La Tempestat a l'hospital de la Santa Creu

Soler sobre la seva feina
 

    A la Biblioteca de Catalunya es representa la Tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi. És una adaptació amb nou actors, per tant alguns han de doblar papers que dura unes dues hores, imagino que retallant alguna escena no essencial. Hi hi diversos punts forts en aquesta adaptació. M'han agradat molt tres coses: primera la disposició de l'escenari que aquest cop abasta una gran part de la sala, senzilla però molt eficaç en la recreació de la illa perduda al mediterrani entre Africa i Europa, la segona, la utilització de la música amb un músic acompanyant en directe la representació i aprofitant la peculiar sonoritat de la kora per evocar l'atmosfera màgica de l'obra. El repartiment és potser irregular però l'obra es fonamenta en molt bona mesura en el treball de Lluís Soler que té tota l'autoritat que cal per ser un Pròsper perfectament creïble sobre l'escenari. Badou Cham, com a Ariel, i el veterà Xavier Boada tenen també moments de molt lluïment

Fa dos anys el TNC va fer una altra representació del tot oposada en esperit, aquí no hi ha cap mena d'actualització ni posada al dia, sinó una confiança plena en les paraules, el vers, de l'autor de Strafford-on.avon. Confiança del tot justificada. Jo tinc una especial afecte per aquesta obra, una de les que va determinar el meu amor pel teatre des de que la vaig veure representada fa vint anys al Globe. Abans d'això però havia gaudit de la lectura de Yates en la seva La filosofia oculta en la época isabelina, lectura clau per descriure l'entrellat ideològic de l'obra on Pròsper és una encarnació de John Dee, el defensor més important a l'època isabelina del que M.A.Granada ens definia com el paradigma màgic-naturalista. Tanmateix més enllà de l'adopció d'un punt de vista renaixentista, l'esperit de l'obra participa del, immediat en el temps, barroc pels dubtes que introdueix sobre les nostres representacions i també amb la reflexió del segle XX, en la seva mirada sobre l'existència humana i per la matateatralitat de l'acte final. Tota aquesta estructura intel·lectual, força complexa, està feta per mantenir un missatge moral no tant complex però del tot indiscutible, com ens recorda Broggi a la presentació de l'obra: considerar la capacitat de perdonar com el major senyal de la potència de l'anima humana,

LIiliana Segre (per acabar M. La fine e il principìo)

 

Aquesta senyora de la foto es diu Liliana Segre i és la protagonista de la tercera part del llibre de Sucrati. Fou una del 25 infants, hi havien 776, que va sortir viva d'Auschwitz després d'haver sobreviscut una marxa de la mort. Sota el braç tenia tatuat el número 75190. Va tornar, va tenir moltes dificultats per tenir una vida normal però va sortir endavant gràcies al seu matrimoni amb Alfredo un advocat catòlic que havia estat dos anys en un camp alemany. Tenen tres fills i ella mai parlà d'Auschwitz a ningú en tot aquell temps. El 1979 Alfredo accepta ser candidat del neofeixista MSI. No és escollit, però el matrimoni entra en una crisi que superarà i Liliana decideix donar testimoni del que foren els camps. Assoleix notorietat pública i el 2018 és nominada senadora permanent de la república italiana, la quarta dona en assolir aquesta distinció. Però malauradament no podem acabar aquí:

La storia de Liliana Segre però, non conosce un lieto fine. A piú di settant'anni dalla sconfitta del nazifascismo, Liliana é ripetutamente oltraggiata dai neofascisti. Riceve ogni giorno duecento messaggi di odio antisemita. Nello 2019 si è, addirittura, costretti ad assegnarla una scorta per proteggerla da possibili attentati alla sua persona. A novanta anni di età, nel terzo decennio del nuovo millennio,nell'Italia odierna una donna sopravvissuta ad Auschwitz è costretta a vivere in compagnia di due carabinieri addetti alla sua salvaguarda.

Ergo, la història explicada per aquests llibres no està encara a prop d'haver arribat al seu final i com diu en la seva dedicatòria, si seguim creient a la democràcia cal preparar-se a lluitar.

M. La fine e il principio

 

        El darrer viatge a Itàlia m'ha servit per tornar-me'n amb el darre llibre de d'Antonio Scurati, M la fine e il principio, que tanca la pentalogia dedicada a la figura del dictador Benito Mussolini. El llibre comença a l'estiu del 1943 quan Mussolini es detingut per ordre del govern de Badoglio i abasta fins als nostres dies passant evidentment per la mort del dictador. De fet, es divideix en tres parts, la `primera de les quals acaba amb Mussolini penjat d'un ganxo de carnisser a una plaça milanesa. Aquí es mira de seguir l'estil dels llibres anteriors, però és molt menys coral perquè en tot aquest temps Mussolini no té gaire relació amb ningú. Des del moment del seu "alliberament" Mussolini és bàsicament un presoner amb la "il·lusió" de refer un exercit italià , el de la RSI i la certesa que aquesta il·lusió no es complirà mai doncs els italians ja només són considerats com ma d'obra industrial pels nazis. Mussolini els acaba odiant, és del tot conscient de la pèrdua del seu carisma pel poble italià, és un detall del tot significatiu que no s'atreveixi a qualificar la seva república com feixista, i es dedica a escriure cartes a la seva amant, Clara Petacci on es reconeix vençut i pensa que estaria millor mort. Tot i així és capturat i immediatament executat quan intentava fugir a Suïssa. Del drama que s'estava esdevenint al seu país pel terror desencadenat pels homes de la República de Salo, entre els quals sovintejaven els feixistes de primera hora que foren arraconats quan el règim es consolidà, ni diu gaire ni sembla afectar-li massa, El retrat de Scurati no té cap mena de misericòrdia envers la figura del dictador com ser humà. Crec que això és just. Literàriament potser és el més brillant dels cinc llibres amb idees tan reeixides com posar el punt de partida en la descripció de l'estat del jardí zoològic de Milà l'estiu de 1943.

