Ética para tiempos oscuros

 

Llegeixo l’ética para tiempos oscuros el llibre del filòsof alemany Markus Gabriel. El sots-titol és molt definidor de la finalitat del llibre definir uns valors universals pel segle XXI. La proposta de Gabriel està lligada a dues nocions fonamentals; en primer lloc l’existència de fets morals que es poden reconèixer objectivament i que no són de cap manera relatius, dit més específicament, que fonamenten consensos més enllà de la possibilitat de divergències culturals.  Existeixen evidències morals. La segona la revindicació del que ell anomena una nova il·lustració, com resposta als que parlen de l’esgotament o l’exhauriment de la primera. Aquesta segona il·lustració hauria de fonamentar-se en aquest nou realisme moral. Si la primera il·lustració es fonamentava en un cert cult a la raó, la segona defensa el seu desplegament des de l’enunciació del propis principi del realisme moral, de la universalitat i de l’ humanisme.  Un corol·lari dels seus postulats és la possibilitat del progrés moral, el qual no és necessari, ni indefectible però si possible i evidentment desitjable. La seva promoció és la finalitat última de la nova il·lustració

La lectura del llibre provoca d’una banda una adhesió quasi immediata. Gabriel és brillant i convincent argumentant contra el legat més indiscutible i negatiu dels post modernisme, las polítiques identitàries, en les quals l’adhesió al grup ofega la racionalitat i la personalitat individual.  (las comunidades que se mantiene unidas por efecto de engaños u autoengaños son moralmente dudosas)  Contra la política identitaria ell proposa una política de la diferència, fent precisament de la diferència un element comú a tota l’humanitat (Una noció amb arrels clarament nietzschianes, cosa que Gabriel no assenyala. De fet, Nietzsche és un dels grans adversaris teòrics del realisme moral que ell defensa).  D’altra banda la seva proposta d’una nova il·lustració em suscita més dubtes. El problema fonamental aquí és la naturalesa de l’ésser humà. Gabriel és un ferm defensor de la noció de lliure arbitri. Jo no ho tinc pas clar. Resulta obvi que per posar en marxa una nova il·lustració cal considerar si la primera va fracassar i perquè va ser així.  De fet, no diria que  Gabriel pensi al fracàs de la primera i en aquest sentit  tampoc hi ha un motiu especialment essencial per parlar d’una “nova”. Personalment, i sobre la il·lustració el punt de vista més optimista que soc capaç d’adoptar és el Txu en Lai sobre la revolució francesa, que calia encara temps per emetre un judici. El que constato sobre mi mateix amb la lectura del llibre és que més enllà de la racionalitat escèptica, la meva emotivitat és il·lustrada