Dios, Patria, Rey

 

Llegeixo Dios, Patria, Rey. Carlismo y guerras civiles en España. El llibre consisteix en una col·lecció d'assaigs sobre el carlisme escrit per Jordi Canal, professor-investigador de l'EHSS de Paris. El Carlisme és el nucli comú, però els assaigs reflecteixen investigacions diferents i d'interès per tant variable. Algunes pel meu gust es dirigien a temes poc capitals, mentre que d'altres m'han cridat més l'atenció, com la darrera centrada en la figura de Francisco de Paula Oller, el qual consagrà tota la seva vida a la defensa de l'ideari carlista en un país tan remot com Argentina. En general, no és un llibre que serveixi com a introducció al problema del carlisme ni que resulti aprofitable pel que tingui idees molt lleugeres sobre la qüestió. Sí que pot ser bo, per aixecar prejudicis contra un moviment que d'entrada, des d'un punt de vista progressista és d'entrada estigmatitzat. Així el llibre deixa clar que més enllà de la propaganda liberal, l'expressada en el d'altra banda molt divertit article de Larra la planta nueva, el carlisme tenia un sistema d'idees i va generar un univers cultural propi, per això més enllà del liberalisme el veritable enemic és identificat sovint com la francmaçoneria, cosa tractada en el molt interessant capítol sisè. El primer capítol també ha estat molt important per desfer-me del prejudici, derivat de la versió esquerrana del fraguià Spain is different, de què el carlisme era una cosa específicament espanyola. Pel contrari, al segle XIX opera una internacional blanca que inclouen una de les faccions de la guerra civil portuguesa, els partidaris dels Borbons francesos deposats en 1830, els primers carlistes de fet, i el defensors de la legitimat de la monarquia borbònica de les dues Sicílies. Com a curiositat Canal es refereix sempre a dues guerres carlistes i no pas a tres com els manuals d'història que havia estudiat en el seu temps. La segona fou de fet una guerra que només tingué com a escenari, algunes parts de Catalunya i en la que es donaren peculiaritats com aliances ocasionals amb elements republicans,

Els professors més dissortats de l'institut

 

Diria que són els d'història. Crec que la seva situació a l'ensenyament secundari és del tot singular i desgraciada. Hi ha professors de matèries que són respectades per motius generalment mercenaris i de vegades aliens a la cosa mateixa. Aquí hi serien els docents d'anglès, matemàtiques i normalment els de ciències empíriques. Hi ha també professors de matèries sobre les que pesa un consens social que les considera inútils Aquí serien la filosofia, la literatura (en realitat també la llengua) i els ensenyament artístics en general. Evidentment reflectim en aquesta consideració el punt de vista més utilitarista i groller sobre l'ensenyament. Òbviament també aquest és el punt de vista que prenen com a propi les Administracions Educatives. Dels primers professors s'espera que facin bé una certa feina docent. Els segons han de tenir capacitat d'entreteniment i és del tot indiferent si ho fan bé o malament. El cas dels professors d'història és peculiar perquè l'administració si que té expectatives sobre la seva feina. Però el seu interès real és que ho facin malament, tan malament com en siguin capaços; fer-los venedors de mites i ideologia i allunyar els alumnes tant com es pugui de qualsevol mena de veritat històrica

Avui a Vilanova

 

han aparegut aquests cartells. Efectivament mirant la nota biogràfica de la meva antologia de textos Simone va fer un viatge a l'agost del 1933 que tingué com a estacions Barcelona, Vilanova i València. Anava acompanyada d'una amiga i dels seus pares. Havia començat en aquell temps a treballar com docent de secundària i estava força compromesa amb el moviment sindical. En general estic d'acord amb el que diu el text, però ni de lluny esgota una personalitat amb aspectes prou ombrívols. Està, però, veure que hi ha seguidors de Weil en aquesta ciutat.

El que em queda

 

        Les meves hores més pròpies les dedico ara a llegir-me l'enciclopèdia de Hegel. Treballo sobre la versió darrera de Hegel i la traducció al castellà que va fer fa molts anys, Ramon Valls, que evidentment és l'última i ho serà molt de temps. No sé quant anys fa, però prou perquè el meu exemplar tingui el preu posat en pessetes, 3500 exactament. Recordo la gran satisfacció del Doctor Valls el dia que feia la presentació. Jo estava en un altre cosa però tenia clar que era un text per llegir-s'ho molt bé. Ara el moment ha arribat finalment i sento que li estic fent un cert i merescut homenatge a una figura que recordo amb estimació, com deia Pasolini, estar mort no és no poder comunicar, sinó no poder esser comprés. Miro d'anar a poc a poc. És el que cal per llegir Hegel i la dificultat és que normalment em sembla que no en vaig prou No és fàcil. Cal contradir tota l'experiencia i tota l'enculturació de les darreres dècades.

Més enllà de Hegel estic comprovant com aquests mesos ha augmentat el meu desig de retrobar, de vegades descobrir, els textos bàsics que he explicat tant de temps. Aquest desig està relacionat amb un cert sentit de fer justícia. Jo he estat 34 anys sense fallar ni un de sol, professor de història de filosofia al darrer curs de l'institut. Molts anys bàsicament feia això i alguna coseta més per omplir. De fet, entre els meus coneguts i propers crec que tinc el record. doncs cap altre no estat tants anys seguits fent aquest curs Possiblement han estat masses perquè allò que ha passat és que he anat construint un relat constret per la necessitat de ser intel·ligible pels meus alumnes i també pràctic, sabent que el seu interès real estava en obtenir el màxim èxit possible a l'examen de Selectivitat. La seva relació, però, amb la realitat dels textos mateixos era problemàtica. Això generava la situació paradoxal de què quan més coneixia l'autor que estava explicant, més incomode em sentia. Una lectura desinteressada ara és un acte alhora d'alliberament i, molt sovint, de descobriment.

Dues notes sobre l'apartament de Billy Wilder

 

    Veig per enèsima vegada l'apartament de Wilder i per segona des del final de la pandèmia, cosa que vaig reflectir aquí. A diferència del seu predecessor, The Appartement no és una comèdia pura sinó una comèdia melodramàtica, en la qual en molts moments predomina una tonalitat molt ombrívola: la història d'uns perdedors que no troben tant l'amor com la solidaritat dels perdedors (també, és veritat, un inici d'autoconeixement i de dignitat). Tanmateix té moltes escenes molt divertides i la comicitat en tot els casos s'origina a la desproporció entre l'aparença i la realitat; a la desproporció entre allò que els personatges creuen saber i el que en realitat està passant. Des d'un punt de vista ortodox aquesta és la dimensió filosòfica més pura que pot tenir la comèdia. De fet, explica també perquè definitivament un públic jove no podrà entrar aquesta pel·lícula, quan la distinció entre el ser i l'aparença sembla haver-se esvaït completament.

        Potser perquè he envellit i també potser perquè vaig llegir el llibre de Jonathan Coe, cada cop em fa més efecte el moralisme de Wilder. Si podem parlar de final feliç no és tant perquè Baxter i Kubelick trobin l'amor, em sembla que ella comença a veure que això no és tant important, sinó perquè ara tenen una dignitat moral que abans no tenien. Des dels setanta, això ha costat molt més de veure al cinema americà i potser té alguna cosa a veure amb la decadència de la que parlava ahir. Veig poques pel·lícules americanes modernes però em sembla que aquesta dimensió no hi apareix gaire. Les figures morals estan a més confinades, això almenys m'explicaven els meus alumnes, al cine de superherois, és a dir, al cine fantàstic.

