Ha llegado España

L’any 82 va anar del canto d’un duro que no em matriculés a la facultat d’història. Comptat i debatut, no sabia gaire ni d’una cosa ni de l’altre i no tenia motius ben clars per triar entre la filosofia i la història. En tot cas, em vaig prendre més seriosament la filosofia del que en ella mateixa fou la tria i la meva vida ha estat la que ha estat. Si que me ha quedat l’afició per llegir història, llibres de vegades  especialitzats que semblen “mamotretos” fins i tot per alguns dels meus companys que són realment historiadors.  Un historiador que segueixo és en Martí Marín d’ençà  que vàrem coincidir en el congrés sobre la cultura catalana que la Universitat Queen’s Mary organitzà a Londres l’any 2008. El tema era la immigració i ell presentà una ponència força documentada per desfer un dels mites més arrelats de la cosmovisió nacionalista: la idea que la immigració (majoritàriament meridional) era un fenomen promogut pel règim per desnaturalitzar Catalunya, cosa absolutament oposada al propòsit inicial del règim de mantenir la ma d’obra rural al seu lloc d’origen ( no fa gaire en J. Sales m’explica que essent el seu pare catedràtic a Granada, i per tant membre de les forces vives, assistí a una reunió promoguda per latifundistes de la província on exigiren el governador que prengués mesures per impedir la immigració a Catalunya).  Aquest treball de desmitificació continua amb el llibre que ha publicat aquest any, !Ha llegado España!, una anàlisi de la política del franquisme a Catalunya. El llibre és el fruit del treball historiogràfic i no ha estat construït sobre especulacions sinó fent el sempre feixuc i ingrat treball sobre arxius. L’anàlisi de les dades permet arribar a una conclusió molt clara: la idea d ‘una Catalunya vertebrada sobre l’antifranquisme és una ensonació absoluta. Això no vol dir que no hi hagués una oposició forta i que el 1977 Catalunya fos gairebé l’únic territori on les opcions continuistes resultaren clarament perdedores (sense que els partits nacionalistes com a tals tingueren tampoc uns resultats gaire lluents; Pujol rebé el 1980 molt suport de l’aparell de l’estat per impedir el triomf de l’esquerra), però hi existí una Catalunya franquista que considerava legítim el règim per haver finalment aturat la revolució del 36.  Aquest recolzament  es donava no només entre les classes propietàries sinó que era ample en sectors del món rural (més o menys coincidents amb els que ara estan bolcats amb l’independentisme) Allò que el treball ens mostra és que el franquisme, els seus quadres administratius, no eren els d’un força d’ocupació o colonial, sinó que l’espectre del, diguem-ne, col·laboracionisme era molt ampli i extens.   Aquest intent ha tingut conseqüències com sobredimensionar la resistència armada al franquisme que existí però fou molt menys intensa i més petita que a altres indrets d’Espanya i en general l’estudi tendeix a mostrar que no té cap mena de sentit postular la idea de que el règim va adoptar en cap moment polítiques especifiques per Catalunya essencialment diferents de les que mantenia en altres territoris que socialment li podien ser adversos com Astúries o els barris populars de Madrid

La reina de la bellesa de Leenane

Vaig al teatre dissabte a veure la reina de la bellesa de Leenane. És la primera vegada aquest curs i finalment és una nit força aprofitada i que no resulta gens decebedora. La història és una d’aquestes que es viuen a moltes famílies una relació gairebé sadomasoquista entre una mare,  impossibilitada ma non troppo,  i una filla que està perdent la seva joventut prenent cura d’una mare més aviat maltractadora. L’obra transcorre en un poble de la península de Connemara, un lloc mític, idíl·lic i tràgic alhora. El text de McConagh bareja amb molt encert  un sarcasme quotidià i una cruor molt real en presentar-nos la vida d’una ruralia sense expectatives, un país sense expectatives o la manca de comprensió i solidaritat que quasi sempre pateixen els afectats per malalties mentals. L’actriu principal és Marta Marco a la que havia vist fa moltíssim anys fent sis personatges en busca d’autor i sembla que en el seu cas tot el temps passat ha estat per bé.