        Com hem dit el llibre no acaba aquí. Scurati afegeix una altra part titulada els morts que fa d'apèndix als cinc llibres amb una petita narració biogràfica de molts dels protagonistes que acompanyaren Mussolini en el seu periple vital. És un capítol imprescindible per tothom que no vulgui seguir-se empassant sopars de duro sobre la victòria de la democràcia sobre el feixisme. Mussolini fou executat com l'heroi d'una tragèdia grega, però això va servir per garantir la impunitat de tots els seus col·laboradors que en molts casos no tingueren problemes per gaudir del que havien robat. Tot això no hagués estat possible sense el treball dels serveis d'intel·ligència americans que segueixen defensant els nostre valors i el nostre sistema de vida. De la tercera part en parlaré demà.

East of Eden

     Seguint amb el tema de les adaptacions veig, per primera vegada, East of Eden. En els títols de crèdit es presenta John Steinbeck com el fonament de l'obra. Tanmateix una breu mirada a la Wikipedia ens diu que el film explica, més o menys, la tercera i última part de la novel·la. Elia Kazan no donà raons econòmiques ni de temps per aquest escurçament sinó la seva teoria estètica; per ell era fonamental una unitat temàtica a l'obra, dit altrament, no li agradava gaire la novel·la de Steinbeck i per això va convertir un reflexió sobre el bé i el mal en una altra cosa, indiscutiblement més interessant pel públic americà dels cinquanta, una reflexió sobre la duresa de la. maduració. Allò més recordat del film és la participació del seu protagonista James Dean . Fou el film que el convertí en una gran estrella. Kazan recorda que fou relativament fàcil dirigir-lo, cosa que després no els hi va passar a ni a Ray ni a Stevens, perquè va enfocar el personatge des de la seva autobiografia, sembla que Dean mai no es va entendre amb el seu pare. Imagino que el tractament del personatge marcava del tot un complet allunyament de la temàtica i les intencions de Steinbeck. Diria que per saber que feien al Actor's studio hi hauria prou amb el treball de Dean en aquest film. Personalment potser és el que em va agradar menys de la pel·lícula. Kazan, en canvi, estava descontent del pare Raymond Massey, que feia una intervenció massa relaxada. També aquí dissenteixo del realitzador americà. Si coincideixo en que els altres actors importants estan molt bé: Julie Harris, Burl Ives i Jo van fleet. Prescindit però de l'exhibició emocional de Dean, el film conté un esforç reeixit d'utilització del cinemascope, el problema plàstic fonamental dels cineastes americans dels cinquanta i em sembla interessant ideològicament, per mostrar, la complexa situació a Amèrica del puritanisme. Sense puritanisme no hi hauria Amèrica, però l'evolució del país sempre acaba fent-se en contra d'aquest orígens.

El camí cap a la decadència

 

Que no es viu enlloc com a Europa és un fet objectiu. També ho és que aquesta qualitat de vida no està fonamentada en cap mena de superioritat, ni militar, ni econòmica, ni tecnològica, ni molt menys a la moral, que sovint donem com descomptada i que fora s'aquí no em sembla que es cregui ningú. Per la resta del món no és essencial, ni important que mantinguem el nostre nivell de vida. Fa anys en el seu road to unfreedom, Snyder hipotetitzava que una de les finalitats essencials de Putin era baixar aquest nivell de vida que ell mai podria oferir als russos. Paradoxalment no ha estat finalment Putin sinó Trump qui està atacant-lo directament amb el famós, arbitrari i evidentment inútil 5% en defensa. Les seves motivacions són els "bussines" i en té prou, perquè el monopoli en comunicació, i l'enfonsament del sistema educatiu preserva molt bé l'americà mitjà de saber que hi ha racons del mon on es viu molt millor. De totes maneres sí cal buscar un dolent per aquesta història aquest no és Trump, sinó els seus servents europeus. Si el comparem amb gent com von der Leyen o Mark Rute, em sembla que la comparació li és favorable. Trump em sembla que té alguna mena de conviccions, tot i que seria una exageració parlar de conviccions morals, els altres si en tenen de qualsevol mena, ho dissimulen molt bé.

The long hot summer

The long hot summer ens es presentada als títols de crèdit com una adaptació de William Faulkner, però cap llibre de Faulkner es diu així. El punt de partida és una novel·la anomenada The Hamlet. Diem punt de partida. Els personatges es diuen iguals que el del llibre, algunes de les coses que els passen també hi són al llibre, però en general la pel·lícula no explica res del que és essencial al llibre. Faulkner no va col·laborar en un guió que en la última part, per tal de forçar un final feliç es situa molt a prop de l'absoluta insensatesa. La vaig veure fa trenta anys no recordava gaire del film, sí que quan la vaig veure llavors més aviat em va despertar indignació. L'altre nit en canvi no em vaig sentir indignat i  vaig tenir una clara sensació de plaer produïda per veure un grup d'actors llegendaris, no tant interpretant un personatge, sinò el seu arquetípic característic i definitori: Paul Newman, com jove ambiciós, Orson Welles, com figura despòtica, Tony Franciosa, com mascle fragil i, la meva preferida, Lee Remick, com bellesa del sud. També hi és Joane Woodward però ella, per variar, si compon un personatge.