        I parlant de la nostra decadència. Baxter, és a dir, Lemmon, viu en un apartament a Manhatan molt a prop de Central Park és un treballador normalet i les seves despeses en habitatge són tot just el 25% dels seus ingressos. En algunes coses els temps passats eren clarament millors.

Decadència Yankee i misèria d'Europa

La vida humana és el que és, però podria ser pitjor. Aquest seria efectivament el cas si no hi haguessin Westerns ni Jazz. Ambdues coses han estat l'aportació essencial dels EEUU a la cultura universal. Emocionalment em costa molt distanciar-me, per tant, dels EEUU. A més, l'únic nacionalisme que considera mínimament justificable és l'americà en la mesura en que es pot fonamentar en una decisió política racional, blasmada en la constitució, i no en mantenir un lligam remot amb algún tirà medieval com és el cas dels europeus. La història americana té llums, Normandia, i ombres, l'operació Còndor, però cada cop em sento més inclinat a pensar que és un experiment que no ha acabat de sortir bé. (passa molt sovint, als atenencs tampoc els acabà de sortir bé la democràcia).  La pena és que d'aquest fracàs ni que vulgui no en puc prendre distància, perquè inevitablement ens arrossega als que ja no podem ser altre cosa que el segon pati del darrera. El problema més greu dels europeus és la manca pràcticament completa d'una elit pròpia doncs totes les nostres elits estan educades des del model americà i programades per servil-les conscient o inconscientment. Això que fa temps vaig dient des de la mera intuïció i que per tant podría ser considerat com generalitzacions apressades està argumentat amb més extensió, aquí.

Radio Days

     Veig Radio Days de Woody Allen per primera vegada des de fa molts de temps. Ho trobo un film paradoxal perquè és el més personal i alhora un dels menys propis del seu realitzador. Radio Days és directament autobiogràfic, el mateix Allen és el narrador parlant en primera persona de d'una família que defineix com la seva. D'altra banda, en aquest film Allen torna al tipus de mimetització que en altres moments de la seva carrera havia fet de pel·lícules o directors que admirava. Així si Stardust Memories és una reelaboració palesa de Otto et mezzo, em sembla que a Radio Days, ell fa bàsicament el que havia fet quinze anys abans Fellini a Amarcord. La distància però que hi entre els dos films és la que existeix entre un geni i un excel·lent realitzador. Mentre que Amarcord és una pel·lícula ferrament estructurada, malgrat l'aparença caòtica, el film d'Allen em sembla en general mancat d'aquesta estructura i per tant tendent a la dispersió. Això evidentment no és obstacle perquè el film no resulti en general divertit i força agradable. Fora del mateix Allen, present en la seva veu, hi apareixen amb papers més o menys gran tots els actors i actrius habituals del seu primer període. Mia Farrow que rebé d'Allen en aquella època oportunitat mols millors per mostrar el seu talent com actriu, aquí apareix en un registre més lleuger, però molt més atractiva com a dona del que mai va sortir en cap altra pel·lícula. Això es veu en el clip de més amunt, així com que entre la gent que alegrà la infància d'Allen hi havia un català universal, Xavier Cugat, interpretat aquí pel gran Tito Puente.

Extension du domaine du capital

 

        Extension du domaine du capital és el títol del darrer llibre de Jean-Claude Michéa. El llibre està intrínsecament connectat a un fet biogràfic. Des de la seva jubilació, ja fa més de dotze anys, abandonà la gran ciutat, Montpellier en el seu cas, per passar a viure a una petita comunitat agricola de les Landes. En el seu cas, la seva decisió fou política. Michéa és un defensor de la tesi de Giully i pensa, per tant, que avui la divisió de classes és essencialment geogràfica i per això ha triat viure on són les classes populars, a llocs com les Landes on gairebé ningú no arriba a guanyar mil euros, on tenir cotxe és indispensable perquè el forn més proper està a 10 Km i on la medicina pública està en oberta regressió. (és cert que la renda pot ser més baixa als barris perifèrics de les grans ciutats, però també és molt més gran la mobilitat. Al Raval es viu un temps, a Medina del Campo si no surts de jove et quedes tota la vida)

El llibre consisteix bàsicament a dues entrevistes, la primera amb Didier Tousis obre el volum i, a la manera peculiar d'aquest autor, es seguida per una col·lecció d'escolis i notes als escolis que constitueixen el gruix principal. Finalment el llibre es clou amb una entrevista molt recent, de desembre passat, feta per François Durand. L'autor mateix al pròleg reconeix que la seva ocupació principal ara és l'hort, els ànecs i aquesta mena de coses, per la qual cosa no sorprèn que en el llibre no hi hagi res d'essencialment nou, tot i que si que dóna testimoni de què Michèa segueix l'actualitat intel·lectual del seu país, malgrat tot incomparablement més viva i plural que la nostra. Només les referències que es poden trobar justifiquen la lectura del llibre.

Michéa és un filòsof format al marxisme i, més enllà de les simpaties certes per moviments com l'anarquisme, el pensament de Marx és encara el seu punt de partida. Especialment, atès el fet que els moviments del capital de les darreres dècades no semblen refutar, ans el contrari, les prediccions de Marx (certament Marx no va saber preveure la prosperitat i el flux de riquesa distribuïda des del final de la segona guerra, però comencem a tenir prou perspectiva per saber que allò fou una excepció i no pas la regla i a poder sospitar que la connexió entre democràcia i capitalisme tampoc té res d'essencial). El seu llibre insisteix però en dos tesis que són bàsiques i sense les quals és impossible una acció efectiva per invertir el catastròfic i ordinari curs habitual dels esdeveniments. Després de la revolució neo-liberal dels vuitanta, el capitalisme ja no és només un mode de producció econòmic, sinó un fet social total. No hi ha àmbits, fa unes dècades la cultura o la vida familiar podien ser una excepció, aliens a la lògica del capitalisme. Això implica una dificultat de grans dimensions que no tingueren els disconformes de les generacions anteriors (els quals tanmateix fracassaren). És aquí també on cal buscar la causa última de fenomens com la desculturalització progressiva de la humanitat i la judicialització wokeanna de totes les esferes d'existència fruit de la ideologia neoliberal de la transparència i de la desaparició, essencial per a l'empresa moderna, de la distinció entre vida professional i vida privada.