Tras la Física. Victor Gómez Pin

Durant el temps que vaig ser-hi a l’equip directiu de la SCF vaig conèixer molta gent, de tota mena, amb gairebé tothom he perdut el contacte i el cert és que no els enyoro gaire. En un moment de solitud un pel angoixant com estic vivint ara, els professors, gent acostumada sobretot a sentir-se a si mateixa, no són precisament la companyia que més de gust  vé. Hi ha però algunes excepcions i una d’elles és en Victor Gómez Pin que fou company meu a l’esmentat equip directiu i amb el que vaig col·laborar en l’organització del segon congrés internacional d’Ontologia. El Victor era algú amb qui es podia dialogar i que valia la pena escoltar. Sense dubte, un dels millors filòsofs del país, és encara millor persona que filòsof. Vaig perdre el contacte fa molts anys en un dels meus trasllats fa molt temps, però vaig estar molt content quan aquest Sant Jordi vaig trobar el seu darrer llibre a la llibreria central. Aquest llibre es diu Tras la Física. Arranque cuántico y renacer jónico de la filosofia. El títol defineix amb precisió el repte que afronta i que en aquest país, segurament ell és l’única persona que pot dur a terme. Connectar,  després de pensar en paral·lel ,aquest dos esdeveniments tan allunyats en el temps que són l’aparició de la física a  l’antiga Jònia i el desenvolupament al segle XX de la física quàntica. Tots dos són processos d’interrogació de la naturalesa de la phisis que es veuen abocats a una exigència de sentit en la recerca de les condicions que fan possible aquesta phisis. Els físics del segle VI a.c  més enllà de la física obriren el camí a la filosofia. Els investigadors de la física quàntica si no volen quedar reclosos en un instrumentalisme, suficient des d’un punt de vista pragmàtic però insuficient des de l’aspiració humana a la intel·ligibilitat, es veuen obligats a endinsar-se en un camí que és pròpiament el de la filosofia; la recerca d’allò incondicionat on ha de recolzar-se qualsevol reflexió sobre la phisis i això ho  feren generalment essent aliens a la tradició de la metafísica escolar, però reprenent els seus problemes.

El llibre és una desplegament dels coneixement d’en Victor sobre la història del pensament i un esforç titànic per fer accessible a un lector no especialitzat el mon de la física quàntica. El seu examen dels grecs va molt més enllà dels primera autors i abasta de fet tot el panorama del pensament presocràtic. Em sembla en ell mateix una molt bona lectura per refrescar i fer vius aquests autors llunyans i tanmateix imprescindibles. Especialment interessant és el seu tractament de Zenó, el qual amb les seves apories demostra  que la realitat no s’explica ni des del discret ni des del continu, amb la qual cosa anticipa un dilema del tot anàleg al que la física  viurà al començament del segle XX entorn de la definició de la llum. Més endavant el llibre es centra als problemes de la física quàntica. El seu esforç aquí és titànic i em sembla que reeixit si més no per mostrar la problemàtica inherent a aquest àmbit de la ciència contemporània. No em veig amb força d’oferir un resum però si de destacar una de les seves idees, la que posa al treball dels quàntics el mèrit d’oferir per primera vegada una ontologia antisustancial de la relació, no com a especulació metafísica sinó com corol·lari de la ciència natural (en termes clàssica reivindicant així Leibniz enfront de Newton. La conclusió de manera ben lligada consisteix en una revindicació de l’ètica i de la singularitat humana que enllaça amb moltes de les seves reflexions anteriors i l’exigència de dignitat racional que caracteritza tot el seu treball

pessimisme i optimisme

En el seu blog , Enrique Turiel, científic resident a Catalunya fa una narració dels esdeveniments d'aquest mes, prou objectiva des del meu punt de vista i acaba amb la següent reflexió:

Y lo que resulta curioso es que nadie establezca la conexión con otros conflictos ahora en marcha, de Ecuador a Francia, de Chile al Reino Unido, de Argentina a Italia. Las costuras de un mundo tejido con mentiras están reventando bajo el peso de una clase media que cada vez lo es menos, que cada vez es más clase excluida, pero nadie ve la conexión. Y mientras seguimos discutiendo sobre los galgos de la Declaración Unilateral de Independencia y los podencos del artículo 155 de la Constitución española, las fauces de la nueva crisis están a punto de cerrarse sobre nosotros.

De fet, hi ha pretesos intel·lectuals catalans que explícitament neguen la connexió, però sempre hi ha hagut maneres brutes de guanyar-se la vida i no cal fer gaire escarafalls. Hi ha poques coincidències a Catalunya, però fa uns mesos em va sorprendre una entre Borrell i Puigdemon quan tots dos venien a coincidir en què el conflicte actual es perllongarà molt i molt, apuntaven uns vint anys. En el fons, això no té res de pessimista. Em sembla que, atès el panorama del mon en general, podríem firmar el d'aquí a vint anys no tenir altre preocupació major que la de com acaba el procés.

vie ondoyante

Fer d'enllaç sindical suposa haver de visitar els centres i no pas amb les mans buides, sinó amb materials diversos relacionats amb la promoció i la difusió de les activitats sindicals. És clar, que si no passa res realment sorprenent, estem parlant de la que constitueix una de les meves últimes activitats en la vida prèvia a l'ingrés en les classes passives. Quan faig això penso en el meu pare, que òbviament no va ser mai enllaç sindical, però si que durant un temps, abans de fer el servei militar, va treballar com a viatjant. Sembla que hi ha un cercle que es tanca i que d'alguna manera acabo on ell va començar. Segurament hi ha una mena de tret identitari de les classes subalternes, les que passen per la història sense anar enlloc.

