Los dos hidalgos de Verona

 Oh, com s'assembla, aquest amor en brot

a aquell dia abrilenc de gràcia incerta

que ara, amb la llum del sol, net es desperta

i ara ve un núvol i s'ho emporta tot

        Aquests versos shakesperians en versió de Josep Maria de Segarra no són potser els millors de l'autor, decisió impossible, però si els que ha tingut més pes a la literatura catalana. Els diu Proteu al final del primer acte dels dos cavallers de Verona, l'obra que Cheek &Jowl i la companyia nacional de teatro clasico han representat enguany al grec. The Two gentlemen passa per ser una de les comèdies més antigues de les escrites per Shakespeare, però ja conté molts dels elements que caracteritzen les altres. una mirada lúcida i escèptica sobre el sentiment amorós (la inconseqüència de Proteu és molt semblant a la Romeu, a l'altra obra shakesperiana ambientada a Verona) i el recurs femení de transvestir-se en homes per disposar de la llibertat de moviments, que li era negada a les dones. En tot cas una reflexió potent perquè finalment Shakespere acaba mostrant que el camí vers l'amor té poc a veure amb parlar molt i mot bé, i està molt més relacionat amb saber escoltar. Com les altres comèdies, l'obra es deixa analitzar molt bé des de la noció girardiana de desig mimètic

        Com a la representació de la vida es sueño que varem veure al Grec fa dos anys, es pren l'opció de respectar el text però utilitzant una gestualitat, també un vestuari, contemporani. Això permet introduir pinzellades de crítica social que no són a Shakespeare però tampoc en són contraries, Per exemple, Tulio, el pretendent vanitós i refusable apareix fent contínuament joggig i exercici físic d'aquesta mena. A la representació hi són sempre en escena, encara que no intervinguin, Júlia i Silvia, els dos objectes amorosos dels protagonistes, subratllant la seva superioritat, emocional com a mínim, sobre els antagonistes masculins, cosa que els permet moure els fils (com a Macbeth són les bruixes qui ho mouen tot). Del repartiment de l'obra anterior coincideix Goizalde Nuñez que aquí fa tres papers, entre els quals hi ha el criat Lança, amb el que li toca fer l'escena del monòleg amb el gos, potser la més recordada de l'obra. Aquí té una dimensió metateatral perquè l'actriu no només representa sinó que comenta la dificultat de fer-la, sorgida del fet de no tenir gos. Certament el teatre és molt menys escaient per les habilitats dels gossos que el cine i segurament per això, Shakespeare no va escriure cap altre escena on hi hagués un en escena.