La segona tesi és que no hi ha un liberalisme diguem-ne dolent, l'econòmic, i un de bo, el cultural-social (aquesta seria la tesi de l'esquerra tipus Podemos) sinó que tots dos són una mateixa cosa, dues cares complementàries d'un mateix projecte històric i d'una mateixa lògica filosòfica que comparteixen una mateixa visió de l'home, essencialment individualista i hobbesiana, i tenen un mateix projecte de articulació, fora millor dit desarticulació, social reflectit en la creació d'humans que no estimen la llibertat (entesa en el sentit defensat per Orwell, poder dir-li a les gents, allò que aquestes no volen escoltar) i disposats de bon grau a capgirar allò que era clar no només en Marx sinó en Adam Smith, el fet que l'economia ha d'estar al servei de les necessitats humanes. Veure diferències entre els dos liberalismes és un exemple clar de distorsió ideològica, Michéa, pel contrari, segueix defensant la vinculació entre la infraestructura i la supraestructura. Especialment encertada em sembla la seva consideració de què la ideologia trans constitueix el cor metafísic de tota l'enginyeria social moderna. També la seva reflexió sobre la violència metropolitana creixent que des d'on millor s'explica és des de la Política Aristotèlica (l'home sense vincles socials cau a l'animalitat) i en la negació de la qual, l'esquerra actual manté la mateixa obcecació que mostrà la precedent quan negà el Gulag. També estic molt d'acord amb la seva idea de què el pedagogisme té com a a fonament un classisme de dimensions gairebé siderals

És cert que Michéa no defuig considerar-se com conservador, però el seu conservadorisme s'entén com una forma de ser socialista, una idea que certament ja hi era a Marx quan preveia que el socialisme futur serà l'enriquiment d'un tipus arcaic, o com Graeber, quan parla d'un socialisme natural, a les comunitats "menys desenvolupades" i que tampoc és del tot aliè a com sobreviu avui en dia  gent com la de seu poble, o els meus avis en els barris obrers de fa vuitanta anys. Michéa no és objectivament optimista envers el futur, tot apunta a que la vinculació entre democràcia i capitalisme es trencarà cosa que permeten preveure figures com Macron o la cada cop menys amagada pretensió de l'esquerra woke d'assolir un control total sobre els pensaments i els sentiments. Les perspectives econòmiques no són millors. El concepte marxista que millor explica la realitat en una societat on predomina el sector terciari és el de la baixa tendencial de la taxa mitjana de benefici. El fet que el benefici ja no s'obtingui d'allò produït sinó de l'hipotètic valor del que es produirà, fa que el nostre sistema sigui cada cop més difícil de diferenciar d'una pìramide de Ponzi. Com a individus estem morts, potser però podem tenir sortida si aprenem a aixecar-nos sobre aquesta consideració, fàcticament  falsa, de ser merament individus.

Gent bàrbara

 

le barbare, c'est d'abord, l'homme qui croit à la barbarie

CLAUDE LEVI-STRAUSS

L'imperatiu categòric

 

        Veig al lliure de Gràcia, l'imperatiu Categòric. L'obra explica la història de Clara G., una noia que potser és digna de ser feliç, però certament no ho és. Treballa com a professora d'Ètica a un departament de filosofia universitari, però ha arribat a la cinquantena sense poder superar la condició d'associada. Clara té un interès real per la seva feina que no comparteixen els seus alumnes, incapaços de llegir i només pendents del seu mòbil, ni el seu cap de departament, del tot indiferent per la filosofia i del tot lliurat a la dimensió burocràtica de la seva feina. No té parella i la darrera relació va acabar malament. A més la fan fora del seu pis, perquè un fons voltor ha comprat la finca i li exigeixen un lloguer fora del seu abast, com el de tots els pisos que li ofereixen. L'obra s'esdevé els darrers dies que pot estar al seu pis, mentre ha d'afrontar les denuncies dels seus alumnes per la seva exigència intel·lectual, segurament fetes amb la complicitat del seu cap, no pot dormir perquè els veïns estan sempre de festa i de salut no s'acaba de trobar gaire bé.

        Després d'aquesta descripció no resulta estrany dir que estem assistint a la història de l'enfonsament d'una degraciada en el sentit més objectiu del terme i tanmateix l'obra és molt divertida. Ho és pels diàlegs sovint enginyosos de Victòria Szpunberg i sobretot pels treballs dels dos únics actors que veiem a l'escenari. Clara és Agata Roca, una actriu de llarga trajectòria associada al grup T de Teatre durant molt de temps. Fonamentalment la recordem pels seus papers de comèdia i per ser una figura amb la que resulta fàcil simpatitzar. Aquí està molt bé tant com quan aprofita la seva vis còmica deixant anar les frases més iròniques del seu diàleg, com en els moments de més patetisme quan mostra la fragilitat i la vulnerabilitat del seu personatge. L'altre actor és Xavi Saez que fa sis personatges, els que li donen la replica a Clara a les diferents escenes. Són respectivament un agent immobiliari, el cap del departament de Filosofia, un senyor amb el que acorda una cita per Tinder, un psiquiatra, un mosso d'esquadra i el cambrer del restaurant on té la cita. Tots són molt normalets i prou idiotes dins de la seva normalitat, cal fer però una excepció amb el cambrer l´'únic que com ella no té cap mena de poder i amb el que farà un ball ben memorable mentre sona una versió peculiar, de Nina Simone em sembla, de My Way. Hi ha però moltes maneres de ser idiota i aquí és el mèrit del Xavier Sáez, que ha de canviar constantment el seu registre, sortint-se molt bé. L'oscil·lació entre la tragèdia i la comèdia es decanta vers la segona propiciada per un final feliç, en el qual el tradicional recurs del Deus ex machina és actualitzat mitjançant un aparell tan modern com l'ala delta.

        Saez i Roca fan un treball brillant que aixeca un text correcte, no especialment original però si efectiu en el seu propòsit de mostrar-nos un personatge que ha estat desplaçat del seu camp, en el sentit del terme de Bordieu,  i confrontada a una degradació social que no era fàcil de preveure no fa tants anys. El temari que ha d'explicar Clara té com a punt fonamental Kant i l'obra juga amb el contrast entre la seva moralitat conscient i la immoralitat inconscient dels seus antagonistes, un contrast que em sembla reflecteix l'ambigüitat inherent a aquesta concepció kantiana. Jo crec que aquesta noció no és una doctrina moral, sinó la doctrina moral; el problema és que utilitzada per algú sense un veritable domini de la racionalitat pot servir per a fonamentar tota mena de servilismes irreflexius, una doctrina perfecta si els humans fóssim allò que podríem i  potser hauríem de ser, però tòxica si considerem com efectivament som

Ante la Jubilación. MInetti. Ritter, Dene, Voss

 

    Llegeixo un volum amb tres obres de Thomas Bernhard el gran dramaturg austríac del que només coneixia la seva novel·la, el malaguanyat, i del que malauradament no he vist mai cop obra representada. La primera obra es diu Vor der Ruhestand (enfront de la jubilació) i descriu una celebració familiar molt especial: la jubilació del jutge Höller després de molts anys de carrera acompanyat de la seva germana Vera, l ue és el fonament de la llar, i de l'altra germana Clara, una dona que queda paralítica a conseqüència d'un bombardeig americà. La festa és única, només ens jubilem una vegada a la vida, però també anyal, perquè s'esdevé un 7 d'octubre, una dada que mai ha deixat d'estar celebrada per la família, el dia de l'aniversari de Himmler. Höller fou un oficial de la SS i mai, com la germana Vera i a diferència de Clara, ha deixat de ser nazi. És una obra endimoniadament ben escrita i que imagino que ben representada pot ser tan pertorbadora moralment com ho és físicament el Saló de Pasolini i la referència no m'ha vingut del tot a l'atzar perquè fora un error pensar que a ambdues es parla del nazisme o del feixisme com una realitat històrica, banal i contingent, sinó com una essència sempre present i sempre amenaçadora. Allò més colpidor del diàleg és la capacitat de falsificació de la realitat i d'auto-enganyament moral inherent a aquest tipus d'ideologies. Una adaptació a la Catalunya actual seria oportuna i fecunda.

