.webp)
Espíritus
del presente és el darrer llibre de Wolfram
Eilenberg. Segueix la fórmula dels dos anteriors, tiempo
de magos, y n,
centrant-se aquí en quatre figures predominats de l'escenari
immediatament posteriors a la segona guerra mundial: Theodor W.
Adorno, Susan Sontag, MIchel Foucault i Paul K. Feyerabend. Amb
l'esquema narratiu del tot consolidat el llibre es deixa llegir molt
bé i de manera del tot plaent, finalment però m'he quedat amb una
certa sensació d'insatisfacció provocada potser perquè cap dels
quatre pensadors evocats em sembla ni de bon tros a l'alçada de gent
com Heidegger, Wittgenstein
o Weil. La introducció al llibre presenta com a tret comú dels
quatre autors l'intent de posar les bases
d'una nova il·lustració. Vist el vist sembla que tots coincidiren
en el fracàs, perquè de nova il·lustració no hi ha hagut ni
sembla albirar-se res de semblant. Tots quatre a més fan palesa la
dificultat de pensar des d'institucions consolidades per mantenir el
status quo com al model universitari imposat després de la pax
americana. Sontag fou potser la més coherent renunciant a aquesta
mena de presència, però pagà el preu, prou onerós, d'esdevenir
una mena de figura
dels show-bussines. No estic segur de que sigui el que volia l'autor
però la meva impressió és que després de la fallida de la segona
guerra mundial, el que aquests autors ens demostren és que la
filosofia ja tenia poc a oferir. Si a més ens fixem en el que en
aquest segle ha estat l'intent no tant de
revilització com de comercialització, la filosofia com aprenentatge
de bona vida, cap d'aquests quatre brillants personatges ens serveix
gaire. Cap dels quatre va poder completar
l'obra que volia. Potser ho hagués fet Foucault si el SIDA no
l'hagués trobat massa aviat, tanmateix moltes de les seves idees
bàsiques, això si ho deixa clar el llibre, formen part del conjunt
d 'idees que formen part del nostre patrimoni compartit.
