Queridos camaradas

 Queridos Camaradas és el darrer fil del veterà Andrei Konchalovsky, l'autor de Siberiada que als vuitanta abandonà la URSS per a integrar-se en el cine americà dels vuitanta. Aquesta pel·lícula és en canvi totalment russa i explica un episodi especialment sinistre de la història de la URSS, la massacre de més d'un centenar de treballadors en vaga a la ciutat de Novocherfassk. Els fets són presentats a partir de la peripècia de Ludmila, treballadora de la fabrica i membre del comitè local del partit comunista. Ludmila , meravellosament interpretada per Yulia Vysotskaya, no és una dóna especialment simpàtica. La veiem al començament del film demanant una intervenció expeditiva de les forces de seguretat contra els vaguistes i simultàniament aprofitant-se del privilegis reservats als membres de l'apartat, privilegis relatius com una ampolla d'una dubtosa beguda alcohòlica d'origen hongarès. Ludmila viu amb un pare amargat que espera la mort amb una samarreta imperio, fumant constantment i conservant amagat el seu uniforme de l'exercit zarista i una filla de divuit anys que invocant el comunisme de Lenin acaba afegint-se als manifestants que protesten contra una reducció del 30% del seu salari. De fet, la part més intensa de la pel·lícula és la recerca de la noia que desapareix després del tiroteig i la mare se n'adona que part de l'amagament dels fets passa per l'enterrament clandestí de les víctimes.

Konchalovsky no fa una posada en escena especialment dramàtica.És una posada en escena freda, amb un blan i negre poc contrastat i enquadrant sempre una mica de lluny, emfatitzant el tancament de l'horitzó dels seus protagonistes. No estalvia el caràcter grotesc de tota la situació en la què ni els propis oficials de la KGB i l'exercit no poden evadir-se de la perplexitat causada per matar obrers en nom de la defensa del socialisme. Allò que la pel·lícula mostra amb molta precisió és la capacitat manipuladora del règim mitjançant la descripció de l'operació de signatura d'una declaració d'ignorància dels fets per a tots els possiblement presents, la decisió d'asfaltar el lloc de la manifestació per a esborrar les restes de sang o la convocatòria d'una revetlla popular l'endemà dels assassinats. Un poder, però, insuficient per a evitar que quasi tots els protagonistes experimentin una radical dissociació entre les seves expectatives ideològiques i la realitat que viuen. De fet, el film corrobora allò que hom pot llegir a moltes de les cròniques d'aquell moment: l'absolut escepticisme d'una bona part de la població i l'absoluta confusió d'una altra, com la protagonista, que acaba atribuint tot el desgavell a l'absència de Stalin.