La darrera obra, Ritter, Dene, Voss, és molt semblant a la primera. Un altre cop tres germans reunits d'una família ara molt més rica. Les dues dones fan d'actrius esporàdicament perquè el seu pare va comprar el teatre de la ciutat. El germà acaba de sortir del manicomi i torna a casa. És filòsof i ha dedicat els seus esforços a escriure una lògica, que la seva germana transcriu amb paciència. Es va doctorar al Regne Unit i ha passat molts anys a una cabana noruega. Ens estem referint doncs a la familia Wittgenstein i el personatge de Voss és una barreja de Ludwig Wittgenstein i del seu nebot boig, si voleu més boig que l'oncle, Paul, amic personal de Bernhard. Sense la carrega política de l'anterior, la tensió no és menor. El buidor de llurs vides i l'avorriment que desprenen pot recordar Txejov, però en el fons resulta molt més malaltís, perquè em sembla que aquí el fracàs vital ve de pensar-se per sobre de totes les opcions.

La darrera obra Minetti és una de les poques obres teatrals que du el nom d'un actor, molt famós a l'Alemanya del seu temps i pel qual fou expressament escrita l'obra. És la que més pot recordar altres autors contemporanis com Beckett. Tota l'obra s'esdevé a la recepció d'un hotel a Ostende. Minetti és una actor que fa trenta anys que no treballa, expulsat de la professió per negar-se a representar teatre clàssic. El seu refús té però una excepció, el paper de Rei Lear i per això és a Ostende, on creu haver quedat amb el director del teatre local que li ofereix la representació d'aquest paper. L'obra és l'espera d'aquest director que no arriba mai mentre Minetti explica la seva història i la seva reflexió sobre el que significa actuar a una noia seguda esperant el seu nuvi i que no dirà gairebé res durant tota la representació. El discurs de Minetti es pot entendre com una crida contra la banalització de l'art i hom, evidentment, li respon com si el seu discurs fou del tot banal.

Bernhard va morir el febrer de 1989 i la seva obra reflectia un gran cansament i desesperança sobre la situació de la nostra cultura. Evidentment el temps no ha tret actualitat a la seva desesperança sinó tot el contrari. Un altre buit a omplir i no sé si la meva jubilació donarà per a tant.

Sandrine Rousseau i Gemma Ubasart, dues guies en el camí del progrés universal

 Sandrine Rousseau és una política ecologista francesa que assoli certa notorietat quan responsabilitzà els no vegans i no vegetarians de l'onada d'incendis de fa dos estius, que només van passar, segons ella, per culpa de la mala gent que no renuncia a menjar carn. Hom ho podria discutir molt em sembla, però com que en aquesta qüestió la meva mala consciència és certa, em limitaré a aprendre a viure amb això. Altres afirmacions d'aquesta senyora em semblen inacceptables i em fan sentir molt content de tenir clar que jo no soc progressista, per exemple la seva increïble afirmació de què el treball és un valor de dretes, i per tant, tots plegats, portem quasi dos cents anys equivocats no veient que Marx, la primera internacional i tants altres són essencialment uns reaccionaris. En tot cas, jo no lli discutiré a la senyora Rousseau la seva coherència, doncs molt possiblement el treball li és una realitat del tot aliena.

     I el tema del treball em du a la protagonista de la setmana a Catalunya, la consellera de Justícia Gemma Ubasart, que coincideix amb la seva companya francesa en què tampoc sembla estar gaire interessada ni als treballadors, ni a la seva supervivència. La Consellera es nega a assumir cap responsabilitat política, l'única possible certament és la dimissió, per la mort d'una treballadora que semblava fàcilment evitable, especialment si s'hagués escoltat als sindicats quan era el moment. Tots els que hem treballat per la Generalitat coneixem aquest estil de govern, retòricament progressista i efectivament classista. La senyora Ubasart és d'ERC però es formà políticament a la pedrera de Podem. No sé si la seva actitud és doncs de mandra d'haver de parlar amb espanyols o d'haver de parlar amb gent tan passada de moda com els sindicalistes. Totes dues serien coherents amb la seva trajectòria, tot i que, certament, no són incompatibles entre elles.

La meva llista (X): The Fortune Cookie

 

    No he llegit mai cap entrevista amb Billy Wilder on parli bé de The Fortune Cookie. Ell relaciona el film amb la seva decadència. Ja l'anterior (kiss me stupid) havia estat un fracàs com ho seria aquest i els cinc que filmà posteriorment. Com que ell, però, presumia de no tenir especial autoritat cinefila jo em sento auroritzat a estar-hi molt en desacord  i no trobo que aquest film de 1966 sigui inferior a les molt més reconegudes (incloses per exemple a la llista de Sigth&Sound) The appartment or Some like it hot. En alguns aspectes, m'agrada més aquest film de 1966. La història, com potser recordareu és la d'un càmera de televisió que en la retransmissió d'un partit de futbol americà es atropellat per un jugador. Té una lleugera commoció, però no es fa res. En aquest punt intervé el seu cunyat, un advocat poc escrupolós, que sabent que havia tingut una lesió vertebral, el convenç de fingir-se paralitzat i demanar una indemnització d'un milió de dòlars. El càmera és Jack Lemmon, en el seu quart treball amb Wilder, i l'advocat és Walter Matthau, que obtingué un oscar al millor actor secundari. Fou la trobada inicial d'una de les parelles més famoses de la història.

The fortune Cookie m'agrada, és clar, perquè és un film molt divertit, vitriolicament divertit. Possiblement els diàlegs són els millors que van escriure Diamond i Wilder, i això és dir molt. La mirada que es fa sobre la cultura americana és demolidora i tant Matthau com Lemmon són brillants, més el primer que tot i guanyar el premi com a actor secundari és sempre el centre de les moltes escenes en les que intervé. És a més una pel·lícula molt valenta perquè en un film on predomina de manera absoluta el cinisme i sembla que qui no és corrupte és només perquè no pot, l'únic personatge moralment decent amb uns valors clars i capaç de tenir empatia amb un altre és el del jugador afroamericà interpretat per Ron Rich. Que això tingués alguna relació amb el fracàs de la pel·lícula no em sembla una hipòtesi descartable. Tampoc devia ajudar a que formalment no era gaire convencional. Està filmat en una Panavisió ben utilitzada, dividida en quadres que es corresponen a les escenes, com havia fet Godard a Vivre sa Vie, i Matthau si nó parla directament a la càmera, n'està molt a prop (veieu el clip de més amunt). La primera vegada que la vaig veure va ser a una projecció televisiva quan encara era viu Franco, anys després es reestrenà al cine Verdi i també recordo haver-hi anat. Veient-la ahir com jubilat allò que més m'agrada del film és quelcom que de jove em costava més veure. Poques vegades en una pantalla queda reflectit tan clarament la buidor de les paraules articulades en discursos morals; la nul·la significació que tenen en contraposició a l'única realitat avaluable moralment que són les accions. El discurs en defensa del dret a la privacitat i dels drets dels afroamericans amb els que Matthau clou la seva intervenció al film, em semblaven simplement divertits. Ara després d'haver escoltat tantes collonades del poder intel·lectual i polític i d'haver vist tanta manipulació de principis en ells mateixos gens innobles (per tenir una referència del que estic parlant podeu mirar qualsevol document oficial del departament d'Educació) la diversió es barreja amb l'amargor. Per tot això, ahir vaig canviar el meu punt de vista sobre el final del film, el qual, de jove, m'havia semblat un final feliç una mica postís i que ara em sembla segurament encertat, és reconfortant que el jugador no sigui del tot aixafat, i sobre tot coherent amb la manera de pensar i sentir del moralista que en el seu fons era Billy Wilder.

