Sabor de Rumba

Vaig a veure l'espectacle de sabor de Gràcia, sabor de rumba, al teatre Apolo. El grup català ha tingut el coratge de fer tot un mes de concerts al teatre del Paral·lel, cosa poc habitual en aquesta ciutat. Els graciencs fan una retrospectiva de la història de la rumba catalana començant amb Peret, “el muerto vivo” y “una lagrima cayo en la arena”, i seguint amb Antonio González, los Amaya, Rumba 3, els gipsy kings (que no són catalans però tenen un lligam directe amb la rumba catalana) i records als derivats madrilenys com Las Grecas. Com que estàvem a 200 metres del carrer del poeta Cabanyes també varen sonar, a ritme de rumba és clar, “les paraules d'amor” de Joan Manuel Serrat. També van incloure composicions pròpies, una de les quals era un himne religiós, doncs tant el Sicus, líder i ànima del grup, com el guitarra, el seu cosí Ramon, varen dedicar aquesta part de l'espectacle al seu culte evangèlic, fe vertebradora en aquest moment de la comunitat gitana. Com he dit el Sicus és l'ànima del grup, però també és molt important el treball de la Carol Duran, la qual amb el seu violí confereix al grup una sonoritat peculiar i original.

Jo he tingut contacte estret amb gitanos catalans en dos moments de la meva vida. El primer, quan era petit, als primers cursos de primaria i compartia aula amb molts nens d'aquesta ètnia dels que vivien a prop del carrer la Cera. Quedaria bé dir el contrari, però no vaig tenir cap afinitat ni lligam especial amb cap d'ells. Sabia que eren d'un grup apart, que entre ells feien molta pinya a llocs com el bar, “el Salchichon”, ja desaparegut i que entre ells sovint hi era una gran estrella de l'època, el Peret, veí del barri. Si recordo l'excitació intensa que es desenvolupava al cine del carrer, el cine Padró que després seria seu de la Filmoteca, quan es projectava alguns dels films protagonitzats per aquest cantant.

El segon moment fou a la segona meitat de la dècada dels noranta quan la LOGSE va dur per primera vegada massivament als membres d'aquesta ètnia als instituts d'ensenyament secundari. Aquesta arribada era una victòria indiscutible del progrés i la raó només relativitzada per dos fets: ni ells tenien gaire ganes d'anar-hi, ni l'institut d''acollir-los. En mig, hi era jo, el cap d'estudis del centre, responsable de qüestions problemàtiques com, fonamentalment, l'abesntisme. Fou un bon moment per tenir una experiència de primera mà sobre la diferència entre la retòrica de les administracions i els seus objectius reals. No fou una experiència professional d'èxit, però amb els anys si que puc dir que fou una experiència humana enriquidora,

Tot això ho anava recordant mentre veia les cançons de Sabor de Gracia, les qual d'alguna manera conformaven una de les possibles bandes sonores de la meva vida. La rumba catalana ha estat ara revalortizada i ningú vol recordar que als setanta era una musica dels que no arribaven a classe mitja i eren xarnegos. Era una música de mal gust, “hortera”. El canvi vingué després del 92 quan Maragall o algú del seu equip decidí que era millor cloure els Jocs Olímpics amb Peret que no pas amb un concert de Roc català; la millor decisió presa a Catalunya en els darrers cinquanta anys. Jo no negaré que algunes d'aquestes cançons eren fàcils i ximples. D'altres però es mantenen cinquanta anys després i això tampoc pot ser per casualitat. A la rumba conflueixen moltes tradicions i corrents de musica autènticament popular de tot arreu. Significativament gran part de la música contraposada a aquest i legitimada socialment com superior era d'uns autors que ningú no recorda i ningú no troba a faltar.