Soylent green

 Aquesta escena no estava en el guió i és una improvisació dels dos actors. Figura que el personatge de Charlton Heston menja per primera vegada menjar real.

Veig una tarda de diumenge, Soylent Green (en Espanya, Cuando el destino nos alcance) una de les pel·lícules amb més anomenada de la ciència ficció dels setanta. La pel·lícula es situa a l'any 2022, és a dir l'any passat, a una New York superpoblada on viuen quaranta milions d'habitants. El to és clarament distòpic. La ciutat és un infern causat per la sobrepoblació i el deteriorament del mitjà ambient, de fet la vida animal i vegetal ha pràcticament desaparegut. La investigació de l'homicidi d'un alt executiu, du a l'agent Thorn, interpretat per Charlon Heston, un home honest però prou ignorant (és un món on hi ha hagut clarament una regressió cultural) a descobrir que l'únic aliment a l'abast de la població majoritària de sense sostres, el soylent green, no prové del plàncton sinó de cadàvers humans. Vista avui és evident que el perill principal del que parlava el film ha estat evitat. Els joves que varem veure el film d'adolescents hem fet cas i tot plegats no hem tingut gaires fills. De fet, allò que era és una amenaça per alguns és, pel contrari, un hivern demogràfic en forma d'un envelliment de la població. El deteriorament ecològic tampoc és tan gran com ens mostra el film, però possiblement ens faríem creus si recordéssim com era la terra l'any 1973 i comparem amb el que tenim ara. On la pel·lícula no s'ha equivocat és en mostrar el caràcter radicalment oligàrquic de l'estructura social i en descriure el que podríem dir esperit secessionista dels oligarques, quan més va, més tendents a fer-se gairebé invisibles. El director fou Richard Fleischer que llavors era un director de primer ordre i que ja havia fer un parell d'obres mestres i algunes pel·lícules excel·lents i originals. En aquesta deixà constància del seu ofici però no assoleix estar a l'alçada dels seus millors treballs, fonamentalment perquè al guió li hagués calgut alguna volta més. Les escenes aparentment més espectaculars, l'actuació de la policia repressora de les bullangues amb una mena d'excavador gegant, no fa ni fred ni calor, però funciona encara extraordinàriament bé l'escena de la mort de l'amic del protagonista, una eutanàsia asèptica dispensada en un centre especialitzat. Fou la darrera escena on aparegué el llegendari Edward G. Robinson. El film és del tot recomanable pels que pensen en els setanta com una segona època daurada del cine americà i en aquest sentit em recordà el que potser és el seu film més emblemàtic. Chinatown. Thorn com Jake Gittes cerca la veritat, per finalment descobrir que la veritat no ens fa lliures i que possiblement tampoc serveix de gaire en un món del tot acomodat a la mentida o incapacitat de lluitar en contra.