Tradició "Rojiparda"

 

A Paris el mes de gener vaig veure que havia sortit un llibre nou de Jean-Claude Michéa, filòsof que segueixo des de fa vint anys quan vaig llegir el seu l'enseignement de l'ignorance, títol perfectament lúcid i que anticipa molt del que s'ha escrit després. Potser el seu avantatge és que Michea no li dóna als pedagogs més importància de la que realment tenen, poca, i té molt clar, allò que també mostra Galindo per exemple, la destrucció de l'ensenyament forma part de l'ofensiva neo-liberal que es desplega des de l'epòca de Reagan i Thatcher. D'altra banda, Michéa és clarament allò que avui es qualifica com "Rojipardo", algú que refusa el progressisme des de la seva fidelitat a la tradició tant de l'esquerra marxista com de l'anarquista.

Michéa ha abandonat la ciutat per anar a viure a un poble de les Landes, a allò que Giuly, del qual es mostra defensor i seguidor, anomena la França perifèrica. Més endavant suposo que donaré alguna notícia del llibre. Avui només vull comentar un petit punt. La coherència d'aquest refús del progressisme des de l'assumpció de la tradició de l'esquerra real significa pensar alguna cosa així com que "le combat pour une société socialiste décente intègre nécessairement et par definition un "moment conservateur". Jo també ho crec i em sembla que des de la lògica fèrria de partit dels nostres mitjans hom jutjarà aquesta afirmació com una "marcianada" Per això és un consol la llista dels autors que més o menys obertament segons Michéa combreguen en aquesta posició. Hi hauria gent com William Morris, Pier Paolo Pasolini, Albert Camus, Marcel Mauss, Paul Goodman, Walter Benjamin, Pier Georgio Bellochio, Günder Anders, Guy Debord, Jaime Semprun, Cornelius Castoriadis, Christopher Lasch, Symon Leys i evidentment George Orwell ( la reflexió arrenca de la constatació de què aquesta sentència d'Orwell de The road to wigan Pier, "The only possible course for any decent person, however much of a Tory or an anarchist by temperament, is to work for the establishment of socialism" ha estat traduïda així al francès l'únique démarche possible de l'individu raissonable que son temperament le porte vers les travaillistes ou les anarchistes est d'oeuvrer a l'acomplissement du socialisme)

Duel at Diablo

     Veig una tarda duel at diablo, un western bastant singular filmat per Ralph Nelson el 1966. Nelson és un director ara del tot oblidat, però signà diversos films d'èxit en aquella dècada, que ell finalitzà amb un altre western molt popular però fluixet, Blue soldier. Mentre que Blue Soldier era obertament revisionista i de formes gens clàssiques aquest és mig revisionista i moderadament clàssic (molt més del que deixa pensar el trailer que adjuntem, d'altra banda un dels més horribles que he vist mai,  prescindint del fet que té poc a veure amb la pel·lícula). La trama gira entorn de l'esforç d'un destacament de la cavalleria ianqui per tornar a la reserva un grup d'apatxes insurrectes. Els apatxes són cruels i sanguinaris, tot i que el film mai tendeix cap al gore o l'explicitació d'aquesta violència, però els personatges més positius sempre raonen pensant que tampoc se'ls deixa cap altre opció. La pel·lícula està rodada al sud d'Utah i treu molt de partit a aquest escenari únic. Segurament allò més sorprenent de la pel·lícula és el repartiment. El principal protagonista és James Garner, en un rol semblant al de Richard Boone en Rio Conchos. Hi ha una variació significativa. Boone era un home torturat perquè la seva dóna havia estat morta per uns indis. Garner, també explorador, està torturat per la mort de la seva dona índia a mans d'uns blancs. En tot cas, el registres d'home torturat s'esqueia molt més a Boone que no pas a Garner. Al repartiment hi figuren també dos actors europeus, el molt britànic i molt escocès Bill Travers famós per ser el protagonista de Born Free, i Bibi Anderson, que deixà temporalment Suècia i els films de Bergman per assumir el rol d'una dona segrestada pels apatxes primer i després marginada pels seus. El seu marit és Dennis Weaver que també trenca el seu rol habitual fins llavors de comediant per ser el marit de Bibi Anderson, un individu abjecte i covard, i el punt més fluix de la pel·lícula doncs el seu personatge mai no és un antagonista per cap dels altres personatges. La presència més curiosa però, és el segon paper en importància, és la de Sidney Poitier, llavors ja una estrella, guanyadora d'un óscar en un film precisament de Ralph Nelson. Curiosament en un film marcat per la tensió racial entre indis i blancs, la qual es tractada de manera honesta, cap dels altres personatges fa esment ni sembla advertir que Poitier no és blanc. De fet, a la batalla final el seu personatge assumeix el comandament, tot i que no es tracta d'un militar, sinó d'un ex-militar. Més que manca de rigor històric, jo hi veig un cert optimisme del liberalisme americà que, malauradament, els temps posteriors no han confirmat.

Bin das Ich. Kleine Menschen Grosse Fragen

 Un dels camins que  malauradament he perdut en la meva vida ha estat el del cultiu de la llengua alemanya. El setembre del 2000 tenia dos nomenaments del departament d'ensenyament, un com a professor d'alemany a l'Escola del treball i un altre com a professor de filosofia, més o menys, al Vila de Gràcia. Vaig triar el segon i penso que tot hagués estat diferent si la meva tria hagués estat l'oposada. Després viure a Londres em va obligar a esmerçar una bona part del meu migrat capital neuronal a la llengua d'Orwell i l'alemany va quedar del tot arraconat, sense esser utilitzat durant quasi vint anys. Entre les meves poques il·lusions està esmenar això, cosa que passa per recuperar l'habit de la lectura en alemany. Vaig començar amb la relectura de Sebald. És complicada i l'ha ajornat momentàniament en favor d'un text més senzill, el primer llibre de Wolfram Eilenberger, Bin das Ich? Kleine Menschen, grosse Fragen.

