Adéu, Edison

Dilluns passat fou un dia molt trist. M’arribà una notícia no per esperada menys temuda, la mort del meu company de Londres,  Edison. Feia molts anys que estava malalt, gairebé fa deu, que li van diagnosticar amb Leucèmia i de fet havia sobreviscut amb moltes dificultats. Algunes vegades el pronòstic mèdic era de dies de vida, terminal en grau extrem. Però sempre es va sobreposar fins que aquest any ja no ha pogut més.  Edison era el bidell del Cañada. Tant quan vaig ser el seu cap, exercint de secretari del centre, com quan era un professor més, el  seu tracte va ser educat, cortès i noble, a més d’eficient i fiable. En un lloc on pràcticament tots ens dedicàvem  en algun moment a malparlar dels altres, dubto que ningú hagi malparlat de l’Edison. Era un home de conviccions molt fermes, evangèlic, i crec que la seva fe fou la base de la força que li ha permès resistir tot aquest temps. La seva religiositat no era ingènua, sinó que es complementava amb un curiositat intel·lectual que el va dur a  ser doctor en Teologia. Equatorià, les circumstàncies altrament dites globalització, el van dur a guanyar-se la vida a l’institut espanyol de Londres. Deixà tres fills, el més jove de 12 anys i també orfe de mare, que va morir  d’un càncer detectat després del  del marit, però que va tenir un desenllaç més ràpid.  Que descansi en pau