De fems i de marbres

Vaig començar l'estiu llegint l’assaig biogràfic- sociològic de Giuluy, del que ja n’he parlat. Al viatge a Sri Lanka per tal de tenir una lectura engrescadora i absorbent me’n vaig endur  la trilogia de Francesc Serès de fems i de marbres, que fou publicada al començament del segle.  Jo en conec l’obra posterior però no havia llegit aquesta part de l’obra de l’autor de Saídí. No en faré crítica literària perquè no en sé fer i si en sabés segurament tampoc faria. La novel·la de Serès té pel meu gust un cert caràcter paradoxal, doncs algunes pàgines se’m cauen de les mans, però moltes d’altres em commouen molt intensament, com  rarament ho fa una novel·la.  Afortunadament, la suma dels segons moments excedeix molt i molt la dels primers. En general, el llibre serveix per corroborar els dos motius pels que admiro Serés: el  seu compromís  amb la descripció i la crònica d’aquestes classes de les que  ni els mitjans ni la literatura habitual no ens parlen gaire, en definitiva una raresa en un país on allò que ha predominat sempre al capdavall és el “pijisme” i una utilització del català magnifica que a mi em fa sentir gairebé vergonya i que també podria avergonyir a alguns que passen per figures literàries. Allò curiós i per això començava amb Giulluy és que amb totes les diferències cronològiques, de gènere i del que vulgueu, els dos llibres parlen del  mateix. De l’escanyament i la descomposició d’una classe social, d’un món, llançat per això que diem progrés, als abocadors de la història. Serés fa la crònica dels armilles grogues, vint anys abans de que nasquessin a França o es pengessin l’estelada a Catalunya.