Eilenberger és conegut al nostre país per que han estat traduïts al castellà els seus dos darrers llibres: Zeit der Zauberer, on explica en paral·lel les biografies de Wittgenstein, Heidegger, Cassirer i Benjamin, al temps d'entreguerres i Feuer der Freiheit on fa el mateix amb Hana Arendt, Simone de Beauvoir, Simone Weil i Ann Randt. Són llibres ben escrits i gens mancats de rigor filosòfic, a més a l'últim li he d'agrair el descobriment per a mi de Simone Weil. El llibre que ara comentem és molt diferent. En ell es reprodueixen una sèrie de diàlegs filosòfics entre l'autor i la seva filla de cinc anys. Com que jo he estat professor de secundària tota la vida, m'he vist obligat a recolzar el punt de vista de què la filosofia és una cosa que s'ha de fer al batxillerat, per allò de que els nens han d'haver arribat a l'estadi del domini de les operacions formals per seguir bé l'assignatura. Tanmateix ara, sembla que aquest estat ben bé ni quan comencen ni quan acaben el batxillerat està al seu abast. D'altra banda l'opinió predominant és que no cal que hi estigui. Atès això, potser els nens de cinc anys tenen l'avantatge de què encara no estan gens alienats a diferència dels que han patit les diverses formes de socialització primaria i secundaria.

Molts dels primers diàlegs giren entorn de la relació entre la nena i la seva amiga imaginaria. El pare li segueix la història i així la nena es va introduint en els misteris del judici modal. De fet, el tenir amics imaginaris és un punt que poden tenir en comú els filòsofs i els nens de cinc anys. Si més no sabem que el més original i prototípic dels filòsofs tenia també un amic imaginari, al qual anomenava daimon. Obres cabdals com les Meditationes de Prima Philosophia o la Phänomenologie des Geistes es deixen entendre molt bé si les considerem com diàlegs amb amics imaginaris.

Tots els capítols estan centrats en preguntes a les quals el filòsof no té resposta. Això que és obvi no és fàcil però per a aquest filòsof en quant fa de pare. Penso a preguntes com, perquè està Noah malalt, un nen de sis anys que té un càncer, on és l'avi ara, poc després d'haver traspassat, o on seria jo si tu i la mama no us haguéssiu conegut mai. L'experiència del filòsof fent de pare em sembla que pot ser entesa com una barrera contra el lliurament a l'escepticisme i el nihilisme que es pot seguir de l'ús estricte de la raó. Cal trobar sentit ni que sigui inventat De la mateixa manera, aquesta experiència paterno-filosòfica deixa molt clara la impossibilitat d'educar des de l'ideal, ni que aquest ideal sigui l'imperatiu categòric. A mi personalment el llibre m'ha ajudat a veure una cosa important: si bé és cert que en un món sense substància la noció de jo no té cap mena de solidesa en quan deriva d'aquesta, si que pot tenir-la en quan deriva de la noció de relació. L'amistat, gènere que inclou també com a possibilitat la relació amb la família, no és accident sinó essència, l'únic principi d'identitat possible i plausible, així hom podria dir que som els amics que tenim

La disputa

    Al Romea assisteixo a una representació de l'obra La disputa de Jean-François Prévand. El teatre està gairebé ple, cosa que no passava ni de lluny les darreres vegades que hi vaig anar a aquest teatre i l'ambient és de gran ocasió, perquè, agradi més o menys, Flotats, el protagonista i també el director de l'obra, es història viva del teatre català. Flotats es mostrà d'altra banda en una forma envejable per un home de 85 anys, perfecte en la seva dicció, la seva entonació i el seu ritme. El seu paper és el de Voltaire i el seu antagonista, només hi ha dos personatges, és la figura de JJ. Rousseau interpretat per Pep Planas. L'escena representa el saló de la casa de Voltaire amb un tapis presidint l'escenari i mobiliari de l'època. Voltaire rep una visita, ni esperada ni desitjada, de Jean Jacques. No és una visita de cortesia sinó amb un objectiu molt concret. Rousseau ha estat la víctima d'un libel difamatori contra la seva persona i vol esbrinar qui ha estat l'autor. Primer manifesta que aquest pot ser algú conegut per Voltaire, l'acció s'esdevé al retir rural de Voltaire tot just a la frontera entre França i Suissa i Voltaire és un home social que coneix tothom, però després les seves sospites es centraran en Voltaire mateix.

        La discussió entre tots dos dóna peu llavors a que ventilin les seves diferències tant teòriques, com de personalitat i de tarannà. Si ens fixem al punt de vista de Voltaire l'obra podria ser presentada com una comèdia, des del punt de vista de Rousseau té molt més sentit parlar de tragèdia, doncs Rousseau era un home amb mania persecutòria, al qual li passava el pitjor que li pot passar a qui té aquesta afecció: ser perseguit. És un gran mèrit de la direcció de Flotats i del treball dels dos actors que el públic seguís amb interès i passant-s'ho prou bé, un diàleg centrat en temes tan abstrusos com la realitat de la providència o el valor del progrés. Jo també m'ho vaig passar molt bé, però des de la meva òptica no del tot imparcial. Quan he fet classe de segon de batxillerat o COU, 34 anys, sempre he intentat assumir la filosofia de l'autor que em tocava explicar. Amb ningú m'ha costat tant com amb Rousseau. Quan sortíem em preguntaven si potser no està massa caricaturitzat el personatge. Es referien a la seva vestimenta durant l'obra, un caftan armeni que tanmateix és còpia de la que du en el més icònic dels seu retrats. Més enllà del detall, crec que l'aproximació més positiva que podem fer vers el personatge de Rousseau és que era un malalt psíquic i la més negativa és que era un home mancat, malgrat la seva retòrica sobre la virtut, d'una consciència moral ferma. Voltaire, per contrast, apareix com una figura més enraonada, tot i que el retret de Rousseau, el fet que una part de la seva fortuna provingués d'inversions en el mercat esclavista, era cert i ens diu tant sobre el personatge com sobre el que històricament és la il·lustració. Tanmateix potser allò que no reflecteix l'obra és que, malgrat ser l'individu feble, moralment culpable i socialment obscur, el gran filòsof és Rousseau. La idea sobre la que gira el discurs i el relat de la acció de Voltaire, la noció de Tolerància, està manllevada de Locke com moltes de les seves concepcions. Rousseau tingué una originalitat molt superior a la dels altres companys autors de l'Enciclopèdia, també, i això sí queda ben expressat a l'obra, una responsabilitat, perquè l'ensenyament de Rousseau, com Voltaire veu bé, es pot fer servit molt bé per l'autojustificació i pensar que la culpa sempre és d'un altre, ja sigui la Societat o la Providència, un vici que ha esdevingut un tret definitori de l'home modern.

 

Vidas Baratas. Elogio de lo cutre

 

    Llegeixo Vidas baratas. Elogio de lo cutre, un conjunt d'assaigs d'Alberto Olmos centrat en aquest concepte que des de sempre hem utilitzat de manera generosa i no sempre amb rigor, Per això la primera part és filològica, i analitza l'etimologia del terme, prou incerta tot i que la més probable apunta al francès croute, és a dir crosta, derivada a la seva vegada del llatí crusta. Rastreja el seu ús a la literatura espanyola que comença amb la Filosofia del espíritu y el corazón del pucelà Àngel Sànchez el 1785. El terme no té gaire presència a la literatura posterior i la més important hi és al títol d'un conte d'Emilia Pardo Bazá, las cutres Després analitza l'ús contemporani del terme que es pot comprovar a Google i estableix la diferència amb conceptes propers però no coincidents cañi, cursi, hortera, costroso, rancio, rústico o Kitsch.

