Esas Latinas i el català

 

    Segons llegeixo als diaris un grup teatral afeccionat compost per gens d'origen hispanomèrica anomenat Sin Papeles va representar un obra per encàrrec de l'ajuntament de Barcelona on parlaven de la seva situació i dels entrebancs que viuen a la nostra comunitat. Els agosarats membres del col·lectiu van parlar de l'ús del català a les dependències administratives i com era d'esperar l'enrenou va ser majúscul i ha acabat amb una petició de disculpes de polítics del l'ajuntament a membres de la conselleria de política lingüística i amb les habituals acusacions de catalanofòbia i la indignació contra els que no saben veure que sense català no hi ha país.

    Acceptant com diu Marti Blanch a la Vanguardia que sigui raonable la utilització del català en els àmbits oficials, em sembla indispensable recordar que l'encàrrec pretenia que els immigrats expressessin el seu punt de vista. I des de la seva posició la llengua del país que t'acull és sempre un entrebanc. Parlo aquí des de la meva experiència, havent viscut en un país on la llengua no era el català ni el castellà. Evidentment jo no tenia cap pretensió de què ningú deixés de parlar en anglès, ni cap aspiració que l'anglès deixés de ser "llengua oficial" ( de fet, no sé si ho és, no ho és per exemple als EEUU). Sempre vaig voler millorar el meu anglès i per tant havia d'aprofitar totes les oportunitats possibles. El problema fou les vegades que vaig notar que les meves febleses podien utilitzades en contra meva. Això passava bàsicament en dos cassos, quan vaig topar amb gent xenòfoba i quan vaig ensopegar amb emprats públics amb poques ganes de treballar. Això em passava estant en una situació econòmica còmoda, no sent del tot incompetent a l'idioma i, segons les classificacions de l'administració britànica, essent un ciutadà de tercera categoria ( no és una metàfora. La meva adscripció ètnica era la tercera, "white, other background", la primera era pels britànics, la segona pels irlandesos i les "colorejades" eren com quinze més). Possiblement per molta més gent l'entrebanc era més gran. No tinc clar que a Catalunya la quantitat de gent xenòfoba i de treballadors públic que volen escaquejar-se sigui més petita que al Regne Unit. Si tinc clar que a Catalunya hi ha gent, jo en sóc un, que estima la llengua catalana per ella mateixa, però en els darrers temps predominen els que només estan interessats en la llengua per què és un eina per marcar diferències.

    Si seguim la comparació amb UK un altre element és molt important. L'arribat al Regne Unit no té per què saber les lleis del país, però surt al carrer i la situació és clara en quant al predomini de l'anglès. Aquí com em van dir una vegades uns alumnes aguts, la idea que els nois joves poden tenir del català als seus barris, en termes quantitius la majoria del país, és què "el català és una llengua que utilitzen els professors per parlar entre ells". Podria haver matisat aquesta afirmació amb l'adverbi "malauradament", però em sembla que els catalans no tirarem endavant fins que no aprenem a acceptar que les coses són com són i no com hipotèticament haurien d'haver sigut. Només és pot fer acció política des de la realitat i no prenent com a referent el que històricament hagués estat just. En general, la justícia té poca relació amb la història.

    En tot cas, i aquest és el punt més essencial, si se'ls va convidar a donar el seu punt de vista, allò que la companyia havia d'oferir era això. Pot ser un punt de vista erroni, poden haver errors factuals (crec recordar que als CAPs de la meva ciutat els papers de salut són bilingües, però puc estar errat, tendeixo a no fitxar-me en això), en cap cas això justificaria la censura que l'ajuntament lamentava no haver exercit . Fer impensable el qüestionament del que considerem els nostre principis és indubtablement una forma de feblesa; com si no ens acabéssim de creure allò que diem voler o defensar.