Después de Eternidad

         Después de Eternidad és la darrera recoplicació de contes de Maxim Osipov. Hi ha només sis contes i alguns d'ells són molt llargs. M'ha agradat especialment el segon, piezas en un plano, que explica la història d'un jove rus dels noranta que sobreviu al New York de finals de segle guanyant torneigs d'escac amb jugadors aficionats. També Luxemburgo que no tè res a veure amb el gran ducat sinó que és el nom d'un poble de les rodalies moscovites dit així en homenatge a la revolucionària alemanya. Explica la vida malaurada i tranquil·la de Sasha Levant (marcada pel fet que va ser qualificat com a jueu, tot i que la seva relació amb el judaisme era el seu cognom, el del pare adoptiu). En tanto, el darrer conte és el que m'ha fet més impressió. No tant per l'argument, en una facultat de llengües clàssiques el cap decideix prescindir d'un dels seus millors col·laboradors per no enemistar-se amb les autoritats atès el tarannà polìtic del jove, sinó per què poques vegades em passa trobar descrita amb tanta precisió una vivència pròpia. El conte comença amb un somni del director G.P. que jo també he tingut. El somni constitueix en una representació de l'infern. Un infern en que no hi ha dimonis, ni res del que va pensar Dant. Tot es redueix a una consciència desproveïda de cap dada sensorial, externa i sense possibilitat alguna de la desconnexió que en aquesta vida ens dona dormir-nos de tant en tant.(Ossipov, com jo mateix, sembla tenir més por a la vida eterna que a la mort).

        Aquest és el quart llibre que he llegit d'Ossipov i hi ha dues coses que em sembla es poden aprendre molt clarament del seu treball. La primera és que com a professor m'he passat tota la vida parlant del rics de l'anomia i de textos, com el final del llibre VIII de la Républica, que la presenten com una possibilitat terrorífica i tanmateix els russos porten més d'un segle vivint a l'anomia. Segurament feliços no són, però van fent. L'altra és que el conte és un format literari més adient per presentar algú que no pas una novel·la, més adient per a quines són les dimensions reals de la vida humana, fins i tot, en alguns casos potser la millor opció és el microrelat.

        La traducció es de Alejandro Ariel sobre la que no puc pronunciar-me, si però que m'ha produït un moment d'estranyesa. Al conte Luxemburgo les tombes dels pares del protagonista són profanades, un acte d'antisemitisme, i parlen diverses vegades d'error ortogràfics a les inscripcions, manca de signes d'accentuació. Jo de rus potser no he après gaire, però si una cosa m'ha quedat clara és que la llengua russa desconeix completament aquesta mena de signes