La nostra malaltia

 

2020 no ha estat un bon any per a ningú. Entre els que no tenen motius per sentir-se feliços està Timothy Snyder. Un greu procés d’infecció el va posar entre la vida i la mort, després d’un error en el diagnòstic per una afecció hepàtica. La seva recuperació després d’una llarga estada a intensius, coincidí amb l’esclat de la pandèmia als Estats Units. Aquesta és la base del seu nou llibre, nuestra enfermedad, que en un cert sentit és una continuació del llibre sobre la tirania, el qual era també una reflexió sobre el trumpisme, una manera de fer que ha revelat la seva veritat en el tractament d’aquesta pandèmia.

El llibre és una revindicació de la sanitat com dret humà. Això és difícilment discutible, si més no en termes teòrics a Europa, no ho és als EEUU. El llibre en aquest sentit és un testimoni demolidor del que significa un sistema sanitari completament privatitzat on el cos es reduït a una mercaderia, l’enfocament moral que Snyder ha dibuixat millor que ningú en els seus llibre sobre el nazisme. Si el Gulag o els campos d’extermini són la manifestació més radical del mal, el bé ha de ser el comportament invers pensat que tothom té dret a l’assistència sanitària amb independència de que sigui productiu o rendible.

Snyder s’ha definit com un referent fonamentals en els darrers anys per la contundència en la defensa de les veritats més evidents i universals com que la veritat importat, i que sense la veritat i el coneixement  no hi ha llibertat. I que la llibertat és un absolut paradoxal, perquè en tapen d’altres i és un deute que ha de ser retornat. No és un filòsof, però la seva reflexió aporta molt més   que molta de la que ha passat per filosofia a les darreres cinc dècades

Sinfín

 

He estat llegint el darrer llibre de Martin Caparrós, Sinfin, una novel·la, gènere literari que cada cop tendeixo a freqüentar menys. Coneixia l’escriptor argentí d’un assaig que vaig llegir fa tres o quatre anys i em que va agradar força, el hambre, on mostrava les diferents maneres, de vegades oposades, en les que la fam es manifesta als cinc continents. Assaig és la denominació genèrica, però el llibre era una crònica, periodística, en el sentit que podia ser periodístic el treball de Kapuziency. Molt d’aquest esperit es troba en aquesta novel·la que succeeix a diferents continents i que abasta temporalment els proper cinquanta anys. El llibre és la narració del invent més important de la història de la humanitat. La invenció d’un procediment que assegura la vida eterna. La crònica narra com és descobert el procediment i el procés d’implantació, primer a un petit grup de privilegiats i finalment al conjunt de la ciutadania xinesa. El futur que ens descriu Caparrós n’és un en el qual els estats europeus pràcticament han desaparegut, així com el poder estatal en general, només la República Popular Xinesa és una excepció i pot plantar cara a les grans corporacions. Els lligams amb la natura estan del tot trencats, la dependència dels sistemes d’entreteniment és absoluta. Sobreviuen però encara el catolicisme i l’islamisme, més reduïts en parròquia però molt més radicalitzats. En definitiva, més o menys el que quasi tots esperem.

.Parlant de novel·la jo no recordo gaire dels criteris estètic que vaig estudiar de jove i m’atinc al principi que seguia en Joan Sales: una novel·la no ha de caure de les mans. Aquesta no hi cau, de fet, vaig vèncer la meva mandra inicial per acabar enganxat i necessitant llegir més. Si parlem de desconnexió amb la natura cap pot ser més radical que refusar la mort i especialment en aquest cas, on la sortida és la transferència de la ment a una realitat virtual dissenyada pel futur difunt. Caparrrós té una formació humanística ben sòlida i em sembla que aquesta narració fa amb el gnosticisme una cosa molt semblant a la que Cervantes fa amb les novel·les de cavalleries i al final acaba palesant allò que fa uns quants anys començo a pensar que és l’atribut més característics dels animals humans: la seva credulitat