 

Què és un professor de secundària? (seguim amb Preve)

 

        Doncs una entitat molt singular i digna de consideració pels estudis sociològics per la seva perfecta equidistància entre l'antic clergat i el nou clergat. Efectivament la funció realment exigida és l'assistencial a aquesta part de la societat exclosa o la que està molt a prop de ser-ho, a hores d'ara la majoria. Pel que recordo dels meus temps a l'aula, l'administració no ens parlava gairebé de cap altra cosa i des de llavors la cosa ha anat a més. D'altra banda fem també una formació en valors que més o menys vol dir ensinistrar els nois i noies per què es creguin les mentides inventades pel circ mediàtic. (cosa facilitada per que em sembla que cap altre sector professional és tan susceptible a la propaganda oficial com el professorat) Com que la majoria, almenys entre els més grans, van tenir la possibilitat d'aprendre alguna cosa a la universitat, no es pot descartar del tot la possibilitat de què es pugui copsar algun talent integrable amb aquest 20% operatiu real. No és que calgui, però encara no està prohibit. Reprenent la metàfora del clergat en termes de prestigi i rellevància el professors de secundària som a la resta del clergat, el que els germans llecs eren als preveres

Il ritorno del clero

         Il ritorno del clero. la questione degli intellectuali oggi és un assaig molt breu de Constazo Preve on es pregunta sobre el paper dels intel·lectuals en el nostre temps, més d'un segle després del cas Dreyffus quan s'origina el que ha estat designat com a intel·lectuals. Ell comença un anàlisi social on prescindeix de la dicotomia que ja no explica res de burgesia i proletariat per veure la nostra societat des de la teoria dels tres estats: Així hi hauria una noblesa que seria l'oligarquia tecnològica i financera que ha acumulat el poder a les darreres dècades, la majoria pertany al tercer estat en el qual distingeix tres grups: un sector superior, com un 20%, que fa funcions necessàries pel manteniment de l'ordre vigent, un altre grup que seria la classe "flexibilitzada" i un grup important directament exclòs. Entre mig hi havia, i hi ha, el clergat, diferent però amb la mateixa funció legitimadora. En el passat el clergat eren el membres de la religió institucional, ara són dos grups diferents: els periodistes, en general,treballadors del circ mediàtic i els professors universitaris conreadors de coneixements summament específics que no sols no acaben de sumar sinó que fan impossible una idea del tot. En tot cas, més enllà de llicències retòriques, essencialment tots dos són instruments de l'oligarquia. En aquest quadre el clergat antic però no ha canviat del tot la seva funció, ara centrada quasi exclusivament en la cura dels exclosos. Ben entès que aquesta descripció pot tenir suport als fets però la seva força està en que és el resultat previsible dels processos de globalització.Des d'aquest punt de partida polemitza contra la concepció gramsciana de l'intel·lectual orgànic, bàsicament perquè en les condicions presents suposa un contradicció en termes i no és adient per a un moment on predomina un capitalisme que és tant post-burgés com post-proletari

1898. Los últimos de Filipinas

         Veig 1898. Los últimos de Filipinas. Em sembla una pel·lícula correcta amb un disseny de producció treballat però potser amb masses ganes de deixar-lo veure; una posada en escena funcional i ben recolzada a actors molt solvent com LuísTosar, Javier Gutiérrez o Eduard Fernández. Jo encara em considero prou girardià i no acabo de sentir que m'hagi d'avergonyir per això i, en conseqüència, el que més m'agrada del film es com es una pujada als extrems, típica de les rivalitats mimètiques, és el desencadenant de l'acció: la lluita entre el tinent, interpretat per Tosar, i el sergent, interpretat per Gutiérrez, per veure quin és millor militar i més patriota.

        La pel·lícula reprèn el tema d'un dels films més emblemàtics del franquisme que, he de dir, no tinc gaire fresc. El film d'ara no li hagués agradat al general Franco i pel que he vist tampoc va agradar molta gent defensora de la professionalitat dels soldats espanyols assetjats. Jo no voldria entrar en aquesta qüestió concreta, si eren tan bons militars, però si assenyalar la seva irrellevància. Aquella guerra no es podia guanyar perquè no es podia ni fer, estava totalment fora de l'abast d'aquell estat espanyol el manteniment de colònies a l'altra banda del mon. D'altra banda, la raó de la impopularitat de l'exercit està ben explicada al film í és indiscutible: no era un exercit ni realment professional, ni realment democràtics expressió d'un poble en armes. Només hi anaven els que no podien pagar com deslligar-se. El darrer residu de poder al que es podia aferrar una aristocràcia del tot decadent des de començaments del XVIII però no del tot desapareguda. Aquesta és de fet la causa més directa de la primera guerra mundial i per tant és evident que no era una peculiaritat de l'exercit espanyol, el problema del qual no era ser espanyol, sinó ser un exercit. En un altre ordre de coses, el film il·lustra bé la peculiar relació del coratge en el sistema de les virtuts: potser totes les virtuts són inútils sense el coratge, però quan, com és el cas dels protagonistes esmentats el coratge està del tot divorciat de l'enteniment, està molt lluny de ser una virtut.

