Tornant a Montjuic

 

M’agrada molt passejar per Montjuïc. Potser em sap més greu pensar que deixaré de tenir-lo a prop que no pas deixar Barcelona en si mateixa. Montjuïc no és ben bé ciutat, tot i que hi viu gent, de vegades en cases aïllades, i algunes en barris atapeïts i proletaris. Ja no és un lloc feréstec, ni camp obert, tot i que passejant-hi aquest passat, no gaire llunyà. es deixa endevinar prou bé. Tampoc és allò que estava pensat per ser, el gran jardí urbà de Barcelona, perquè fa moltes pujades i baixades i perquè les nostre insuficiències pressupostàries i administratives tampoc no li acaben de deixar. Tota aquesta indeterminació m’agrada i m’identifico plenament amb ella, doncs jo també havent pogut estar moltes coses, no n’he acabat de ser cap.  Montjuïc és el lloc on reposen tots els meus avis i avies  i també el meu pare. En un cert sentit això defineix el  nucli del que hom pot sentir i estimar com a pàtria.