El català en els temps del post-procés

Les acaballes del procés semblen que posaren en primer terme la qüestió de la llengua catalana, cosa que té una certa lògica, doncs és un dels recursos més clars per sacsejar emocionalment el personal,  com s’ha estat fent els darrers anys.  Des de la meva experiència limitada no diria que TV3 menteixi. Em sembla que efectivament l’ús de la llengua retrocedeix a l pati i a la comunicació entre alumnes. Una altra qüestió és la licitud moral de prendre mesures per evitar-ho si acceptem que en principi cadascú ha de parlar  el que li doni la gana. La veritat és que si l’opció és entre una llengua viscuda com a eina d’oci i una altra vinculada quasi exclusivament a unes institucions acadèmiques cada cop més desprestigiades, sembla que l’elecció és prou evident. Si allò que fa l’escola és avorrit i inútil i el català només existeix com a llengua de l’escola, la conclusió sembla clara.  Personalment,  com molts d’altres, l’argument fonamental per integrar-me dins d’una visió catalanista, era la defensa d’una cultura, entesa per exemple com una literatura. Ara que la literatura gairebé no interessa ningú,   tampoc dins dels instituts on ha estat foragitada,  l’argument resta del tot mancat de pes.  De fet, allò més cridaner és la contradicció d’una part del nacionalisme que vol ser modern en el sentit thatcherià del terme, no hi ha societat, hi ha mercat. Però si això és així, ho és del tot i la llengua no vol ser una excepció. Malauradament ,més per costum que no per una altra cosa, jo no voldria que el català desaparegués i un camí segur d’acceleració d’aquest possible procés és instaurar el convenciment de què és una llengua valida només pels que tenen una opció política determinada