ni que sigui per la gran profusió de genis filosòfics que hi ha haver. La crisi possibilità una redistribució de la riquesa molt més vertical que horitzontal, on les classes populars, en general, van sortir perdent .  Com diu, recuperant el judici de Polany, l’edat moderna comença amb una revolució dels rics contra els pobres. (el llibre de Gonzalo Ponton explica amb molta riquesa de detalls com s’esdevinguñe  aquest procés)

Bloom presenta els herois d’aquest període fixant-se en figures com Rembrandt, Montaigne , Descartes ( del que crec que no entén molt bé les seves argumentacions en favor de l’existència de Déu), Mersenne, Gassendi, Bayle, Spinoza (la seva figura preferida sense cap mena de dubte), Molière, Locke o Mandeville, l’obra del qual és llegida com la culminació de la revolució intel·lectual duta a terme. Totes aquestes figures ens són presentades d’una manera que les fa atractives, encara que podrien potser no resistir la mirada de l’especialista.

Llegint aquest llibre he experimentat la satisfacció, ho sé vana i inútil, de veure com hi ha gent que comparteix amb tu idees que són significatives. Per exemple, la importància decisiva de la pintura holandesa com testimoni fonamental del nou període que estava naixent. O també, que com vaig escriure al llibre de Locke, no hi ha cap de les problemàtiques que ens fan girar al cap, que no trobi les seves arrels al que s’esdevingué en aquell període gèlid. En termes econòmico-cultural s la gran paradoxa és que la cultura europea inventà al mateix temps i quasi  per la mateixa gent els drets humans i les formes més avances d’explotació del proïsme (Locke és aquí la figura més paradigmàtica). Nosaltres seguim presos d’aquesta paradoxa, tant més que el pensament predominant el neoliberalisme és un fruit clar del moment, com ell  ens diu: la ideologia del libre mercado es un eco de la ilustración racionalista y  deísta de caracter volteriano.  La idea final és que les lluites fonamentals del nostre temps en són una prolongació de les d’aquell moment. El liberalisme com ideal fonamental ‘Occident triomfà llavors, en part per circumstàncies del tot contingents, climàtiques, i també sovint prescindint de la coherència, cosa que no deixa de ser el fonament de futures febleses.  Prendre consciència d’això ens deu ajudar a veure que la democràcia i la llibertat no són un destí i que pensar que ho és, és segurament el camí més ràpid per a la seva desaparició.

Murnau

Possiblement la història del cine hagués estat un altre si Murnau  no hagués mort de manera tan sobtada i prematura. Aquest dies he pogut veure dues de les seves pel·lícules. En primer lloc la seva versió del Tartuf de Molière, de la qual només resta la còpia distribuïda als EEUU possiblement força abreujada . El film no explica la història directament, sinó dintre d’un altre film que reflecteix una història semblant, de la qual fou protagonista el mateix Murnau.  És una narració molt àgil, però com passa sovint a la història del cinema, potser mediatitzada pel respecta imposat per la gran obra literària que es pren com a base.

L’altra és Sunrise, aquesta sí una pel·lícula de la que no es poden deixar de mirar. Era el seu primer film americà, i de fet, fou l’últim, però essent un film fundador en gran part del cine americà, no perdé cap dels trets que definien la seva obra alemanya. De fet, la dualitat entre el camp i la ciutat, tan típica de la mentalitat americana i que després tantes vegades sortirà al cinema posterior,  és també entre Alemanya i els EEUU. La ciutat pot ser perfectament New York, però el poble no té res d’americà i més aviat sembla ubicat als Alps bavaresos o a la selva negra.  Sunrise és una obra genial   per com integra molts dels descobriments i tres d’estil del cine anterior: la força figurativa de l’expressionisme, del qual el mateix Murnau  fou fundador, la mobilitat de la càmera, que ell havia inventat a der Lezte Mann, o l’experimentació amb el muntatge que havia començat a Einsenstein i sobre tot amb Dziga Vertov, que estava llavors treballant a l’home-camera. Les dues primeres es fan paleses amb una escena que em va impressionar quan la vaig veure fa quaranta anys, la trobada de l’home (mai no es diu el seu nom, ni el de la seva dóna) amb la dóna de la ciutat en una nit de lluna plena.

A més , d’una culminació, moltes coses sorgeixen de Murnau, doncs el film estava perfectament integrat a la resta de la producció del moment. L’escena del intent d’ofegament de la dóna  recorda poderosament la noció de suspens amb la que estigué jugant tant anys A. Hitchcock ( el qual confessà la seva admiració i el seu deute per Murnau).  L’escena evidentment recorda la mortde Shelley Winters en a place in the sun (la novel·la origina An American Tragedy havia estat escrita només dos anys abans)L’escena en què els dos protagonistes ballen en el restaurant de la ciutat, és la llavor de la capacitat expressiva del musical posterior i en general diria jo que tots els films americans que juguen sobre la contraposició entre allò urbà i allò rural, li deuen una miqueta.