La victòria de Torras i Bages

Els encarregats de la repressió de les protestes contra la sentència del procés es queixen de la manc a de caps visibles de les manifestacions dels primers dies. Ahir parlàvem de les  rimes de la història i aquí naturalment el precedent és la setmana tràgica, uns altres disturbis greus on ningú no va prendre, no va voler prendre, el comandament.  Tanmateix entre aquests fets i els actuals hi ha una diferència poderosíssima. La setmana tràgica consistí bàsicament en cremar esglésies.  Avui el ídols de l’independentisme són figures plenament capellanesques com Junquera o Torra, o gent sortida  directament de la Catalunya carlina, que coincideix del tot amb  la que avui és secessionista,  com l’expresident Puigdemont. Està clar que Torras i Bages tenia tota la raó del món quan deia allò que Catalunya seria cristiana o no seria.

Culpabilitats

La culpabilitat jurídica i legal dels acusats del procés quan més em penso, més dubtosa em sembla.  La construcció del jutge Marchena fa una descripció que puc compartir del desenvolupament dels fets, deixa clar que les accions del govern català eren no-res, però després és segurament incoherent quan jutja aquest no res amb el màxim rigor. Swift ja escrigué en els Viatges de Gulliver que al capdavall els judicis polítics són els més fàcils pels jutges, perquè hi ha prou amb saber que vol el que mana. El problema dels jutges  en el fons és que al principi i el final del judici els que manaven no eren els mateixos. De totes maneres, però, en el fons, el resultat de la sentència no té cap mena d’importància perquè la gent que surt als carrers ho fa perquè no reconeix la legitimitat del tribunal. Allò que podria ser considerat estrany,.però,és perquè els creadors d’aquest sentiment es lliuraren voluntàriament, cosa que sí significa un contradictori acte de reconeixement.

Tanmateix la meva incapacitat d’empatia amb els ja condemnats he de confessar que és absoluta. I això és perquè si potser no haurien de ser culpables en el sentit jurídic, sí que ho són en un sentit moral. Crec que són gent abjecta.  Ho són perquè sempre van mentir, per posar en marxa el procés i per fer veure que feien quelcom que en realitat no estaven fent.  Ho són perquè són irresponsables i van fer servir, i fan servir, la població catalana com a carn de canó el 1 d’octubre i aquesta setmana,  que a aquesta població això li sembli bé no canvia res. I ho són, perquè són incompetents. I la moral més bàsica, no segueixo aquí  Kant sinó Howard Hawks, és que un si no es capaç de fer bé la feina que li toca, llavors ha de plegar. I tanmateix tampoc  m’oposaria  a una amnistia si això ens donés  alguna mena de sortida, cosa que, ara per ara, tampoc no és el cas.

Dies d'octubre i més il·lusions perdudes

Dues coses a retenir d’aquesta setmana,. Diferents però clarament connectades. La primera és una imatge que veig a alguna televisió, possiblement TV3, uns joves amb l’estelada s’enfronten a un grup de mossos d’esquadra, en un cert moment comencen a cridar, amb la intenció clarament d’humiliar-los, “estudia, no siguis policia”.Hi ha moments que la història rima i naturalment vaig pensar a Passolini, un dels caps més lúcids del darrer segle, quan trenca l’ortodòxia de l’esquerra, explicant que com home d’esquerres estava amb el poble i quan un estudiant, és a dir un privilegiat en el temps de Passolini i en l’actual, s’enfronta a un carrabiner,  molt segurament un d’aquells que els italians rics i suprematistes del nord anomenaven terronis,, ells es posava al costat del carrabiner. El mateix dia la Vanguardia publicava una contra amb Gonzalo Ponton. El titular era clar i contundent. Donem títols a la gent, però no donem coneixement, entès aquest com a possibilitat de comprensió del món. La generació més preparada de la història és un mite molt afalagador, però un mite. Si té raó, que la té, cal concloure que el nostre sistema educatiu és una estafa i que allò que he estat fent essencialment tota la meva vida professional ha estat col·laborar amb aquest mecanisme pervers.  En puc posar moltes excuses, però els fets són els fets i evidentment la consideració de la pròpia integritat només pot ser, llavors, molt i molt relativa, sent generós

