Coses de professors

 

L’altre dia llegia una entrevista amb un profe guay  d’aquest que guanyen premis a  millor professor del mon i una de les coses que deia,  a més de les bajanades previsibles, era que creia que un dels problemes de la feina era l’inevitable abisme generacional amb els alumnes que arribat un punt, una  certa edat,  feia molt difícil la comunicació.  La meva experiència, quan ja estic ben a prop del final de la meva carrera professional,  de fet és del tot oposada. La diferència d’edat del meus alumnes no m’és cap mena de problema i diria que ara els entenc millor que abans. Potser sigui perquè al capdavall parlem de les coses de la vida i els elements definidors de la situació humana sempre són els mateixos. Els adolescents sempre són adolescents, més enllà de que s’entretinguin amb unes coses o altres. De fet, no és que tinguin interessos realment diferents dels seus predecessors sinó que la seva educació els ha privat d’alguns dels instruments als quals podien recórrer els meus alumnes més antics,  fonamentalment els relacionats amb la lectura. Si que noto molt l’abisme generacional, fins al punt que és un motiu poderós per jubilar-me, però no pas amb els alumnes sinó amb la resta del professorat. Els adolescents sempre han estat adolescents, però la figura de l’adolescent de trenta o quaranta anys és un fruit del progrés al que jo no me’n sé avenir. Tanmateix, també es poden dir coses positives del professors, si més no d’alguns. Per exemple, dels membres dels claustres madrilenys que han demanat treure els seus centres dels programes d’educació bilingüe. Una retirada que professionalment els perjudica, a nivell de currículum i salari, però que constitueix l’única opció possible pel que no vulgui  sentir-se massa llunyà a la decència ordinària