    La segona part està dedicada a l'exploració i la identificació d'allò cutre Així els capítols estan dedicats a les segones residències, els barris, les revetlles, les manufactures cutres i les manufactures familiars. Al capítol de les manufactures ocupa un lloc preferent el Duralex i a la darrera, les gasesosas Olmos, que començà a fer el seu avi i segueix fabricant el seu oncle.

    La tercera part exito cutre es centra en fenòmens del nostre temps als qual l'ús del cutrerio els ha donat un exit fefaent. Alguns em són desconeguts, el novel·lista Manuel Vilas o el còmic Ignatius Farray i d'altres sí que els conec i em semblen ben portats com el polític Pablo Iglesias, del qual es remmemorà el seu esmorzar televisiu amb Ana Rosa Quintana. El capítol sobre Ignatius Farray acaba amb una reflexió sobre allò cutre en l'espectacle que inclou una sentida evocació del programa Plàstic i la confessió de l'autor de ser un seguidor del Chiringuito de Pedrerol.

        M'ho he passat bé llegint aquest llibre. Olmos és un bon escriptor, un observador atent de la realitat i està dotat d'un fi sentit de la ironia. Però allò que més m'agrada del llibre és la seva opció moral. Aquest elogi del cutre acaba en el fons sent una reivindicació, des del meu punt de vista, de la common decency orwelliana, doncs la definició essencial d'allò cutre és que significa sempre el menyspreu a la bona vida tal i com la presenten i l'entenen els spots publicitaris; d'una manera humil. però ferma, triar allò cutre és l'inici d'una actitud de resistència. Presentat d'aquesta manera la noció de cutrerio està indissolublement vinculada a la noció de nostàlgia, doncs a poc que gratem, almenys la gent de la meva generació, tots tenim un record, en el meu cas entranyable, d'uns avis que tenien les seves virtuts i els seus defectes, però consumistes no eren.

Últimes reflexions sobre els Watson

 

        La meva assistència a la representació dels Watson fou prou satisfactòria com perquè reprengués el costum londinenc d'adquirir el text escrit de l'obra representada i així he llegit la versió de l'obra publicada amb motiu de la primera representació a Chichester fa quatre anys. Això m'ha permès una altra estona de gaudiment de la que vull destacar quatre coses. La primera és que aquest original és una mostra de gran talent literari per part de la senyora Wade, la qual se'n surt molt bé expressant la trama de la novel·la amb uns diàlegs lacònics, precisos i que sonen del tot contemporanis. La segona i la tercera tenen relació amb les incursions a la Filosofia que fa l'obra. De totes dues vaig parlar al post anterior. La primera és el moment en què Emma se n'adona que no és un personatge, és a dir que no és ben bé real sinó un fruit de la ment, primer de Jane Austeen i després de Laura Wade, i que, per tant, la seva consciència de ser Emma no prova ni assegura res. Possiblement aquest moment és la millor escenificació que he vist del drama filosòfic que hagués hagut de viure Descartes si l'haguessin plantejat l'objecció de Spinoza al Cogito (De l'existència del pensament s'infereix la realitat del propi pensament en ell mateix però de cap manera la de la pretesa cosa que pensa. "Jo penso" no s'infereix de "hi ha pensament"). Un esplèndid conte de Borges també fa aquesta constatació, però l'avantatge de Wade és que em resulta més propi inserir-lo en una comèdia.

L'altre moment és el de la discussió sobre filosofia política, el debat del 13 personatges sobre si cal seguir Hobbes, acceptant la sobirania de Wade, o Rousseau, prescindint de l'autor- Déu. Aquest debat podria sembla extemporani i de fet la pròpia Wade sembla corrobar-ho quan el seu personatge diu en aquest moment que potser ha fet massa investigació de contextualització. Jo, en canvi, el veig molt oportú perquè al capdavall és un diàleg entre ficcions. No és menys versemblant l'escena dels personatges del Watson decidint com ha de seguir la seva història, que la dels hipotètics primers humans cavil·lant sobre si signen o no el contracte social. L'esperit de Hume no s'ha esvaït del tot de la cultura britànica contemporània.

El darrer punt important té a veure amb el destí d'Emma. Sembla que Jane Austeen volia que es casés, per amor, amb el reverend Howard. Laura Wade no pensa que aquest sigui un bon destí per a la noia i per això la seva Emma troba el reverend massa calvinista (suposo que de fet és anglicà) i refusa aquest matrimoni. El camí de la dona ja no passa pel matrimoni i Emma al final es fa escriptora. Tanmateix aquest resultat és un progrés discutible si pensem al que explica per exemple el entusiasmo de Remedios Zafra. Fora d'unes poques happy few, la vida de les lliurades a una vocació intel·lectual sembla tenir no menys carrega ascètica que la d'esposa d'un reverend anglicà o de les adreçades al convent, el camí que li hagués tocat a les germanes Watson si haguessin nascut a la península ibèrica.

La sociedad decadente

 

        La sociedad decadente és un assaig de Ross Douthat, publicat en castellà per Ariel. Hi arribo per la recomanació d'Emmanuel Todd, que el considera un dels analistes més aguts de la situació contemporània. Douthat és columnista al New York Times i té una amplia trajectòria a l'escena periodística dels EEUU. Malgrat la recomanació de Todd, el seu assaig no és ben be coincident. Sí que ho és en el diagnòstic, vivim en una societat decadent i estancada, però Douthat creu que aquest estancament i aquesta decadència poden perllongar-se durant molt de temps. Veu molt més probable una mort lenta, si voleu extremadament lenta, que no pas un col·lapse. Aquesta societat té molt poca energia per pensar en alguna cosa així com una revolució, imprescindible per sortir de l'estancament per tant el propòsit del futur es el de com fer la decadència sostenible

El llibre es divideix en tres parts i una introducció. Aquesta es diu el cierre de la frontera, títol amb un regust tan americà com el Malboro. La frontera és evidentment el mite des del que s'explica la història d'Amèrica, el western com constant eixamplament de la frontera, però més enllà dels EUU té un altre significat per la generació de Douthat que, si fa no fa, és la meva: la frontera és l'espai més enllà de l'orbita terrestre. Quan jo era petit els nens volíem ser astronautes i allò descrit a 2001, viatges comercials a la lluna i exploració de llocs com Júpiter, semblava una hipòtesi versemblant. El fet cert és que quasi seixanta anys després del film de Kubrick s'ha fet poqueta cosa i per Douthat és un fet rel·levant en quant que, més enllà de l'interès científic, l'aventura espacial oferia un sentit a l'esdevenir històric de la humanitat. En comptes d'això, el que ens ha vingut és el fi de la Història, la predicció de Fukuyama que Douthat considera correcta, perquè allò cap el que apuntava Fukuyama no era que deixessin de passar coses, sinó que resultés impossible trobar horitzons nous. Després de la introducció la primera part del llibre fa una anàlisi de la nostra situació, que queda expressada molt clarament amb els quatre substantius que donen títol a cadascun dels capítols: Estancament, Esterilitat, Esclerosi i repetició. Dos conceptes són els que m'han semblant més interessants d'aquest desenvolupament, d'una banda la desaparició de la noció de sublim tecnològic, molt viva fins potser la década dels vuitanta (Insisteix molt a que fora d'Internet, els canvis produïts no ha estat tan grans; entre un apartament d'ara i un dels noranta, les diferències són inapreciables en comparació a les que hi havia entre un apartament dels vuitanta i un dels cinquanta). L'altra és la noció de postfamiliarisme relacionada amb el nostre hivern demogràfic. Allò que històricament havia estat una situació excepcional, individus sense cap mena de lligams familiars, ara està esdevenint majoritari. Il·lustra la noció d'estancament cultural a partir d'una anàlisi del Film Back to the future (Douthat és també crític de cine) tot assenyalant que el film funcionava a partir de l'existència d'un abisme, sobre tot moral, entre l'Amèrica dels vuitanta i la dels cinquanta, que de de cap manera es dóna entre els vuitanta i el nostre temps. De fet, les guerres culturals són essencialment les mateixes des de fa seixanta anys i tot segueix, des del seu punt de vista, entorn del problema de definir un pensament post-religiós que no pot conciliar el seu únic suport teòric possible, un materialisme neo-darwinià, amb un liberalisme basat essencialment en conceptes metafísics i dogmes morals cristians.

