Pensare altrimenti

 

Pensare altrimenti. Filosofia del dissenso és un llibre que m'ha arribat per recomanació del meu amic salmantí Lucas. En el el mentrestant comprés entre el temps quan al vaig adquirir i el moment de la seva lectura, el seu autor, Diego Fusaro va sortir els papers perquè fou com expulsat d'un simposi de pensament esquerrà que tenia lloc a Barcelona. Sembla que el seu discurs fou considerat ofensiu per l'esquerra absorbida pels problemes identitaris. De fet, Fusaro no té cap sensibilitat "woke" i segueix el camí iniciat per autors com Lasch o Michéa, els quals constitueixen en gran part les bases de la seva argumentació. El punt de partida concret és aquí però la filosofia alemanya, en concret, Heidegger i la seva noció d'existencial, per Fusaro el dissens és una constant de la història definidora d'un existencial, el qual, com a tal, defineix un gest anterior a les configuracions polítiques, de natura no institucional i no institucionalitzable que es pot entendre vinculat a la figura hegeliana de la consciència infeliç. El seu caràcter fundacional es trobaria al mite del jardi de l'Eden quan la parella originària esdevenen humans en un acte de qüestionament d'un ordre gens problemàtic en ell mateix. Només l'ésser humà refusa ser allò que és.

Per Fusaro és simptomàtic del nostre temps l'èmfasi realitzat pel pensament conformista en apel·lar a la noció de consens, atès que allò característic d'una democràcia hauria de ser, pel contrari, el respecte al dissens. La major part dels règims del passats, pre-democràtics, s'orientaren entorn a la repressió del dissentiment. La "democràcia" actual ha canvia d'objectiu. Es tracta ara de fer impossible la dissidència des de l'arrel, fent que no es constitueixi , per la qual cosa cal fer el control de l'espai mínim de la consciència individual on podria originar-se. (el poder ha entès Orwell o Orwell entengué el poder com més us agradi) Aquesta és la tasca desenvolupada de la lògica del consum generadora del que J.S. Milll qualificava com "despotism of custom". Els exemples d'aquesta nova concepció de la civilitat es troben a la noció nietzschiana de Darrer Home i les distopies d'autors com Ballard, ell cita en concret SuperCannes. Societats perfectament liberals, en el sentit ayusià del terme, on certament gairebé tothom fa el que vol, però on hi ha cap possibilitat de plantejar-nos perquè volem allò que volem. Una ètica en el sentit més propi del terme és impossible, perquè no hi ha lloc per a l'autonomia de la voluntat i, reprenent Heidegger, el fet a pensar és que no es pensa. La supressió del dissens significa evidentment la mort del pensament i la filosofia, doncs s'amaguen les contradiccions i es fa impossible crear alternatives. Es genera el que ell anomena el temps dels consens de la massa on es fa efectiu "il insolito eremitiso di massa della folla solitaria", al capdavall allò que Heidegger havia descrit al parràgraf 27 de Sein und Zeit quan parlava de l'existència inautèntica. En aquest paisatge esdevé essencial la figura del nòmada, l'home mancat de cap lligam estable de cap mena, la figura del qual suposa una impugnació a milers d'anys de civilització i un intent de refutació de la tesí aristotèlica de la naturalesa cívica de l'ésser humà.

El dissens però no és del tot absent del nostre temps. L'estat manega amb solvència els mecanismes per crear dissens contra les realitat que vol desestructurar i constitueix en molts casos una manera de reforçar el seu poder, és l'estratègia de manipulació de l'opinió publica de la que havia parlat Gramsci. El dissentiment del passat esdevé consens del present. És des d'aquesta perspectiva des d'on cal analitzar el que han suposat fenòmens com el terrorisme en aquest segle. Personalment m'ha interessat molts la perspectiva amb la que Fusaro tracta la qüestió religiosa intentant mostrar la utilització del legat ilumínistic i del laïcisme contra totes les religions que no siguin les del Mercat. La fórmula de l'autor és que la Mort de Déu anunciada per Nietzsche en produir-se consuma plenament la reïficació de les mercaderies de les que ens parlà Marx

En aquest context Fusaro veu urgent ignorar les falses dicotomies per centrar-se a les contradiccions reals. La més important de les falses dicotomies és l'existent entre l'esquerra i la dreta. En el seu esquema hi ha un pensament únic dirigit per les nostres estructures oligàrquiques que quan parla el llenguatge de les dretes s'expressa com poder del diners, quan parla el llenguatge del centre com poder del consens i quan parla el llenguatge de l'esquerra com apologia de la innovació dels costums. Imagino que aquest darrer punt tindria molt a veure amb els seus conflictes a Barcelona. Aquí no es condescendent i fa afirmacions com el caràcter heteròfob del capitalisme, el qual cerca definir com a perfil antropològic dominant un home sense atributs,

L'anàlisi de la situació fet per Fusaro em resultà atractiu i aportà elements valuosos de retenir. Un primer, seria el seu judici sobre maig del 68, moment paradoxal perquè tot i ser antiburgés esdevingué promotor de la lògica de l'hipercapitalisme (Marx ja sabia però que el capitalisme és essencialment revolucionari). Un altre es troba en el capítol on s'invoca la figura del Déu marí, Glaucó, per il·lustrar que el problema de l'ànima humana al nostre temps no és la buidor, sinó que estigui sobracarregada. Reprenent Orwell defineix l'anglès de les escoles de negocis com la neollengua actual i ens parla també de les reformes de l'educació adreçades en tots els casos al control d'individus homologats.

Fusaro reivindica la Boétie en el discurs del qual veu un antídot a l'imperi del darrer home, el qual és un exemple de servitud voluntària. La Boétie és un autor fonamental per haver posat el dissens com a categoria fonamental de la política, un dissens que alhora és una forma destituent del poder i un constituent de la pròpia subjectivitat. De fet, per Fusaro qui no ha experimentat sensacions de dissens mai no podrà desenvolupar amb èxit res semblant a un procés de maduració.

Els últims capítols del llibre están més dirigits a l'àmbit de la pràctica. El dissens ha d'articular-se com desobediència raonada prenent com a models la noció de desobediència civil de Thoureau o l'emboscat de Jünger, "l'uomo concreto che agisce nel caso concreto". Situant-se en el terreny del concret, resulta ben útil la literatura. Com a elements clau d'una pedagogia del dissens cita les figures de Bartleby i Pereira, però també el Chaplin de Modern Times, que il·lustra la possibilitat de, malgrat tot, habitar poèticament el món.

És important sempre tenir clara la distinció entre el dissens real i el dissens conservador, aquest últim s'arrela al jo i n'esdevé essencialment un dissens contra el dissens, mentre que el real no s'arrela al jo i s'expressa com la secessió individual de la consciència infeliç. El primer viu a gust en la manca d'un horitzó de sentit global i no vol anar més enllà de les legitimitats de cada lluita parcial, mentre que el segon sap de la necessitat d'aquest horitzó. Possiblement la forma més pura del dissens conservador és la dels que es es defineixen com anti-feixistes, expressió del pensament polític correcte que acaba sent una font de legitimació del règim neo-liberal.

El darrer capítol expressa la tesi filosòfica fonamental del llibre, és titula "dissenti dunque diamo"; el dissens és a l'àmbit pràctic allò que a la filosofia moderna fou el "cogito" en l'àmbit teòric. Aixó es clou un llibre de lectura ben profitosa important pel lligam que estableix entre reflexions més lligades a la valoració de la contemporaneïtat o a visions de la ciència social amb idees nuclears de la tradició filosòfica europea.