Ferrara

La torre del palau municipal medieval.  El palau no la torre, legat a la ciutat  del feixista Italo Balbo i el podestà Renzo Ferrara

Il castelo estense

La tomba de Bassani al cementeri jueu

Una peça del museu arqueològic nacional

 els mesos de l'any

        En contraposició al desori de Firenze, Ferrara és un destí més acollidor i convenient. Certament no té el patrimoni incommensurable de Firenze, però no està gens mancada d'interès. De fet, el conjunt de la ciutat és patrimoni de la humanitat des de fa trenta anys, essent una de les quatre ciutats italianes que conserven les seves muralles medievals. Em aquest cas les muralles englobaven zones de caça que ara han esdevingut parcs públics. Des de dins la impressió mai no es d'estar dins d'una ciutat en murallada però, perquè el nivell superior de les muralles és el dels carrers, car sortir fora per veure-les bé. En tot cas, no hi ha aglomeracions i els preus són molt raonables en comparació amb la capital toscana. Una carta turística et dóna entrada lliure als museus i t'eximeix de la taxa de pernoctació per una mica més de vint euros. He estat unes 48 hores que m'han permès visitar prou llocs en el següent ordre cronològic:

- el cementeri hebreu , doncs com coneixia pels llibres de Bassani, Ferrara havia tingut una important presència jueva des de l'expulsió dictada pels reis catòlics. Vaig trobar les tombes de Renzo Ferrara, el podestà dels anys trenta tot i que òbviament això no s'esmentava a la lapida, la de Giorgio Bassani, memorials pels deportats a Auschwitz i molts Finzi, i molts Contini, els cognoms més freqüents a aquella comunitat

- L'espai Antonioni dedicat al cineasta nat a Ferrara. No és un dels meus cineastes preferits, però el museu, molt ben posat, dona testimoni de la seva importància històrica i de la riquesa del seu rerefons intel·lectual. Hi vaig estar sol tot el temps i a la nit a l'hotel em comentàvem que sempre està molt buit.

- el MEI, museu nacional de l'hebraisme italià i el de la Shoa. Explica la presència jueva a la península itàlica de més de dos mil·lennis de durada, l'aplicació de les lleis racials des del 1938 i les deportacions en el temps de la RSI. L'especificitat del drama jueu en aquell país és que Ferrara, com Bologna, pertanyia al Papat i, per tant, la població jueva havia estat molt compromesa en la causa de la creació de l'estat italià.

- Castelo Estense, l'edifici més característic de la ciutat. Els Este foren els senyors de la ciutat el segle XV i el XVI fins que la branca s'extingí. L'edifici és imponent, però el contingut de l'interior no és especialment memorable.

- La Catedral té una façana que ara mateix no es veu i un interior barroc. Penso que el barroc si no té alguna cosa de molt especial ,cansa. Hi ha una judici final obra de il Bastianino, el pintor ferrrarés més famós, que els experts consideren una digna emulació del de Michelangelo. Jo no ho sabria dir, perquè la part de darrera de l'altar principal, on s'hi troba, estava del tot a les fosques.

- Palazzo Costabili, la seu del museu arqueològic nacional, Potser el museu més interessant de la ciutat. Molt lligat a la ciutat de Spina, una comunitat etrusca referenciada pels geògrafs antics de la que no s'havien trobat les restes. El decurs del temps l'havia engolit a la desembocadura del Po, però als anys trenta del segle passat varen trobar la necròpolis i els etruscos no deixaven sense res als seus morts. Per això el museu té una col·lecció esplèndida d'orfebreria i diuen que la primera col·lecció de vasos àtics del mon.

- Palazzo Schifanoia era una finca de recreo dels Este que va quedar en desús quan la ciutat va caure en mans del papat, que la utilitza per coses com la manufactura del tabac. Al segle XIX varen trobar sota parets blanquejades el saló dels mesos una de les millors mostres de pintura al fresco de grans dimensions de Italia.

- Palazzo dei Diamanti seu de la pinacoteca nacional i un edifici, com tots els anteriors, digne de veure en ell mateix. No hi ha obra dels grans mestres renaixentistes, els Este en tenien però van acabar a Roma, en canvi, si es ens pot donar una idea molt clara de l'evolució de la pintura ferrraresa.

- Casa de Ludovico Ariosto, on el poeta va viure els seus darrers anys i va fer l'edició definitiva del seu Orlando Furioso. Hi ha objectes de l'artista i també la seu de la fundació Bassani

Sirat

    Sirat no ha estat un film especialment plaent ni pel meu germà, ni per l'Antonio Olmos. El meu punt de vista és essencialment coincident amb ambdós, però també més indulgent. El meu germà és un bon lector i el mateix podem dir del senyor Olmos. Però Sirat és un film possiblement per i per a gens alienes a la literatura, cosa que fa moltes de les crítiques adreçades justes però irrellevants. Aquí no hi ha el propòsit de dir res intel·ligent, l'argument, la recerca de la noia perduda, és molt menys que un Mcguffin i com afirmen Olmos i Xavi, els personatges, sense cap excepció, tenen un gruix inexistent. Possiblement el director, Laxe, no buscava cap d'aquestes coses. També he de dir que jo no em vaig avorrir però no sé si és una virtut del film de Laxe, el poder hipnòtic del qual parlen moltes crítiques o potser més aviat una conseqüència de la meva fascinació pel desert (en aquest cas uns Monegros fets passar pel Marroc).

        Condicionat pel meu llarg passat d'espectador em resulta temptador veure el film com una reelaboració de The Searchers, cosa de la que l'autor mai no ha parlat. Un home busca la seva filla, a l'original teòricament una neboda, amb un company sense experiència (aquí és el seu fill, al film de Ford n'esdevé) i entren en un territori hostil on es veuen obligats a conviure amb els "altres" (els comanxes al film de Ford, aquí la gent de la rave). Com en el film de Ford no tenim ni idea de si la noia vol realment ser retrobada (en el film de Ford, d'entrada no. Aquí quan el seu pare explica la història tot ens fa pensar que tampoc, però com que aquest fil narratiu es perd també acabarem no sabent res). L'altra diferència important és que els comanxes dominen el seu àmbit i Wayne no els va al darrera. Aquí l'equivalent de John Wayne, el personatge de Sergi López, no sap per on va i els seus companys de la rave tampoc ho tenen gaire clar.

