Adéu a Kirk Douglas

Tinc moltes coses pendents  d'escriure però avui ha mort Kirk Douglas i no és cap tòpic dir que avui s'ha tancat definitivament una època. Els diaris en van plens i tampoc cal fer-se pesat Tothom parla molt per exemple d'Espartaco, un film que no només va protagonitzar sinó que va produir, assumint la desició de permetre a Dalton Trumbo signar el seu guió. Espartaco va competir aquells any als Oscar amb un altre gran superproducció curiosament també produïda per un actor de primera línia John Wayne, que a més d'actor i productor fou el director, el Alamo. Com diu Hoberman aquella edició dels Oscar fou un primer capítol de la guerra cultural oberta a l'Amèrica dels seixanta i que encara no s'ha clos. Malgrat tot Douglas va tenir sempre bona relació amb Wayne, millor que amb Kubrick al que qualificà com “una merda amb talent”, però tots dos feren paths of glory i com deia avui Manuel Jabois a el Pais, no hi ha cap encarnació millor del mal que els generals francesos del film. Quan el vaig veure a començament dels vuitanta, jo no sabia qui era el Dr. Johnson, o sigui que sempre he associat amb Kirk Douglas allò de que “el patriotisme és l´'últim refugi dels canalles”

Douglas fou un actor fonamental per a Minelli (hi vaig escriure sobre The bad and the beatiful a Londres), fou el crocked man de Mankiewicz, treballà amb Hawks, amb King Vidor, Billy Wilder, Elia Kazan, W. Wyler, feu l'antagonista de Mitchum a Out of the past i moltes més que em dec deixar, sobretot fou el protagonista i l'impulsor del que jo crec que és el millor film d'aventures que s'ha rodat mai (The Vikings on empatava amb Tony Curtis). Vaig gaudir molt de la lectura de les seves memòries, el fill del drapaire, el primer capítol de les qual és un bon escrit i molt interessant relat de la vida de la immigració jueva i on ens rebel·lava la seva frustració perquè realment allò que ell hagués volgut hagués estat triomfar com actor de teatre. El cine però el va justificar, que descansi en pau. No l'oblidarem.