Pronòstics

Un vell amic em comenta el seu convenciment de què sigui dur o tou, el brexit, al capdavall, no farà que la vida dels britànics sigui gaire diferent. El mateix passaria, pensa ell, si Catalunya assolís la independència. Crec que és una visió fàcilment refutable per l'experiència. Des de finals dels setanta fins ara no hem viscut cap canvi sobtat que hagi capgirat la vida d'un dia per l'altre. Tanmateix vivim en un món del tot diferent i que era molt difícil d'imaginar llavors. Hollywood en general, i el cine de catàstrofes en particular, ha fet molt mal en aquest sentit. Concebem l'apocalipsi com un gran espectacle televisiu, però el ritme de la vida real no és aquest. El 476 després de la deposició de Romul Augustul la vida a Roma seguí funcionant igual i no es dissolgué el senat, que perdurà encara prou temps Em penso que l'error del meu amic rau en ignorar allò que ens mostra Hume: el nostre prejudici més inveterat i potencialment perillós es pensar que el futur ha de ser igual al passat o, dit altrament, que essencialment mai no passa res. Això de fet era el que pensava quasi tothom el 1913 i fora tràgic repetir aquest error quan als EEUU, Gran Bretanya, França o Catalunya trobem senyals ben palesos de què conflictes civils d'intensitat alta no són improbables, ni que sigui per avorriment.