        La coincidència possible en el punt de partida acaba en un resultat diferent. A the searchers l'esforç d'Ethan servia per fundar una civilització (amb la llavor del seu podriment des de l'inici i per això amb expectatives sinistres, però això Ford en aquest film ho insinua sense mostrar-ho. Scorsese a Taxi Driver serà més clar i el mateix Ford a la magnífica i negligida, two rode together), mentre aquí els personatges acaben completament perduts en el desert, escenari nihilista d'una mena de tercera guerra mundial. Seguint Olmos potser els personatges que hem vist són uns idiotes, però si al futur només ens pot donar l'apocalipsi, tant se'n dóna de ser idiota o espavilat i jo no seré qui dubti de que ballant un s'ho pot passar molt bé. Laxe ha destacat que és un film sobre la fe, cosa que com a mínim explica perfectament la irracionalitat del personatge de López, però la fe sense la esperança és una virtut que fàcilment esdevé sinistre. No es pot negar l'oportunitat i la coherència d'aquest film que és a The searchers, allò que la cultura del nostre temps és a la d'abans de l'enfonsament postmodern. Certament hi podria haver altres punts de vista. Sergi López parla a una entrevista dels descobriment de noves formes de vida. Jo al film no ho veig tan clar i em sembla que aquesta estranya forma de vida és molt vella, molt present des de ja fa molts anys i no ha ajudat a fer un món millor,

 

Firenze

         Fa uns mesos vaig decidir que volia veure els Uffizzi una altra vegada (correu, correu que el temps pot no ser etern) i per això he tornat a Firenze. És la meva quarta estada, la primera fou el 1986, la segona el 1989, la tercera el 2002 i aquesta enguany. He viatjat amb el meu millor amic (un d'ells), amb la classe on era tutor, amb la meva parella (la primera) i ara sol. No he arribat a 48 hores i això m'ha servit per fer una passejada al vespre pels llocs més emblemàtics, veure l'endemà els Uffizzi i els jardins de Boboli. I el darrer matí visitar el Palazzo Piti (on no havia entrat mai), la basílica de la Santa Croce i Santa Maria Novella on tampoc no havia estat mai,

    Constatem els fets més essencials. Com que ja n'he vist unes quantes, gosaria de dir que l'exterior de la catedral de Santa Maria és el mes bonic del mon en el seu gènere. De l'interior no en parlo perquè aquest cop no hi vaig entrar. A diferència de la catedral de Barcelona l'accés és gratuït però la cua era inabastable. De fet, la quantitat de gent per tot arreu superava el que recordava i el que podia imaginar Als Uffizzi esperava un desbordament de gent enfront del naixement de Venus però no es va donar. On sí ho havia era enfront del Medalló de la medusa de Caravaggio, un artista més al gust del nostre temps que Botticelli potser. La col·lecció del palazzo Piti és magnifica i un exemple de pinacoteca tradicional amb parets prou saturades perquè no es vegin els quadres més alts i es constati una absoluta impossibilitat de trobar alguna mena d'ordre. A més de la galeria palatina, on el continent és tan important com el contingut, vaig veure al palau nel museu d'art modern, escaient per evocar el temps breu en què Florència fou la capital d'Itàlia, i el museu d'icones russes, el més gran sobre aquesta temàtica fora de Rússia i exactament l'oposat metafísic al que es troba als Uffizzi o a la galeria palatina. L'altre lloc nou era Santa Maria Novella, extraordinària arquitectònicament i per alguna de les obres que conserva. En un altre ciutat justificara la visita a aquesta ciutat per ella mateixa.

la dificultat, quasi insuperable, de l'acte educatiu segons MacIntyre

 

No obstante para que el niño realmente llegue a ser un razonador práctico independiente los adultos deben enseñarles que podrán complacerles, no actuando para complacerles, sino actuando para hacer aquello que es mejor y es bueno para él, incluso si no es del agrado de algunos adultos. A todos los adultos les resulta difícil enseñar esto y para algunos es imposible. De modo, que el aprendizaje más temprano del niño es, por regla general, un aprendizaje imperfecto en manos de maestros imperfectos, donde el niño se enfrenta a exigencias contradictorias y reacciona, si estos maestros logran sus objetivos, luchando contra esa imposición. Es importante destacar que la imperfección del maestro no se debe sólo a la dificultad de la tarea, sino también al hecho de que el maestro fue asimismo, en su momento, un aprendiz imperfecto. (Animales racionales y dependientes,. p. 102)

Dit altrament la temptació de l'adoctrinament és molt difícil de resistir i potser per ser tan inevitable ningú es reconeix com un adoctrinador. En contra de l'opinió de l'administració no sols no tothom val per ser professor, sinó que, si McIntyre té raó, molts pocs en són capaços. Molt interessant, i en el fons clarificador, és que la virtut requerida per ser un bon professor no és gens convenient a l'esfera burocràtica-administrativa i a la inversa, un bon burocrata no pot ser un bon professor, ni tan sols un professor dolent.