Dies d'octubre i il·lusions perdudes

Dimarts al vespre vaig passar molt tangencialment per l’eixample. Vaig caminar per  la gran Via des de Rambla Catalunya fins Aribau. No era una nit com qualsevol altra. Hi havia  molt més jovent de l’habitual, dos helicòpters a sobre mateix de la ciutat  i sobretot una olor a fum poderosíssima i de la qual  llavors no sabia la procedència.  No són dies com qualsevol altres i dels que caldrà segurament parlar-ne però  sense press,a perquè duraran i el temps ajuda a aclarir les idees. Certament són dies tristos.  Hi ha motius per sentir-se trist com a ciutadà del país però jo tinc una tristesa més íntima que és de la qual vull parlar avui. M’ha ajudat a pensar-la una molt interessant entrevista amb Paola Lo Cascio que aparegué el diumenge passat a Crònica Global

Recordo que la primera vegada que vaig votar, l’any 1982, fou al PSUC. La següent vegada el 1984, la primera majoria absoluta de Pujol, vaig votar Nacionalistes d’esquerres, el lloc on llavors es trobaven els homes que passarien a dirigir Esquerra Republicana. Jo era llavors en aquell moment clarament catalanista, bàsicament per raons que podríem dir culturals. L’independentisme no em produïa cap sentiment de  refús, ans al contrari. M’he sentit, més o menys catalanista, fins mitjans de la dècada passada quan,sense voler deixar de ser-ho, van aparèixer unes conviccions que em separaven molt del model catalanista imperant que era el nacionalisme de CiU.

 La primera d’elles  era la profunda aversió que vaig anar desenvolupant envers la noció mateixa d’estat-nació, que no ha aportat res de bó al mon en general, ni a Europa en particular. Fer-ne una altra, des de la meva valoració de l’experiència històrica europea és un fet immoral en ell mateix. La finalitat des d’aquest punt de vista hauria de ser netejar tot el que es fos possible l’actual estat, no pas fer-ne un altre des de principis anàlegs.

El segon connectat amb el primer és la meva aversió als mecanismes del  “boc expiatori”  que sobretot vaig desenvolupar amb la lectura de l’obra de Girard. En el meu cas el boc començava  a ser la figura de l’espanyol tal i com era tractat als espais oficials, subvencionats pel règim autonòmic (certament els catalans han fet també aquest paper en l’imaginari de  l’espanyolisme més ranci, però això m’afectava poc perquè d’espanyol  no m’havia sentit mai gaire). Jo no m`estimo gaire Espanya, però no m’ha atret ni la perspectiva intel·lectual ni emocional d’haver d’odiar-los. Molt menys quan havent viscut uns quants anys a una terra tan indubtablement espanyola com Valladolid, m’han ajudat a veure clar el caràcter de prejudici de gairebé tot el discurs oficial sobre ells.

El tercer era la convicció de què en el marc legal desenvolupat en els vint primers anys del règim, els meus drets l lingüístics i culturals, tot i que en algun punt concret millorables, eren suficients per desenvolupar la meva identitat cultural de català.

Amb els anys això va generar una il·lusió, la de la nació, el país, agnòstic,  un lloc on la gent podria fundar una comunitat  alliberada d’aquesta fe que desfà  muntanyes inherent al nacionalisme i fundat en valors més racionals, inclusius, il·lustrats. Si voleu, una utopia però que tampoc era del tot impensable quan a una bona part del país li deixaven freda la major part de les banderes.  Això és una mica del que parla encara la senyora Lo Cascio . Potser si voleu una mica utòpic, menys  segur que una Catalunya independent en un mon on de països realment independents ja gairebé no en queden, però que tenia un  possible punt de recolzament al desenvolupament futur de la Unió Europea, si aquesta tot enfortint-se buidava el poder dels estats i redistribuïa el poder a entitats menors que les nacionals i més properes als ciutadans.  És clar que l’evolució de la política europea ha estat una altra. El Brexit ha estat un atac molt greu contra la possibilitat d’una Europa Unida i vindran d’altres.  I del país agnòstic que podia imaginar-me ja no queda res, quan tot posicionament polític redueix el seu sentit últim a estar a favor en contra d’una bandera. Ara tot aquestes il·lusions no han esdevingut res més que un vol de coloms i la realitat és un país empantanat, alhora puerilitzat i deprimit en una situació sense sortida

Quan va començar aquesta esllavissada cap a l’identitarisme?.   Molts penses que sempre va ser així. Jo no ho crec i en general una convicció que he desenvolupat amb els anys és la de negar-me a pensar que res a la història és inevitable Dos esdeveniments em semblen clau un per part espanyola, l’altra per part catalana.  Des de Madrid la infame campanya contra l’estatut, “recogemos firmas contra los catalanes” fou un acte d’irresponsabilitat i manca de vergonya, del que el PP mai podrà acabar amb el perdó.  A Catalunya feu molt de mal la reacció de CiU quan perdé el govern i especialment caure en la temptació de jugar la carta del rebuig al xarnego, la vessant més fosca de l’identitarisme, contra el president Montilla, possiblement un polític mediocre, però d’una fidelitat a la institució, molt superior a la dels seus succesors.