Conciutadans a fase quatre

Fa dos o tres nits vaig rebre les fotos que veieu més amunt d’un amic veí del barri de Gràcia. Aquest matí he sortit a passejar per Montjuïc. Els que anàvem sols érem excepcions. No em considero especialment aprensiu, però no m’he atrevit a passar sota el túnel de la fuixarda, on en un  espai molt reduït s’aplegava un centenar de persones fent cua pels exercicis d’escalada que es poden fer allà i , en general, comentat la jugada.  El transport públic, on la mascarets és obligatòria, serà generalment més segur. El  fet m’interessa perquè només s’explica des de dues patologies de les que ja he parlat altres vegades. En primer lloc, com a conseqüència del fet  que fa prous anys que hom ha imbuït al jovent del país la convicció de què només cal respectar les normes quan ens sembla bé, quan les considerem justes. A Catalunya aquesta norma pedagògica ha estat  molt impulsada pel secessionisme, però no són pas els únics. De fet, és un estat d’ànim prou transversal.  Pensar que aquest estat d’ànim no pot tenir incidències en la moral col·lectiva és una il·lusió de l’esperit. La segona patologia està relacionada amb la meva tasca docent. La raó per la que jo, i gent com jo, podem acceptar a estar conformes amb la norma, sovint rau a la nostra imaginació. No ens volem veure lligats a un respirador, ni volem que cap persona estimada estigui en una situació així (hi ha d’altres raons, potser igualment importants però aquesta és molt bàsica) Un grup de gent amb moltes dificultats per llegir una novel·la on seguir un film on se’ns mostri alguna cosa o els personatges mantinguin algun diàleg significatiu, difícilment podran fer aquesta projecció. La desaparició de la literatura com a realitat social té un cost i aquest no és un altre que la desaparició de l’empatia.

Pink Panther

Blake Edwards fou en el seu temps un director molt important, tant a nivell de crítica com de públic. Avui en dia, segurament sembla menys del que es pensava, però com a mínim ens ha deixat un dels films més icònics de la història  que coneixen fins  i tot alguns joves dels que mai veuen pel·lícules antigues, Breakfast at Tiffany’s. Pink Panther és potser l’altra pel·lícula seva amb més fama. La vaig reveure fa unes tardes.  Allò més popular són els dibuixos animats dels títols de crèdit i la banda sonora, que tothom és capaç de taral·lejar.  Ha esdevingut una música tòpica i això ens pot fer oblidar  l’originalitat i la frescor del treball de Mancini (en aquella època feu un altre tema popularíssim del que molts desconeixen l’origen el Baby Elephant Walk de Hatari) . Crec que el guió de la pel·lícula no és cap meravella, resulta una mica confús. Poden també cansar Niven, Cardinale, Capucine i Wagner avorridament atractius i seductors. Però el film en té moltes coses per fruir-ne. D’entrada recordar que Edwards definí, potser junt amb Fellini, per a varies generacions la imatge arquetípica del que és una festa.  En aquest film en surten moltes i m’agrada sobretot la primera om em satisfà veure que en aquells temps anteriors a la globalització, els americans no tenien problema en posar un tema principal cantat en llengua italiana. A més, hi és Sellers, el qual està en un registre diferent a la resta de la pel·lícula. El seu personatge sembla procedir directament d’un dels vells curts de slapstick. Només un únic gag repetit a l’infinit i fent-ho així cada cop més efectiu : agafar alguna cosa i trencar-la. La rebel·lió del objectes contra Clouseau és absoluta, inaturable i hilarant.