Animales racionales y dependientes

 

    No fa gaire va morir Alasdair MacIntyre, cosa de la que em vaig assabentar una mica per casualitat. Aquest any havia rellegit de manera profitosa el seu After Virtue i vaig trobar a la meva biblioteca un llibre posterior anomenat Animales racionales y dependientes, el qual no presentava signes d'haver estat llegit mai. Ara ja ho he fet. Des de la seva perspectiva neo-tomista el llibre és una defensa del gairebé desaparegut concepte de virtut moral (no faig cap hipèrbole, sinó que apel·lo a la meva llarga experiència de docent de secundària, pels alumnes era un concepte estranyíssim). Per fer-ho adopta una perspectiva gens espiritualista que parteix d'una concepció integral del ser humà no escindida entre ànima i cos, la concepció que l'autor atribueix a Aristòtil i Tomàs d'Aquino. Des d'aquí insisteix molt en defensar en que ell anomena les virtuts de la dependència, doncs és un fet que mentre la tradició filosòfica ha emfatitzat l'ideal de l'autarquia, valorant quasi de manera exclusiva les virtuts que consoliden la nostra independència, la nostra realitat corporal ens fa sers dependents de manera obligatòria al principi i al final de les nostres vides i amb una certa mala sort, la qual però no és del tot infreqüent, també durant la nostra vida adulta si patim alguna malaltia o discapacitat. De manera efectiva, MacIntyre es col·loca així enfrontat radicalment a una tradició en la que ell esmenta d'entrada Adam Smith, en el qual la marginació de la reflexió sobre la malaltia i la senectud es troben negre sobre blanc i que a mi, des de la meva experiència personal, em fa pensar en el Descartes que comença la meditació, escandalitzat d'haver estat un infant. Tot això és rellevant en un context on podem discutir la rellevància de les argumentacions de Descartes o d'Adam Smith, però no el seu caràcter de constructor dels mites que han fundat la cultura específicament moderna. MacIntyre certament no defensa un abandonament de les virtuts de l'actuació racional i independent però aquestes no ens poden permetre prescindir de les virtuts del reconeixement de la dependència. Des d'aquesta consideració general el llibre defensa una continuïtat, no igualtat, entre el comportament animal i el humà i fa aportacions interessants sobre la noció d'educació, identificant les virtuts com l'hàbit d'analitzar els propis desigs que seria la possibilitat específicament humana. Una avaluació que és d'impossible reducció a una normativitat,

        El caràcter depenent implica la impossibilitat de l'autarquia i la necessitat d'inserir-se en xarxes de reciprocitat, les quals pressuposen l'existència d'un bé comú. MacIntire insisteix en que precisament per adreçar-se a un bé comú, aquestes xarxes no poden coincidir amb l'estat, doncs aristotèlicament podem sempre pressuposar que la ciutat, implica una pluralitat de bens i és molt perillós identificar-la amb un bé comú, ni la família, sovint font d'exigències que vulneren les expectatives raonables de reciprocitat, ometent que han d'estar més a prop de la incondicionalitat que no pas de cap mena de justícia commutativa. És important entendre que la concepció de l'ètica defensada per l'autor és incompatible amb la reducció de l'espectre moral a l'egoisme i l'altruisme, doncs la reciprocitat generalment es fonamenta en bens que només poden ser meus sí també són d'altres.

        El llibre és molt interessant i té aportacions a fer valuoses en els debats actuals. No es pot deixar de subscriure la crítica de l'autor a la concepció típica de la modernitat que ell expressa en la necessitat de posar límits a la crítica, diria que en canvi que, almenys en el cas real de Descartes, la seva filosofia pot defensar-se molt bé contra aquests retrets si no deixem de tenir en compte la seva distinció entre temps teòric i temps vital.

French can can

     Veig French Can Can el segon film rodat per Jean Renoir després de l'exili americà causat per la invasió alemanya. La pel·lícula està centrada en la figura de Langlard (Jean Gabin) un empresari amb poc capital que vol impulsar un local nou, el molin rouge, per ballar el, teòricament passat de moda, can can. Mentre manté relacions, més o menys simultàniament, amb tres dones, una de les quals és l'espectacular Maria Felix, en un dels pocs treballs seus fora de Mèxic. No he compartit mai la reverència, estesa a molta cinefilia, pel cine de Jean Renoir, però aquest em semblà un film especialment simpàtic; el treball d'un home ja gran, seixanta-un anys, que fa un esforç de recreació del món de la seva infància. Per tal de fer-ho possible disposà d'un pressupost important que el permeté rodar amb color recreant així l'univers pictòric dels impressionistes en general i del seu pare en particular. També retroba a Gabin que havia estat el protagonista des films més importants anteriors a la segona guerra mundial. El seu cine de llavors va esdevenir obertament polític. Ell feu de Gabin un heroi d'imatge proletària, comptat i debatut no hi ha hagut mai gaires, però aquí Renoir donà d'esquena a la realitat, prou putrefacta de fet, de la quarta república per fer una aportació al mite de França com pàtria de la llibertat, entesa en el sentit més hedonista del terme. Com que hi havien prou francs va poder fins i tot contractar en una breu aparició a Edith Piaff (el vídeo de més amunt és la totalitat de la seva intervenció al film) ja una estrella universal en aquell moment. Més enllà de la gràcia indiscutible de la càmera de Renoir, el film té l'undubtable interès de mostrar-nos una realitat llavors desconeguda, però que ara és del tot essencial a la nostra realitat. la tourist trap.

Los guiones no filmados

 

M'he llegit el llibre amb els guions no filmats de Passolini que em va passar el meu germà. Ell explica les històries del guions aquí, fent un bon resum dels mateixos. per això jo afegiré només una nota molt personal d'admiració envers una figura que va veure del tot clar quan la major part de la gent, no se n'assabentava de res. No veurem mai el seu film sobre Sant Pau ni res de semblant i certament em sap molt greu. Si al seixanta la substitució sobtada al film de les forces d'ocupació nazi per forces d'actuació nordamericanes hagués pogut semblar-me un punt exagerat, ara em sembla d'una coherència extrema. Com també em sembla entendre perfectament que quan més connectat hom es pugui sentir amb el cristianisme, hom esdevingui més anticlerical.