Joker

Definitivament, Joker és una passada. Feia temps que no gaudia tant veient una pel·lícula, o com a mínim una diguem-ne contemporània. És clar que és un sentiment molt compartit i imagino, atesa l'amplitud d'aquesta favorable recepció, per raons molt diverses. En el meu cas la ideològica és molt fonamental  i inesperada, venint el film del Hollywood actual. El Gotham que surt a la pantalla només és intel·ligible des d'una perspectiva de lluita de classes. El Robert parlava d'un film gairebé marxista, per a mi, és sobre tot essencialment antiliberal, és a dir, oposat a un règim que defineix els menys afavorits com a escombraries i que no té cap mena d'escrúpols en fer retallades pressupostàries que deixen un psicòtic sense medicació. També em resulta interessant la mirada que es fa sobre el mon del còmic que tot i sent molt fidel li dona la volta a un genere més aviat esbiaixat ideològicament molt a la dreta.  En tot cas quan el triomf del cine d'adolescents és un fet des fa quaranta anys,  Joker  ens ofereix tot el contrari. Un altre raó és evidentment Joaquim Phoenix. Sovint l'àmbit de l'actuació queda més o menys definit, amb més o menys qualitat, dins de l'àmbit de la mimesi. Phoenix amb la seva manera de riure's,  que defineix l'essència del personatge, de moure's, de parlar entra del tot en l'àmbit de la creació. Phoenix no és però l'únic gran actor d'un film, on també surt Robert de Niro. El seu paper és secundari (de fet, el personatge de Joker és a totes les escenes com a centre menys a una) però fonamental. Més enllà de que resulti ideal pel seu rol d'humorista vulgar i famós, la seva presència en recorda dos grans films americans on ell sortia i que d'alguna manera són reconsiderats en aquesta pel·lícula. El primer és Taxi Driver, La solitud i el desarrelament existencial de Travis Bickle són del tot comparables al del personatge interpretat per Phoenix. Fins i tot Todd Philips utilitza la idea de la vaga d'escombrariaires, per acabar de definir el seu retrat de la ciutat. L'altre és la molt oblidada i tanmateix estupenda, el rei de la comèdia, on Robert de Niro feia un personatge que coincidia en les seves aspiracions, ser un mestre de la comèdia, amb el Joker M'ha agradat molt la música incidental de Hildur Guðnadóttir  perfectament armonitzada amb el retrat ombrívol de Gotham i em sembla molt ben introduïda la presència d'una de les cançons alhora més emblemàtiques, atípiques i potents del repertori de Sinatra, su That's Life. (amb el qual de fet fa una cosa molt semblant a la que Kubrick i McDowell li  van fer al singing  in the rain de Gene kelly) Potser per acabar valdria dir que els últims minuts no els vaig només veure sinó que els vaig viure. En aquest sentit el film va potser més enllà de Taxi Driver, no només veiem el món com un psicòtic, sinó que n'arribem a sentir-ho.