M, il figlio del secolo

Aquest llibre d’Antonio Scurati es presenta com una novel·la, cosa que és formalment en la seva estructura, però no pas en el seu contingut basat en documents històrics i centrat a la figura de Benito Mussolini. En concret als cincs anys que transcorren entre la primavera de l’any 19 i la fundació del  moviment feixista i el final de l’any 24 quan, ja primer ministre, consolida el seu poder personal sobrevivint a la vergonya i la commoció del cas Matteoti. Mai no havia llegit res específic sobre aquest període i el llibre m’ha semblat apassionat i extremadament instructiu també pel nostre present.  Recordava, per exemple, que el feixisme havia triomfat amb una mena de cop d’estat incruent, la marxa sobre Roma. No era conscient de la gran bufonada que suposà aquesta marxa, una demostració de força d’una gent que no en tenia cap altre que la manca absoluta de resistència i d’interès de la major part dels italians per defensar la democràcia. Qualsevol resposta de l’estat l’hagués aturada, però simplement no va haver-ne cap. També altre personatge que em sonava però del que sabia poc era Gabrielle d’Anunzio, personatge absolutament clau, pel seu protagonisme en l’increïble episodi de l’ocupació de Fiume on perdé, en favor d’un Mussolini que a l’hora de la veritat no el feu costat, les seves possibilitats d’esdevenir l’home fort de la política italiana. Evidentment,  és molt interessant la recreació del cas Matteoti quan, poc després que Mussolini hagués pujat al poder, aquest diputat socialista fou segrestat del portal de casa teva per aparèixer molts dies després  ja com a cadàver i mostrant signes d’ acarnissades tortures. La indignació moral fou aclaparadora, però no es traduí en cap mena d’acció política

Si que coneixia una mica el període anterior la trajectòria política del país transalpí a la primera guerra mundial i la veritat és que el text m’ha refermat en el clar paral·lelisme que podem establir amb el nostre país. El galdós paper que en Itàlia feren els intervencionistes, tots els que s’esforçaren en modificar la posició de neutralitat adoptada pel govern italià  al començament de la guerra, és el que aquí feren els africanistes; uns grups ultranacionalismes adoradors de la violència que van acabar dirigint-se contra els seus propis conciutadans. Allò més instructiu però és  el caràcter alliçonador d’allò explicat  pel que fa al problema de la reaparició del feixisme. No hi ha idees feixistes. Hi ha una retòrica i un culte a l’acció sense cap altre guia de la voluntat de poder pura.  En un moment donat, Mussoilini justifica la variabilitat dels seus principis, dient  que fer el contrari és sobrevalorar la consciència.  Cela , l’ex-combatent dels nacionals a la guerra civil, escriuria vint anys després que els homes sans no tenen idees.

Allò que produeix calfred de les paraules de Mussolini és la manera tan fàcil en la que poden encaixar en el nostre context.  No parlo només d’Abascal. Fa només deu anys el president Montilla, que és des del meu punt de vista una figura política i moralment responsable, prenia un lema  idèntic al dels feixistes, posant els fets per sobre de les paraules. Ciudadanos després també va utilitzar un de semblant. És també la decisió, en una situació de caos, d’utilitzar la força que dóna la por com element definidor de l’acció política i de la situació humana. En definitiva, allò més propi del Mussolini que ens presenta el llibre és la seva afirmació de que els principis són un llast i la seva equiparació de la política al teatre, a l’espectacle. Foren, de fet, els feixistes els que conscientment uniren la política i la coreografia i penso que sempre són feixistes els que la segueixen. En tot cas l’experiència italiana permet concloure que tan perillós són els que fan una política completament al marge de la moral, com els que pensen que la moral és una categoria de la política.

Ford, un altre cop

No hi ha cap film de Ford entre els cinc millors de la història segons Sigth&Sound. Ara bé, el segon millor és Citizen Kane, el tercer Tokyo Monogatori. Welles i Ozu tenen molt poc a veure, els seus estils són, em sembla, del tot oposats. Però tots dos tenen una cosa en comú que precisament és el reconeixement del seu deute amb John Ford. Més que cap altre, pensava de jove i no trobo raons  per canviar, ell és el cinema. Fa poc parlava dels seus westerns, allò que l’identifica, però de fet cap dels seus quatre óscars al millor director fou per un western. Fa unes nits vaig veure un d’aquests films oscaritzats, How green was my valley. El guanyador de l’óscar al millor film, l’any en què competia precisament amb Citizen Kane.  Relativament atípica a l’obra de Ford. El film recrea un país de Gales  (els gal·lesos i els irlandesos són gaèlics però no són el mateix; els gal·lesos són protestants, la religió és una força molt negativa en aquesta pel·lícula)que en realitat és el sud de Califòrnia i té un repartiment amb actors poc habituals doncs Maureen o’Hara que tenia només 19 anys no ho podia ser encara. Si fa uns dies parlant del viatge a Tokyo assenyalava la imatge decebedora de l’existència que transmetia el film d’Ozu, cal potser dir el mateix d’aquest treball de Ford.  Això és en part sorprenent perquè no és la imatge que associem a la producció estàndard de Hollywood. Potser influïa que era precisament l’any que els EEUU entraren en guerra. L’altra vespre la història em resultà força depriment. A la família Morgan no els hi passa res de bo a tota la pel·lícula. Fins i tot l’èxit del moviment sindical serveix de ben poca  i no és més un remei provisional contra la decadència. El film és en definitiva la crònica de la mort d’una civilització i d’una afectivitat, uns sentiments que esdevenen irrecuperables. En tot cas els Morgan són bona gent i suposo que el fet veure que al món hi ha bona gent ja és quelcom de positiu que el film de Ford ofereix. La darrera paradoxa és que Ford mateix no era gaire bona gent, ni que fos per la manera en què martiritzava Bodganovic en el vídeo que teniu aquí al damunt

