Rebelió al claustre

Després de trenta anys d’ofici,  podia semblar que ho havia viscut tot, però el final d’aquest curs m’he trobat amb una situació nova: un mal ambient palès al claustre provocats per motius que podríem qualificar de generacionals. Sembla que part del professorat, la més jove, ha fet comentaris públics i d’un cert mal gust sobre les mancances del professors veterans, que no dominen les noves tecnologies i que no saben gestionar bé les emocions dels alumnes d’aquests temps que corren. Personalment no he estat implicat i m’ho puc mirar molt des de lluny i el que m’estranya és que això no hagi passat abans. Al menys fa deu anys, des del temps infaust de l’home que va voler ser alcalde de Barcelona, que aquest és el missatge de l’administració. Allò que aquests joves repeteixen és la veritat oficial.   El contrast amb els temps en que vaig començar és aclaparador. Evidentment  hi havia gent tocada pels anys de treball, però en general la veterania despertava un sentiment de respectabilitat. Al capdavall, els professors eren gent centrada a la vida d’estudi i si has viscut més,  has hagut d’estudiar més i en saps més. La feina de professor d’institut ja té, però, poc a veure ni amb la vida d’estudi ni amb la vida intel·lectual