Antes que nada

 

    He acabat el llibre de Martín Caparrós antes que nada, que segurament serà el seu darrer llibre. L'autor pateix una esclerosi lateral amitròfica que avança amb la inexorabilitat pròpia d'aquesta malaltia. De fet, el llibre va alternant els capítols pròpiament biogràfics amb capítols dedicats a la malaltia on l'autor ens explica la vivència de la malaltia que és la d'una degeneració on qualsevol activitat, per mínima que sigui, saps que pots estar fent-la per darrer cop. En aquests capítols hi projecta tota la força de la seva escriptura i són una lectura obligada pels que no estiguin del tot convençuts de la fragilitat inherent a la condició humana. Els capítols pròpiament biogràfics són descripció d'una vida indiscutiblement aprofitada i no em sembla que calgui massa més per poder dir que està a prop d'això que vulgarment es coneix com felicitat. Tot i estar vivint ara a Espanya i els nombrosos viatges, és al seu país natal on va viure més temps i la seva biografia ens serveix com a introducció i i recordatori de la història del seu país, normalment tan difícil d'entendre pels que no som argentins, molt especialment del temps ignominiós de la dictadura i el previ govern d'Isabelita. Llavors ell estava connectat amb el moviment montonero i possiblement fou la intuïció de la seva mare la que li va salvar la vida.. Caparrós ha estat un autor d'èxit cert en el sentit que ha viscut sempre de la literatura i el periodisme. Una mica per causalitat es pot considerar sinó com l'inventor, si el refundador d'una manera de fer crònica que ell es va anar trobant perquè la seva vocació més clara era la de novel·lista. Per això no deixa de mostrar certa perplexitat perquè a hores d'ara el seu llibre més reconegut és el Hambre, que va publicar sense cap mena d'expectativa, cosa que contrasta amb el fracàs de La Historia que va estar escrivint més de deu anys i que és més aviat desconeguda, un llibre tan ambiciós com desmesurat.

Una mena d'Alaska

     Veig al lliure una mena d'Alaska, una obra de Harold Pinter desenvolupant una història explicada pel neuroleg Olivier Saks a awakenings, la història d'una dona, Deborah, que ha patit una encefalitis letàrgica i que desperta després de vint i nou anys. Ivan Benet planteja un espectacle on integra la representació teatral pròpiament dita amb la dansa d'Andrés Corchero que segons llegeixo al programa de mà representa amb el seu ball l'anima de la protagonista. El resultat no em va satisfer ni estèticament ni intel·lectualment, doncs la connexió del treball de Sacks amb allò que entenem usualment com a ànima em sembla problemàtica, tot i que certament la noció d'ànima es pot entendre de moltes maneres. Pujar a Montjuïc, però, no fou debades perquè ho justificava plenament el treball de Mireia Aixalà del tot convincent en la seva representació d'un personatge escindit entre una ment preadolescent i la presència física d'una persona ja madura. El seu treball és brillant i té un bon suport de Carles Martínez, el doctor que n'ha pres cura tots aquest anys i d'Aida Oset la germana que tenia 12 anys quan es dormí i que ara te 41 i que per tant la Deborah no pot acabar de reconèixer.

La brama del cèrvol

     Al lliure veig el nou treball de la calòrica, la brama del cérvol. Després de le congrés ne marche pas tornen a plantejar una obra prou ambiciosa a nivell dramatúrgic. L'obra transcorre a un hotel de la vall fosca on s'ajunten una parella que vol viure una experiència diferent contactant amb la natura, sentint la brama del cérvol, un grup de gent de teatre que s'han reunit per discutir com pot contribuir el teatre al canvi social i un home de negocis tèrbol que vol plantejar una negoci d'especulació urbanística prèvia destrossa de la vall. Fora de l'hotel hi ha una parella de noies que busquen una rave ilegal que ha de tenir lloc a les muntanyes. Totes aquestes trames convergeixen finalment en un final que d'alguna manera reprèn l'esperit de la nit de san Joan shakesperiana i en el que es conjuguen moments de gran bellesa escènica amb altres que serveixen per constatar la dificultat de dominar una representació del caos. Tots els papers són interpretats pels actors habituals de la calórica, llevat de l'aquest cop absent Marc Rius, als que s'afegeixen Oriol Casals i Mel Salvatierra. L'obra permet tocar molt temes, i també fer un exercici d'ironia sobre el mon del teatre en general i sobre la calórica en particular, però indiscutiblement els protagonistes són  la Maribel i el Pau la parella que vol trobar una experiència "diferent". La seva història es la que millor reflectiu el que diu el Joan Yago, el responsable de la dramaturgia, l'absurditat de resoldre individualment problemes que són col·lectius. Com era ja molt palès al seu de que pàrlem, mentre no parlem d'aquesta merda em segueix meravellant la seva facilitat per copsar les bajanades que circulen com a tòpics i treure'n tot el suc possible. Com a totes les obres fan palès el seu talent per la comèdia més grotesca i potser en aquest moment quan jo vaig riure més va ser al karaoke de l'hotel, però si cal poden fer registres molt diferents com va ser el cas de la composició del personatge de Maribel feta per Esther Lopez, tot un exemple d'understatement.

Mals averanys

 

Una cosa que de segur no he fet prou és no haver conegut més de l'Amèrica llatina, Encara que no hi vagi mai potser això tindrà remei. Malauradament, perquè esdevindrem amèrica llatina. Així penso quan llegeixo notícies com aquesta. Jo soc prou gran com per recordar l'onada dels canvis de règim i defensa dels valors occidentals que varen fer els EEUU a Amèrica llatina, i que tan de franc els va sortir. La retòrica de llavors era la mateixa. Esperem que no vagin més enllà de la retòrica.

