They shall never grow old

They shall never grow old fou projectar un vespre de gener a la filmoteca de Barcelona. Hi vaig anar amb en Ramon. Hi havia motius a priori per estar interessat. El director Peter Jackson és prou conegut per les celebres, i personalment poc apreciades per mi, adaptacions de les obres de Tolkien. Però la tradició documental del cine britànic des de l’època de Jennings és excel·lent i determinant de tots els treballs posteriors del gènere. D’altra banda, sabíem que el material de base eren els arxius del National War Museum, cosa que en ella mateixa constitueix una garantia. Si alguna cosa enyoro cada dia dels britànics és l’honestedat amb la que treballen la història i el seu respecte envers aquesta matèria que aquí menystenim tan obertament. La riquesa de les imatges documentals de l’època és molt ample i generalment tenen un caràcter inèdit, però és escara més sorprenent la dels arxius sonors, veritable monument d’història oral, fruit segurament de molts anys de treball. El film reconstrueix a partir d’una multiplicitat d’històries individuals el relat col·lectiu del que fou la guerra pels tommys, la tropa que fou duta a França i Bèlgica a lluitar contra els alemanys. La part anterior al front i la posterior, la introducció i l’epíleg del film, no han estat acolorides, a diferència del gruix principal de les imatges del camp de batalla. Jo pertanyo al grup de gent que va odiar Turner quan va decidir acolorir els clàssics de Hollywood.  M’agrada doncs el cine en blanc i negre. Però en aquest cas no em posaria pas en contra del treball de Jackson. El blanc i negre i el ritme peculiar del cine primitiu tenen un  caràcter obvi de representació i la finalitat de Jackson és la de fer-nos viure aquell horror en la seva autenticitat. Fer viva una memòria fràgil ara que ja fa uns quants anys que han mort tots els que protagonitzaren aquests fets. El color ens atansa una realitat que el cine de ficció possiblement fora incapaç de recrear ni que fos per la veritat que desprenen els rostres d’aquells soldats. A més ha afegit una banda sonora que incorpora els sorolls de la guerra, un efecte artificial que acaba també reforçant el resultat final.  Era emocionant i imagino quer du resultar encara molt més emocionant per tots els que com el director tenen encara lligams directes amb  aquells soldats, un dels quals era l’avi del director.