Sirat

    Sirat no ha estat un film especialment plaent ni pel meu germà, ni per l'Antonio Olmos. El meu punt de vista és essencialment coincident amb ambdós, però també més indulgent. El meu germà és un bon lector i el mateix podem dir del senyor Olmos. Però Sirat és un film possiblement per i per a gens alienes a la literatura, cosa que fa moltes de les crítiques adreçades justes però irrellevants. Aquí no hi ha el propòsit de dir res intel·ligent, l'argument, la recerca de la noia perduda, és molt menys que un Mcguffin i com afirmen Olmos i Xavi, els personatges, sense cap excepció, tenen un gruix inexistent. Possiblement el director, Laxe, no buscava cap d'aquestes coses. També he de dir que jo no em vaig avorrir però no sé si és una virtut del film de Laxe, el poder hipnòtic del qual parlen moltes crítiques o potser més aviat una conseqüència de la meva fascinació pel desert (en aquest cas uns Monegros fets passar pel Marroc).

        Condicionat pel meu llarg passat d'espectador em resulta temptador veure el film com una reelaboració de The Searchers, cosa de la que l'autor mai no ha parlat. Un home busca la seva filla, a l'original teòricament una neboda, amb un company sense experiència (aquí és el seu fill, al film de Ford n'esdevé) i entren en un territori hostil on es veuen obligats a conviure amb els "altres" (els comanxes al film de Ford, aquí la gent de la rave). Com en el film de Ford no tenim ni idea de si la noia vol realment ser retrobada (en el film de Ford, d'entrada no. Aquí quan el seu pare explica la història tot ens fa pensar que tampoc, però com que aquest fil narratiu es perd també acabarem no sabent res). L'altra diferència important és que els comanxes dominen el seu àmbit i Wayne no els va al darrera. Aquí l'equivalent de John Wayne, el personatge de Sergi López, no sap per on va i els seus companys de la rave tampoc ho tenen gaire clar.

        La coincidència possible en el punt de partida acaba en un resultat diferent. A the searchers l'esforç d'Ethan servia per fundar una civilització (amb la llavor del seu podriment des de l'inici i per això amb expectatives sinistres, però això Ford en aquest film ho insinua sense mostrar-ho. Scorsese a Taxi Driver serà més clar i el mateix Ford a la magnífica i negligida, two rode together), mentre aquí els personatges acaben completament perduts en el desert, escenari nihilista d'una mena de tercera guerra mundial. Seguint Olmos potser els personatges que hem vist són uns idiotes, però si al futur només ens pot donar l'apocalipsi, tant se'n dóna de ser idiota o espavilat i jo no seré qui dubti de que ballant un s'ho pot passar molt bé. Laxe ha destacat que és un film sobre la fe, cosa que com a mínim explica perfectament la irracionalitat del personatge de López, però la fe sense la esperança és una virtut que fàcilment esdevé sinistre. No es pot negar l'oportunitat i la coherència d'aquest film que és a The searchers, allò que la cultura del nostre temps és a la d'abans de l'enfonsament postmodern. Certament hi podria haver altres punts de vista. Sergi López parla a una entrevista dels descobriment de noves formes de vida. Jo al film no ho veig tan clar i em sembla que aquesta estranya forma de vida és molt vella, molt present des de ja fa molts anys i no ha ajudat a fer un món millor,