Anni difficili

La Filmoteca està fent un cicle de recuperació de pel·lícules que pet circumstàncies diverses han estat  poc vistes. Dimarts passat vaig anar-hi a veure un film de Luigi  Zampa, Anni  Difficili, que  tanmateix havia estat guanyador de la mostra de Venècia el 1948. No em sembla un film especialment representatiu del neorealisme. Els actors són professionals i alguns com Massimo Girotti pertanyien al star system del cinema italià. Sí que té, en canvi, una part important de filmacions exteriors que ens permeten gaudir de la ciutat on s'esdevé l'acció, Modica, una de les joies barroques del sud de Sícilia. Tot i estar guardonat el film fou molt qüestionat per la dreta italiana i no sé si això ajudà a la seva desaparició. El film explica nou anys de la vida italiana entre el 1934 i el 1943. El seu protagonista Aldo Piscitello és un funcionari de l'ajuntament de Modica que es veu forçar a ingressar en el partit feixista pressionat pel Podestà de la ciutat que l'amenaça directament amb ésser acomiadat. Piscitello entra al partit sense cap mena de ganes, pressionat per la família, l'únic que no es deixa arrossegar pel feixisme imperant és el seu fill mobilitzat a les diverses guerres empreses per Mussolini, i sense que els seus amics antifeixistes li ajudin a trobar cap mena de sortida. La part més còmica de la pel·lícula és la que mostra els esforços de Piscitello per participar a la representació grotesca que fou el cinema italià ( la perspectiva aquí no és gaire diferent de la mostrada per Fellini a Amarcord). La comèdia  deixa de ser-ho però quan ja no es tracta de guerres en lloc llunyans com Etiòpia, Espanya o Rússia sinó que arriba al seu país.  Veiem llavors com amb el desembarcament dels aliats a la illa el Podestà confessa a Piscitello, el seu alleujament pel final de la guerra i el final del feixisme (amb la intenció que això arribi als amics antifeixistes de Piscitello). Finalment això li valdra al Podestà per esdevenir alcalde provisional en el règim establert per les forçes d''ocupació americanes que li demanen una depuració dels feixistes a l'ajuntament. Naturalment el nou alcalde triarà a Piscitello. És clar que el film difícilment podia ajudar a moltes de les noves autoritats que tenien molt motius per veure's reflectits en el film de Zampa. Però tampoc el retrat de l'antifeixism:,uns senyors amagats a la rerebotiga d'una farmàcia, dedicats a la retòrica antifeixista però incapaços de qualsevol acció efectiva.

Seven Women

Seven Women és el darrer film signat per John Ford. Segurament ell no ho sabia, o no volia saber-ho. Morí set anys després sense haver fet el gran western del que li agradava parlar en els seus darrers temps. Seven Women és d'entrada una pel·lícula estranya. El cine de Ford és un cine fonamentalment masculí, les figures femenines importants són comptades, i per això sorprèn que acabés fent un film centrat del tot en personatges femenins. Hom pensa sovint també a Ford com l'home que millor aprofità les possibilitats del rodatge a exterior; en canvi, tot i que sigui un film en panavisió i technicolor que transcorre a un lloc tan exòtic com Xina, la pel·lícula es desenvolupa totalment en un decorat que simula ser una missió a la frontera entre Xina i Mongòlia a la dècada dels trenta. L'allunyament dels tòpics pot refredar un possible espectador, devot de la part més brillant de la filmografia fordiana, però seria un error greu. Seven Women no és només un digne final a la seva carrera. És una gran pel·lícula en ella mateixa.

Ho és per moltes raons i segurament la principal, de la que es pot gaudir encara que no s'hagi vist cap Ford anterior, és perquè no té cap escena dolenta ni sobrera. Totes desenvolupen la història però també cadascuna desenvolupa una tensió pròpia. Com he dit, no hi ha exteriors, Ford s'adequa a un espaí tancat d'una manera molt minimalista i senzilla que de fet és molt definidora del final de la seva filmografia, films com Liberty Valance, un pel·lícula quasi totalment d'interiors o Two rode together, amb l'escena del riu que tant entusiasmà Godard. La continuïtat no és només formal. L'heroisme, com tantes altres vegades, és el tema central de la pel·lícula, encara que aquí no es tracti d'un heroi sinó d'una heroïna, la doctora Cartwrigth, interpretada per una molt convincent Anne Bancroft, tres anys abans de fer the Graduate. Ford estimava els outsiders i odiava l'establishment i aquests sentiments són més palesos que mai en aquesta pel·lícula. La dra. Cartwrigth és una outsider primer pel fet de tenir una professió d'homes en una època en què les dones estaven encara molt lluny de poder accedir a un ofici com la medicina, la segona per la seva condició atea en una atmosfera d'una religiositat sufocant com la de la missió. Ford era catòlic i no li agradaven gaire determinats entusiasmes religiosos característics dels protestantisme com els que defineixen el tarannà de la directora de la missió o el del mestre protagonitzat per Eddie Albert, l'únic home de la missió. Allò important és el que cadascú fa i no el que diu, o per dir-ho amb més exactitud, el seu personatge públic. Al film el model de virtut i sacrifici acabarà essent precisament la dóna que havia estat caracteritzada com tot el contrari.

No hi ha gaire suïcidis al cine de Ford. Tom Doniphon es deixa anar però no es treu la vida. El film acaba amb un suïcidi seguit d'un fos en negre pràcticament complet. Possiblement Ford veia la mort ja molt a prop i la resolució de la trama té molt d'acceptació, tot i que realment, com passa sovint al cine de Ford, la mort de Cartwrigth és una desfeta gloriosa i que dona fruits com el nadó que finalment podrà créixer o l'alliberament del personatge interpretat per Sue Lyon.