Felicitat moderada

Al final m'ha tocat sembla, viure temps indiscutiblement interessants. La maledicció xinesa s’ha acomplert. Així considerat subjectivament hagués estat millor viure’l quan  tenia més forces i no pas quan molt probablement no hi ha marge per fer gaire més que de testimoni. Però segurament això també és una fantasia producte de sobrevalorar la nostra joventut i la nostra individualitat. Hi ha, però, motius per l'optimisme. Molts d'aquests dies tan completament rutinaris han estat  per mi del tot feliços, podent dedicar tot el temps que vull a coses que m'agraden. La contrapartida passa per pensar, però, perquè això no podia ser així als temps en que la vida era normal.  Una altra notícia positiva és que si tenia alguns  dubtes sobre que una propera jubilació podria ser un temps per gaudir-ne, ara s'han esvaït completament. Com a assaig, parcial, de la jubilació l'experiment ha estat un exit. Aquí la contrapartida, però, és que aquesta jubilació potser, quan això acabi. estarà una mica més lluny.

Die Frau im Mond

Die Frau im Mond és l´última pel·lícula muda de Fritz Lang, el 1929. Com Metropolis la base original és una història de la seva dóna Thea von Harbou que acabaria militant al partit nacionalsocialista. La wikipedia diu que és el començament de la ciència-ficció seriosa, perquè ell seus autors s’esforçaren en donar la màxima versemblança científica. Com a curiositat, Lang s’atribuí la invenció del compte-enrera en el moment del llançament que apareix per primera vegada en aquesta pel·lícula. El film té clarament dues parts. La primera presenta la preparació del viatge amb una barreja de melodrama i intriga policíaca poc convincent. La segona és el viatge pròpiament dit i té com a moment més brillant el de l’enlairament. (prou bo per que els nazis, propulsors de l'aeronàutica, pensessin que explicava masses coses i decidissin treure la pel·lícula de la circulació) de la segona part amb una lluna recreada en estudi ( i en la que es suposa que hi ha una atmosfera com la nostra) evoluciona cap a una pel·lícula que recorda el primer viatge a la lluna, el de Melies, i resulta molt més entretinguda. (ahir els diaris informaven que la corbata pot ser una víctima de la pandèmia, aquí en canvi la utilitzen per anar a la lluna) El film no és una obra definitiva però resulta més simpàtica que els films anteriors, amb una tendència evident a la grandiloqüència. Penso que el gran Lang apareixerà en el seu film següent, M

Penitència

El punt de vista religiós explica millor les dinàmiques social que el científic o el filosòfic. Els humans son racionals, tenim raó però la utilitzem generalment d'aquella manera. Això ho hem constatat aquí a Catalunya amb el procés i ara ho podem constatat amb com estem vivint aquesta pandèmia. Per això Zizek  ho clava aquí i jo ho tindré molt més fàcil per explicar als meus alumnes que significa fer penitència

Out of he Past

Feia molts anys que no la veia i és una pena. Durant molts anys va ser la meva preferida entre la sèrie negra. Potser ara per motius diguem-ne filosòfics m’inclinaria més per Double Indemnity. El seu nihilisme moral m’és més escaient que el toc de romanticisme que caracteritza aquest film de Tourneur, lleugerament més optimista malgrat el fat desgraciat que s’abat sobre els protagonistes. Però el film de Tourneur és perfecte, fins i tot més que el de Wilder, la grandesa i també la feblesa del qual era fer films perfectes. Tourneur reflecteix Mitchum i Greer molt a prop de ser àngels caiguts,en contraposició la mirada de Wilder tendeix a ser més la de l'entomòleg. No hi ha cap escena sobrera ni mancada d’interès o tensió, ni és fàcil trobar imperfeccions al seu muntatge o la seva posada en escena. Els diàlegs són dels mes brillants que va produir Hollywood. Fou segurament un dels millors treballs de Mitchum, crucial per a definir la seva personalitat fílmica; l’home radicalment escèptic que no sap utilitzar aquest escepticisme per dominar les seves passions. Janet Greer, avui del tot oblidada, es del tot impressionant a la pel·lícula (malgrat que com es pot veure al clip no es va sentir molt ajudada per Tourneur) i la fotografia de Musuraca està entre les millors dels període a Hollywood, el que no és poca cosa.