Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 26 de juliol del 2025

Fail again? (potser és el que cal)


 El 12 de març de 1986 jo vaig votar no en el referèndum, tot i que poques hores abans no tenia clar si votar. L'entrada a l'OTAN va tenir el mèrit de donar ocupació als militars, cosa que és sempre profitosa per a la resta de la societat, per la qual cosa durant els anys següents vaig estar d'acord amb el resultat. Vist com estem ara aquesta sensació sembla el resultat d'un conseqüencialisme curt de mires del que no es pot sinó avergonyir-se. Repetir aquest referèndum per guanyar-lo no és ja només una qüestió moral sinó en un cert sentit de supervivència. Això no és del tot impossible, com a mínim ha estat plantejat a Eslovènia, segons explica Thomas Fazzi en un article per la revista Compact del que reprodueixo aquí un fragment:


[The referendum] risked igniting a political earthquake extending well beyond Slovenia’s borders. Biljana Vankovska, professor of political science and international relations at Ss. Cyril and Methodius University in Macedonia, wrote that a NATO referendum “could shatter taboos not just within Slovenia, but across Europe... Sometimes it takes a small state to shift the scales of public opinion across an entire continent”.

With so much on the line, it’s not surprising that Slovenia’s moment of dissent was extinguished just as quickly as it flared up. On July 19, Parliament voted 44-7 to cancel both proposed referendums, with most members of Parliament abstaining. […]

Still, the damage was done. The fact that such referendums were proposed at all suggests the first visible crack in NATO’s ideological fortress: A member state’s government publicly acknowledged that loyalty to the alliance is no longer beyond question. The episode may have ended, but the taboo has been broken.

This reflects a deeper crisis across Europe. As NATO’s aggressive geopolitical ambitions grow, they increasingly collide with democratic principles and public opinion. Polls in Slovenia show only 52 percent support for NATO—down sharply from the 66 percent who backed accession in 2003. EU and NATO elites are pursuing a strategy of endless expansion, militarization and confrontation with powers like Russia, China and Iran—despite widespread public opposition to war and rearmament across Europe. As the gap between elite ambition and democratic legitimacy widens, repression becomes the only glue holding the project together.




No és un camí fàcil. L'èxit és improbable però entenc l'optimisme de Fazi perque si més no està assenyalant un camí


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.