La segona part, decadència sostenible, presenta el seu pronòstic sobre la nostra decadència que ell creu serà administrada per un estat policial, l'estat policial rosa, que mantindrà un respecte formal a l'individualisme i als drets humans. La fita fonamental serà protegir la capacitat individual de consumir i sentir plaer i també la seguretat personal, el preu a pagar serà la restricció de les llibertats de culte i expressió així com tota participació a la vida cultural que no exclogui el sacrifici de la privacitat. Aquest estat policial eliminarà parcialment la idea de la separació entre públic i privat substituint-la per relacions binaries de salut/ malaltia o o seguretat/perill. Aquest plantejament serà recolzat per una esquerra que el veurà amb conformitat amb el seu programa de justícia social. L'estat policial no es fonamentarà tant a la policia pròpiament dita com a les possibilitats d'escapisme proporcionades per l'entreteniment virtual que serveix par apaivagar tota temptativa de rebel·lió tant als adolescents, com als post-adolescents amb dificultat d'integració en el món laboral. La realitat virtual pot fer perfectament l'efecte de la planta del loto descrita a l'Odissea i on no arriba l'entreteniment virtual es pot comptar amb el reforç de les drogues, tant les receptades pels metges com les que trobem a les cantonades. Aquest liberalisme administrador de la decadència es configura com la solució política universal, tot i que podrà haver variacions en el grau de nacionalisme i autoritarisme

La tercera part, las muertes de la decadencia, explora possibles alternatives, les quals poden anar des de la possibilitat que els problemes ecològics no siguin manejables, a què hi hagués una possibilitat de superació de la decadència que s'hauria de produir mitjançant una vigorització del progrés científic acompanyada d'un renaixement religiós, coses que només poden donar-se, segons l'autor, des d'una creença en què l'univers està estructurat, és intel·ligible i que hi hi ha alguna manera d'esbrinar els seus secrets. Aquest renaixement religiós no tindria com a nucli cap país Occidental, sinó potser una Xina, on el cristianisme és l'única força d'oposició real al règim, o una Africa on la religió no està retrocedint sinó avançant.

De vegades, Douthat està massa centrat en allò que ell millor coneix, la política americana, però tot plegat el llibre resulta suggeridor, intel·ligent i una bona resposta enfront del panglossisme del nostre temps, representada per gent com Pinker.

Who is me, Pasolini?

 

        Vaig al Heartbreak Hotel a veure Who is me Pasolini? Sóc rebut, junt amb els altres espectadors, per Alex Rigola que ens parla de Pasolini tot comentant que certament no seria el seu novelista preferit, ni tampoc el seu poeta preferit, que ho tindria més difícil com a realitzador perquè s'estima molt Mamma Roma, Accatone i Il Vangelo secondo Matteo però no creu que superin el millor Fellini, i que tanmateix cap intel·lectual en la seva feina global ha estat més important en el segle XX (jo estic d'acord amb el que diu però afegiria que cap llibre d'assaig contemporani supera el seu empirismo eretico o les lettere luterane). Rigola no estava allà per causalitat sinó que era necessari explicar-nos com era l'espai escènic, gens convencional, doncs els espectadors ens vam encabir en una caixa, una caixa gran de les utilitzades per transportar obres d'art, on una banqueta a la paret permet encabir més o menys 30 persones. Dins de la caixa hi era l'actor Gonzalo Conill amb un baló i vestit amb la samarreta de la squadra azzurra (crec que hagués estat més propi posar la de l'equip del que era tiffosi Pasolini, el Bologna).

        Conill declamà un monòleg extret d'un text trobat al pis de Passolini poc després de la seva mort, una entrevista imaginaria, pensada a Nova York, en que les preguntes d'un periodista americà li permeten explicar la seva vida i la seva concepció de l'art. Gonzalo es recolza en algunes imatges, fotografies del seus pares i del seu germà Guido mort pels partisans de Tito, i alguna projecció, una d'elles molt assolida sobre les mirades dels personatges dels films de Passolini. Conill fa un treball de primer ordre combinant en la seva enunciació sinceritat i distanciament. Ens parla de la seva biografia, dels seus inicis com a poeta amb un llibre en dialecte friulià, gest de clara oposició al pare feixista, de com no acaba de ser un bon negoci derrotar el feixisme per acabar amb la societat de consum i del seu anhel que trobar un art que fos vida més enllà de la representació, la causa última de la seva dedicació a la cinematografia, un llenguatge en ell mateix. El text és dens i no sempre és fàcil seguir l'argumentació, però com a immersió en el món de Passolini l'espectacle resulta òptim.

Io capitano

 

Veig a Vilanova el film de Matteo Garrone, Io Capitano. Coneixia a Garrone d'un film anterior que vaig veure a Londres, Gomorra, que em resultà força impactant. Vaig amb el meu germà que explica aquí tota la pel·lícula i fa un judici amb el que estic d'acord. Cinematogràficament té una força innegable, Garrone treu partit a la magnificència del Sàhara i expressa bé l'èpica de la darrera part del viatge amb un nen duent un vaixell atrotinat pel mediterrani després d'un curs de formació a la navegació de dos minuts. També em sembla just qualificar el film de necessari, com era necessari filmar la novel·la de Saviano fa quinze anys, atès el contrast entre la informació absurda amb la que ens bombardegen els mitjans i el fet que possiblement res és més important del drama que dia sí, dia també, està tenint lloc l'altra banda de les nostres platges. En els propers anys és evident però que es parlarà molt del tema de la immigració i que els polítics manipularen la nostra por, apel·lant a la raonabilitat expressada a l'interès nacional. El meu punt de vista, però. és que els immigrants són els que tenen raó i en dóna testimoni la història des de que hi ha humans. Per això és fàcil preveure que allò mes convenient no seria pensar com Seydou, el protagonista, es pot integrar, sinó fer-ho precisament a l'inrevés, pensar com ens adaptarem al nou horitzó que la seva empenta i vitalitat, del tot inexistents a aquesta banda del mediterrani, ens poden obrir.