Once upon a time in Hollywood

Vaig a veure ahir Once upon a time in Hollywood, la nova pel·lícula de Quentin Tarantino. Sempre en tinc moltes reticències envers aquesta cineasta, el més representatiu d’una època que és la meva i no m’agrada. En global, no m’atreviria a negar que és un gran mestre però també crec fermament que el seu cinema és al capdavall cinema infantil. La seva brillantor és indestriable d’una certa manca de gruix. Tanmateix recomanaria a qualsevol veure aquest film de gairebé tres hores de duració que no vaig notar en absolut. Jo m’ho vaig passar bé. De fet, rarament m’ho passo bé en el sentit més immediat i ingenu del terme com en aquest film. Tarantino roda molt bé en una època on massa gent creu que això tampoc fa gaire falta. El seu mestratge planificant escenes és indubtable i és el principal argument del film  Com a novetat, potser perquè es fa gran, hi ha un sentiment de tendresa que no havia vist a cap dels seus films anteriors, que es fa palès sobretot en el  retrat que ofereix de l’actriu Sharon Tate. I a nivell més subjectiu, el film fa un retrat molt viu d’un moment d’Amèrica i del cine americà, el finals dels seixanta, interessant en ell mateix i per les conseqüències que encara estem vivint ( la mort de Tate fou segurament una història molt útil per desacreditar el moviment hyppie i la contracultura dels setanta,  per justificar un Harry Callaghan o més tard un Ronald Reagan). Comptat i debatut, segurament és la menys infantil de les seves pel·lícules en comparació, per exemple, amb l’aclamada però buida Pulp Fiction. Hi ha molta habilitat i molta veritat en com se’ns mostren els dubtes que el personatge de DiCaprio té sobre la seva vàlua com a actor. (Di Caprio  ha d’assumir aquí un paper complicat per a un actor, fer d’un actor que no és  gaire bon actor) i també a la relació entre els personatges de Di Caprio i Pitt (un actor més aviat decadent i el seu doble, que és també una mena d’assistent personal) potser una de les relacions d’amistat més reeixides a una pantalla des de les del film de Hawks, un director aquest sí d’un altre temps. (però que pel meu alumnat seria més o menys un contemporani de Tarantino)L’elecció de Pitt com a doble és una elecció potser a primera vista estranya però que funciona molt bé, tot  i que com li diuen en un moment de la pel·lícula és massa guapo per a ser simplement un doble.