Autònoms

 

Jo tenia clar que el governet menysprea els docents, però era una consideració parcial. No som  pas els únics a ser menystinguts. Avui els mitjans de comunicació en van plens amb l’episodi vergonyós dels ajuts  als autònoms: una quantitat insuficient i que només pot arribar a una part molt petita. Això ja és trist, però el pitjor és la idea brillant de donar els ajuts per ordre d’arribada. Com és d’esperar el col·lapse telemàtic era inevitable i pràcticament immediat un cop oberta la inscripció. L’espectacle recorda massa el dels senyors llançant monedes als pidolaires perquè faci gràcia. A més això s’esdevé al mateix temps que es fa públic que la Comunitat de Madrid té ara per ara uns resultats molt millors sense tenir-ho tot tancat. La resposta dels mitjans del règim és que Madrid menteix. És força probable i estic força convençut. Malauradament sé del cert que també menteix sempre, com a mínim el departament d’Ensenyament. Mentrestant l’absurditat regna pels carrerr. Aquesta tarda  a les cinc hi havia tres persones menjant a la vorera de la Gran Via, menjant àpats preparats que havien comprat a un cafeteria relluent i buida. No només és clar que dins estarien més còmodes, sinó que hi hauria molt menys risc sanitari.

Dos Wilders per alegrar el dia

 

Per atzar, veig aquesta setmana dues de les comèdies que Wilder va rodar consecutivament  a la dècada dels seixanta. Wilder havia començant els seixanta tocant el cel de l’Acadèmia amb The appartement, on s’imposà sobre un film molt més rellevant a hores d’ara com és Psycho. Mai més va repetir aquest èxit, però molt wilderians i jo mateix pensen que aquest és el seu període més interessant, encara que no  li surtis cap film rodó. Els dos films que he vist són Kiss me Stupid  i Irma la douce. Tots dos palesen una mirada sobre la sexualitat diferent de la del Hollywood clàssica, en uns anys ens els que començava a parlar-se de la revolució sexual. Segurament el problema és que no era tan fàcil introduir un punt de vista noum perquè la divisió entre els americans estava començant:la gent jove es sentia molt lluny del Hollywood clàssic i l’instint de les majors era en aquells moment més conservadora que mai. Així, Kiss me stupid, que només cinc anys després hagués passat per una pel·ícula innocent fou massacrada i escarnida per les lligues de moralitat americana i en general fou considera da un monument al mal gust. A més el rodatge no fou fàcil i el protagonista previst, Peter Sellers, hagué d’abandonar el rodatge per un infart  (malgrat la incredulitat de Wilder quan li informaren expressada en l'afirmació de que “cal tenir un cor, per tenir  un àtac al cor”) i substituït per un actor molt menys carismàtic. Jo, personalment, són un gran fan d’aquest film, del qual m’agraden molts tres coses: el sentit de l’ humor de Dean Martin, autoparodiant-se sense cap mena de complex,les cançons dels germans Gerswhin  i finalment el fet que Wilder es deixà anar més del que havia fer mai per a oferir un retrat vidriòlic  de l’Amèrica profunda.  Tot i anys després rebria retrets de misoginia pel seu The fortune cookie, és evident que al film els personatges femenins són molt superiors moralment i intel·lectualment als masculins

Irma la douce era una aposta més segura perquè reunia la parella de The appartement. Wilder rodà en color, cosa poc habitual en ell i assolí un cert èxit, que no igualà el del film anterior. Menys vidriòlica que l’altre, em sembla que per  un espectador contemporani  pot resultar ara molt menys políticament correcte, perquè tot i que ara la prostitució sigui una activitat que genera molt més diners, resulta molt més problemàtic fer un discurs com el del film, amb una mirada amable i condescendent sobre la prostitució. Jo personalment trobo el film massa llarg i prefereixo de llarg Kiss me Stupid, però tant un com l’altre són una prova clara de què Wilder fou el millor escriptor cinematogràfic de la història i que quan més passen els anys, més fàcil em sembla indentificar-me amb un tarannà alhora moralista i escèptic i per tant condescendent amb les febleses pròpies de la naturalesa humana.