Mentides consolidades

Dimecres llegeixo a l’Ara una consideració sobre el procés on, tot defensant una sentència exculpadora del procés, es diu que els acusats només varen fer allò que havien promès en el seu programa electoral. És un argument incomprensible, si no afegeix la premissa de què un mandat electoral serveix per anul·lar tot l’ordre legal. Si això no és populisme, no sé que ho podria ser. Malauradament però tot i acceptar aquesta doctrina incompatible amb qualsevol concepció de l’estat de dret, ( i amb unes conseqüències possibles que fan realment por) l’altre problema, però, és que és literalment falsa. A les eleccions del setembre del 15 cap partit duia al seu programa cap mena de referèndum, entre d’altres raons, perquè el referèndum ja estava fet i en aquell moment es feien unes eleccions plebiscitàries, que semblava que havien de donar un altre resultat

Amazing Grace

Vaig dilluns a veure Amazing Grace, la gravació del concert de soul efectuat per Aretha Franklin el 1972 i que llavors hagués esdevingut un film si Sidney Pollack no hagués oblidat les plaquetes. No soc pas un expert en Soul i Gospel, però em sembla que la projecció és del tot recomanable i per poca tirada que un tingui per aquesta mena de musica  és, fins  i tot, indispensable. També pels interessats al poder de la religió de la vida humana. Molts moments del concert només es poden qualificar amb el terme dionisíac.  He tingut la sort una vegada d’assistir a un ofici religiós en Harlem i fou una experiència absolutament singular i que encara recordo.  Segurament el fervor assolit aquells vespres a Los Angeles, devia ser molt superior, com també l’aportació d’una Aretha Franklin excel·lent en la seva interpretació perfectament acompanyada per James Cleveland i el Southern California community choir. Al final hi ha un discurs del pare d’Aretha, el reverend Franklin, essencial per entendre que podia significar el gospel per aquesta artista i en general  l’experiència històrica d’aquesta comunitat afroamericana, tan admirable i   tan martiritzada. La major part d’assistents són afroamericans però hi ha alguna excepció com un juvenil Mick jagger. Tot l’album es pot trobar a you tube, però deixo aquí un parell de cançons que m’han agradat especialment.

Bicicletes, llobarros i Remotti

Reprenent el tema de les bicicletes i dels llobarros. La qüestió és evidentment seriosa, no pas en ella mateixa sinó en els seus efectes. En tots aquests anys ha passat de tot i tothom ha dit la seva però des de fa molt temps , nou anys en concret com es pot veure aquí, em sap molt greu la posició d’una bona part del meu gremi que o bé calla, o bé es dedica a seguir alguna de les banderes amb un discurs de barra de bar, que és legítim però no és el que  caldria esperar a priori..  Si alguna cosa es pot treure de la història de la filosofia és que la idea d’identitat, si no és el cas que et dediques a la matemàtica o a la lògica sabers admirables  però amb una relació problemàtica amb el món real, serveix per poc més que per enredar les coses i substituir no pas el mite pel logos, sinó el logos pel mite. Tractar bicicletes i llobarros, catalans i espanyols, com si fossin entitats geomètriques és, ensems, una catàstrofe intel·lectual i un error moral. Afortunadament, aquesta tasca mai feta per cap filòsof català, si tal cosa existeix ,si ha estat duta a terme pel pensador italià Francesco Remotti en el seu llibre, l’ossessione identitaria.  Remotti no parla del procés, parla de filosofia. El seu treball mostra el buit conceptual inherent a la noció d’identitat després que la crítica a la metafísica tradicional  hagi mostrat la inanitat de la concepció de la substància en una reflexió desenvolupada al llarg dels temps per  senyors com Pascal, Locke, Hume, Hegel o Nietzsche.  Les conseqüències polítiques les extreu només tangencialment, l’àmbit en el qual centra la seva crítica és del de l’antropologia empobrida a l’extrem per les concepcions basades en la identitat. De fet, la identitat és, per elle, el gran mite del nostre temps, segons Remotti, fonament de totes les aspiracions i redempcions però mancat de fonament en la mesura en què vol recolzar-se en un nucli estable i permanent que ningú seria capaç mai d’identificar. He esmentat molts autors, però la inspiració més gran per Remotti és Hegel, qui millor copsa el necessari pas a l’alteritat de tota la identitat. El pensament identitari és una versió de la il·lusió autàrquica que constitueix el vici fonamental de l’esperit humà, com ens mostra Levinas. En tot cas, a més, el seu precari ser no és de fonament sinó de resultat. La identitat és una tria i quan aquesta tria obstrueix tots els camins de les inevitables transformacions és un tria miop i mutiladora.  La qüestió però no es purament abstracta, Remotti escriu que allò que els humans requereixen , el que és irrenunciable per ells, és el reconeixement. La batalla pel reconeixement potser es pot guanyar,  esforçar-se per mantenir la puresa de la identitat du a sentir-se amenaçat sempre,  una vida poruga sense esperança. Remotti, diu també que aquesta preponderància del concepte d’identitat a l’antropologia, fa que la cultura esdevingui l’eina  essencial per produir l’altre, quan això s’esdevé, la cultura pren el paper que en temps una mica més tristos que aquest,  havia tingut la noció de raça.  El culte contemporani a la identitat certament no està produït camps d’extermini, però si pot ser considerat com la base d’un empobriment cultural que ningú no pot negar, encara que discrepem de les seves causes.

