Belfast

 

Veig Belfast la pel·lícula de Kenneth Branag, per a molta gent favorita en la propera edició dels Oscars. Hi vaig anar amb poca predisposició perquè les crítiques que havia llegit no eren massa positives, tant des del punt de vista cinematogràfic com el polític. Al final no hi estava gens d’acord.  Belfast no pren massa obertament partit, tot i que els personatge més desagradable és el cap dels activistes protestants, però la pel·lícula està plantejada des del punt de vista d’un  nen de deu anys escadussers, edat en la qual un  no està per masses romanços.  Aquesta és una raó suficient des del punt de vista del director però podríem afegir que al capdavall enfront d’un conflicte ètnic com el viscut a la Irlanda Septentrional parlar de política tampoc té massa sentit. Narrativament la pel·lícula em va semblar prou reeixida. El film presenta la vida del seu jove protagonista, Buddy,  amb escenes que sovint comencen i acaben en si mateixes, amb un blanc i negre paradoxalment lluminós i una bona utilització de la música de Van Morrison omnipresent al film. Jo tinc un especial interès pels sentiments de la infància, aquest moment tant llunyà i alhora d’una manera incomprensible present que ha reflectit molt bé el treball de Branagh. Potser també que Branagh sap expressar amb convicció dos sentiments que comparteixo i als que no vull renunciar: la meva admiració per la decència de la gent ordinària, els pares i els avis de Buddy, i la fascinació despertada per les imatges en moviment, ja sigui les imatges del televisor en blanc i negre que emet Liberty Valance o la pantalla del gran cinema on es pot veure volar el cotxe de Chity Chity, bang, bang