Los Tortuga

 

Veig amb el meu germà aquí a Vilanova, los tortuga. Com ell ja ha explicat les línies generals, aquí, i estant d'acord amb el que diu, vull afegir només tres coses. La primera és que és una pena que tantes pel·lícules espanyoles acaben produint una impressió per sota de la seva qualitat real, per què el so no acaba de ser bo. Això també passa en aquest cas. La segona és que si bé estic d'acord en el fet que el ritme de la pel·lícula no acaba de ser del meu gust, cal assenyalar que, assoleix dues escenes realment excel·lents: la conversa entre mare i filla en el taxi de la primera, quan a totes dues simultàniament els cau la mascara del seu personatge i l'intent d'entrada de la gent de la immobiliària en el pis, filmada com si es tractés d'un film de terror. La tercera és directament política. En essència el film explica la història d'una família on faltant un dels seus membres, el pare, no té cap possibilitat de tirar endavant. Si la història ens sembla versemblant, i jo crec que ho és, això vol dir que en termes efectius no tenim ara mateix estat del benestar. En realitat, mai no n'hem tingut gaire perquè, fent memòria, aquest estat va morir quan estava naixent, quan el mateix govern que va liberalitzar els lloguers, va renunciar a qualsevol mena de política d'habitatge públic. Em refereixo és clar a l'època de Felipe González i també de Boyer i Solchaga. Per acabar, crec que hem d'agrair molt a Belen Funes aquest film i el seu esforç en mostrar-nos allò que no tenim ganes de veure com ens explicà bé, Antonio Olmos.

La tercera fuga

 

        Al TNC veig la tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijoan. Ella és l'autora que l'any passat ve tenir un gran èxit amb l'imperatiu categòric. Com a aquella obra també aquí tenim una barreja de comèdia i drama, però en diferent proporció, perquè malgrat moments molt divertits, aquí tendeix a predominar la tragèdia. La diferència més important és que mentre el lliure oferia un espectacle de petit format amb només dos actors, aquí en tenim 13 actors, dels quals tres són també músics i una noia és cantant. Spunzberg s'ha inspirat en la història de la seva família per articular una història en tres actes. El primer té lloc a Berditxiv (Ucraïna) el 1923, el segon a Buenos Aires, el 1978 i el tercer a Barcelona fa un parell d'anys al començament de la fase actual de la guerra d'Ucraïna. En els entreactes s'escenifica el pas de les fronteres, argentina primers i espanyola després. El narrador però no és de cap d'aquestes ciutats sinó de Sao Paulo, on va a parar una branca de la família. El primer acte ens presenta la celebració d'una boda jueva. És potser l'acte amb més comicitat, perquè mentre quasi tothom, els nuvis són una excepció. vol fer-ho seguint estrictament el ritual ortodox, cadascun té una opinió diferent sobre com és aquest ritual. Tanmateix la boda no es celebra mai perquè un progrom la interromp i han de sortir literalment per cames del país. El lloc on arriba el nuvi és Buenos Aires, el seu germà és refusat a la frontera i acaba a Sao Paulo. Durant mesos ell cada dia va al port a esperar la seva núvia, però no arriba mai. No sabrà mai de cert si va poder fugir de la seva ciutat o va morir en el progrom.

            El 1978 el jove ha esdevingut un vell, s'ha cassat amb una altre, ha enviduat, ha treballat tota la vida de rellotger i té una filla i dos nets. És el dia en què Brasil i Argentina es jugaven la seva plaça a la final del mundial i ells tenen una celebració familiar han preparat uns gnochi all'arancia, (els nets són mig italians com bons argentins) però el net petit, músic toca el bandoneó, mai arribarà. Com tants altres desapareixerà i també la seva mare quan vagi al local del tangos on treballa. Quan l'avi prengui consciència de la situació posarà literalment a l'altre net i a la seva dóna embarassada en el primer avió que surt del país i arribaren a Barcelona. La seva besneta naixerà en els banys de l'aeroport de Prat. Darrerament estic llegint les memòries de Martin Caparrós i em va semblar que la recreació de aquella tragèdia és força exacte i emotiva, reflectint aquella tragèdia injustificable.

        El tercer acte té lloc a Barcelona. La noia ha crescut, té una família amb dos fills i una parella, que no és el pare dels fills, i té feina com "treballadora de l'espectacle", la qual li resulta tanmateix insuficient per poder viure a Barcelona. La família està reunida i esperà un convidat que és el cosí germà brasiler del pare, ja mort, que ve de Sao Paulo. Tots plegats preparen, o haurien de preparar, el seu trasllat a Verges, Mentre esperen a la televisió veuen com els russos bombardegen Berdivitx. El familiar brasiler Joao, tampoc arribarà ,de fet, mai.

        Tot i que la conclusió és més fluixa que la resta (d'altra banda com posar ara un final, quan mirant el futur només es veuen més raons per fugir i menys llocs on anar?) estem enfront d'un espectacle brillant. Els actors fan una gran feina, fent sempre molts papers. Clara Segura, per exemple, és l'escriptora i també la seva avia i la rebesàvia, a més de dos policies de frontera. Em sembla però que tots tenen molt bons moments, tot i que destacaria el treball del narrador, Ton Viera, que és també una personificació de la mort, cosa que li dóna molta feina durant tot l'espectacle i li permet expressar unes molts bones aptituds pel ball i l'expressió corporal.

            A l'acabament de l'obra Clara Segura va llegir un manifest de solidaritat amb la gent de Gaza i condemnant  l'estat d'Israel, potser conscients de què, com diu un dels actors dins de l'obra, no és el millor moment per explicar històries de jueus. (tècnicament però només són jueus els dos germans que fugen d'Ucraïna, doncs tots els seus descendents no poden ser-ho perquè les mares són goy)