Dispararon al pianista

 

        Dispararon al pianista és un encreuament fins a on jo sé, que tampoc és gaire, insòlit entre el documental i el cine d'animació. El centre del documental és la figura obligada i marginal del pianista Tenorio Junior. Tenorio va fer un únic disc com lider d'una banda, però va tenir una ample trajectòria com acompanyant a molts discos que formen part de la història brasilera, malgrat que la seva vida fou curta perquè desaparegué la matinada del 18 de març de 1976 a Buenos Aires, on estava tocant amb Toquinho i Vinicius de Moraes. Ell deixà de matinada l'hotel per cercar un sándwich i una farmàcia i mai més no tornà. Possiblement fou executat a l'ESMA. L'únic motiu de la detenció fou el seu aspecte. A l'Argentina de llavors això era prou.

            El film em deixà un sensació molt agredolça. D'entrada jo hi vaig anar per la bossa nova. En aquest sentit no em va decebre, perquè el documental explica mitjançant la figura de Tenorio, el sorgiment d'aquella forma de fer música, inèdita fins llavors i que posa Brasil en el centre de l'escenari musical. Trueba ha comptat amb el testimoni de totes les grans figures del moment encara vives, entre elles Joao Gilberto, Gilberto Gil o Caetano Veloso. i és clar que pels entusiastes és un film imprescindible. Trueba mateix n'és un entusiasta i ell compara el que significa l'aparició de la bossa nova amb el de la contemporània Nouvelle Vague francesa (Mariscal dibuixa al film tres escenes icòniques del moviment: el passeig de Belmondo i Seberg als Camps elisis, la carrera al pont de Jules et Jim i el final a la platja dels quatre-cents cops, d'altra banda clarament el títol fa referència a Truffaut). Jo personalment penso que essent equiparable, la bossa nova és més. Jobim i Gilberto feren, com a mínim, tres de les millors cançons del segle, Godard i Truffaut no arribaren a tant, tot i que en feren sense dubte molt. El record d'aquesta explosió de bellesa, ritme i sentiment ve acompanyat però de l'amargor suscitada per la minuciosa descripció del que significa l'operació Condor. El fil de la narració és un periodista que primer vol escriure un llibre sobre la bossa nova i acaba fent un sobre la figura de Tenorio. La seva veu és la de Jeff Glodbum i certament podria ser un avatar del mateix Trueba. És més jove, però, i el descobriment d'aquests fets li resulta sosprenent i traumàtic. Jo veient-la he de confessar que em venen un certs remordiments, perquè em sembla que aquest oblit no s'hauria d'haver produït i que la meva generació ha massa condescendent amb el crims dels americans. Al capdavall parlar de Hitler, Stalin o Pol Pot era molt més fàcil.