Casa Vicens

Cap de setmana amb familia i visitants de fora. Aprofitem per  fer de turista a la pròpia ciutat i anem a la casa Vicens, de la que no sabia gairebé res més enllà de la de seva existència i del fet que fou la primera obra realitzada per l’arquitecte a Barcelona. El projecte era fer una casa d’estiueig, una torre, pel senyor Vicens quan encara tenia sentit anar a Gràcia per allunyar-se de Barcelona. És, per tant, un projecte de menys dimensions que els blocs d’habitatge fets al passeig de Gràcia i que a més fou  canviat de manera prou ràpida, perquè ja en vida de Gaudi es feu una ampliació.  Després de la guerra es perdé la major part del jardí, que incloïa una cascada d’aigua i només des de fa quatre anys, quan la casa va deixar d’estar habitada, s’ha començat a restaurar tal com era. La visita, però, val la pena. Una part de la casa em va agradar especialment, l’eixida que està junt al menjador  on uns panells mòbils i una font integrada a la paret creen un espai de frescor i llum com rarament he vist a cap altre immoble. A les golfes, l’exposició permanent compara el projecte de Gaudi amb altres primeres obres d’arquitectes com McIntosh, Violet le Duc o Lloyd Wrigth.  Segurament de tots els seus treballs és el que més clarament mostra la influència del mon islàmic i no difereix gaire de l’espectacular ornamentació que caracteritzava les seves obres, tot i que malauradament la major part del mobiliari, que ell mateix dissenyà, s’ha perdut

Llobarros i bicicletes

Cada cop és més clar que visc en un país on el 100% pensen, com a mínim, que el 50% són en un cert sentit idiotes.  Però la cosa podria ser pitjor perquè, gràcies a un tweet de ahir del senyor Monzó, com a mínim, la meitat  són incapaços de distingir entre la naturalesa d’una bicicleta i d’un llobarro.. Tit plegat ben depolorable, D'altra banda, puc agrair a l'autor de Tot com plegat que m'hagi confirmat allò que ja sospitava que no soc ni un llobarro, ni una bicicleta

Il.lusions

Llegeixo en un mitjà digital la reflexió d’un politòleg i historiador sobre la coalició que està muntant Iñigo Errejon i especialment els seus intents de confluència amb les marees gallegues i compromís, cosa que aquest autor lamenta profundament i el fa profetitzar el fracàs d’aquest moviment, quan segons  ell el que caldria és obrir un espai per a l’esquerra que fos indubtablement nacional espanyol. El problema és que si aquests moviments no existeixen no és perquè si i que allò inexistent segurament és l’espai demanat. Catalunya és simplement l’expressió més aguda de quelcom que es dóna a tot Espanya. El fet diferencial no és qualitatiu sinó, simplement, quantitatiu i per això  estem en una crisi de règim. Per tot arreu, però,sempre la mateixa incapacitat de veure el que hi ha i de deixar de confondre la realitat amb el desig.

Reconeixement

El fet  de ser-hi al sindicat m’obliga a estar assabentat de conflictes dins de l’ensenyament que fins ara havia evitat com, per exemple, conflictes interns al meu centre.   Miro doncs d’assabentar-me i, com que en el fos del cor hi és present encara una mena de racionalista il·lús,  em quedo una mica astorat en veure el poc gruix d’alguns d’aquest conflictes i la facilitat amb la que racionalment podrien trobar solucions. Però això és només aparentment perquè,  anant una mica més a poc a poc,  em sembla que Hegel tenia raó i que allò pel que essencialment maldem els humans és pel reconeixement i això no és una qüestió que es pugui  endreçar des de cap reglament. Definint així el problema m’enfronto però a una dificultat personal però ben considerable: una gairebé absoluta incapacitat d’empatitzar amb els que volen ser reconeguts, conseqüència segura del fet que jo, de la cursa pel reconeixement, ja me n’he retirat. Si sou bona gent podreu qualificar aquesta actitud com a lucidesa, si sou més lúcids que bona gent potser caldrà parlar d’envelliment.