Biden president

 

Dissabte tarda els mitjans de comunicació americans donant ja per guanyador Joe Biden, tot i que Trump seguirà fent tot el soroll que pugui fins el proper 20 de gener. Ahir el Ramon comentava que hi havia alguna cosa en la desfeta de Trump, de traïció i de rates que abandonen el vaixell. És però inevitable. La presidència de Trump ha portat grans beneficis a una part significativa de l’oligarquia americana. Per aquests grups Biden no és cap amenaça, doncs no hi ha cap senyal de que vagi a fer rectificacions significatives Potser Trump estaria disposat a una guerra civil, però no s’ho val. La seva desaparició però no serà la del trumpisme. Des del meu punt de vista, la semblança més gran entre el nazisme i el trumpisme és que tots dos tenen com a bressol la por i els motius per a la por estan llunys de minvar. Com que segueixo l’actualitat d’aquella manera,avui me n’he assabentat que BIden serà el segon president catòlic dels EEUU. Inexplicablement em sento content per aquest fet. L’instint gremial surt de vegades per menys un s’ho espera. O, rumiant-s’ho bé, simplement un catòlic mai no és un WASP

Inquietuds docents

 

Reunió d’equip docent telemàtica. El tema fonamental és el com manegar l’angoixa creixent de l’alumnat, especialment en els alumnes de primer de batxillerat. Es parla d’estratègies de coaching i diverses tecnologies emocionals. No es considera la hipòtesi més simple: fer de professors i mirar que n’aprenguin alguna cosa, amb el que desapareixeria el motiu més objectiu i principal d’angoixa. El paradigma indiscutit és el de “pobres nens” i jo és clar he de callar, perquè allò que ja creia quan vaig començar la carrera docent, el temps no m’ho ha desmentit. No es pot ser un bon mestre, sense ser un infanticida.

Totes les mancances dels alumnes són atribuïdes ara als mesos de confinament,    quan el cert és que és difícil veure diferències amb els alumnes dels cursos anteriors. La qüestió no és que les classes hagin esdevingut alienants per a una part molt important dels alumnats, sinó que també ho són pel professorat que viu en una realitat paral·lela. El departament tot posant l’excel·lència en allò merament burocràtic i menystenir la transmissió del coneixement certament hi ajuda. Després es fan creus del nul èxit que  tenen els consells d’orientació. Obliden el fet bàsic que per seguir un consell, l’aconsellador ha de tenir una certa credibilitat i després d’haver perdut l’autoritat, que només en el nostre cas estava legitimada pel coneixement, és impossible tenir credibilitat.

Mort de Sean Connery

 Ahir es va anunciar la mort de Sean Connery, possiblement l'escocès més famós del segle vint.  Obivament és la mort d’una gran figura, des del meu punt de vista més gran que  les seves pel·lícules. De fet hi ha poques que m’agradin molt però ni que fos dolenta, com en algun cas, ell sempre estava bé. Tenia la capacitat, el do, la gràcia, per moltes raons ara ben estranya, d’omplir la pantalla. No comparteixo la dèria per James Bond i de fet fa molts anys que no n’he vist cap, que ell fou el millor, és, però, indiscutible. Per recordar-lo prefereixo l’únic dels seus films pel que sento un afecte especial: la versió hustoniana del relat de Kipling, the man who would be king on compartia pantalla amb un altre actor del mateix carisma: Michel Caine. Certament el relat de Kipling és extraordinari i no calia massa més per a fer un gran film. Però ell i Caine aportaren un sentit de l’humor molt agut que permet assolir ara la glorificació i la desmitificació del sentiment imperialista britànic.