Un paso al frente

 Quan estava d'actualitat em vaig comprar la novel-la escrita per l'oficial expulsat de l'exercit espanyol, Luís Gonzalo Segura, un paso al frente, fonamentalment en un exercici de solidaritat. Ara l'he llegit uns quants anys després. Com a ficció no m'ha agradat com d'alguna manera preveia doncs escriure una novel·la no és tan fàcil com sembla i en general no crec gaire a les novel·les de tesis. Una altra cosa és la vigència i l'oportunitat de les tesis defensades al llibre, les quals fan trontollar un dels mites fonamentals de la vida política espanyola: la idea de què l'entrada en l'OTAN va significar una mena de miraculosa transformació de l'exercit espanyol, cosa poc probable per que els miracles no s'esdevenen amb tanta facilitat. Allò del que ha gaudit l'exercit, des de que Convergència negocià amb Aznar la fi del servei militar obligatòri, és del privilegi de l'aïllament, de ser la institució menys present a la vida dels ciutadans, doncs, la major part dels quals no en tenien cap mena de relació. Aquesta ignorància ha estat un gran avantatge en comparació amb altres i la imatge de l'exercit ha tret un bon avantatge d'aquesta ignorància. Els problemes, però, mai no es resolen sols i allò que més sobta del relat és la coincidència entre els fets denunciats per l'ex-tinent i el record de les terrorífiques experiències relatades per la generació del meu pare o la de la gent de la meva generació que va anar a la mili. Com a exercici de tesi, el que ens explica Gonzalo de Segura és correcte perquè mai a la història una elit renuncia als seus privilegis espontàniament i menys en el cas de l'exercit, la única institució que d'alguna manera continua l'esperit de l'aristocràcia tradicional. Rumiant-s'ho una mica, allò que ens explica Gonzalo Segura és obvi, allò que resulta cridaner és la capacitat d'auto-enganyar-se de tots plegats, que hem preferit creure en miracles inversemblants