Molt més trist del que em
pensava ha estat per mi aquest cap de setmana, el primer amb el Regne
Unit fora de la unió. Evidentment hi ha una qüestió de caràcter
racional, la consciència de ser al lloc on millor es viu del món i
saber que l'única manera de defensar-ho a mig termini passa per la
consolidació del projecte europeu tot i els molts defectes que en
pot tenir, però un altre d'emocional, jo m'estimo i sento una mica
meu, un país on he passat set anys decisius de la meva vida. Crec
que de totes les qüestions, que són a debat, jutjar el brexit com
una completa bajanada és de les menys debatibles. Ni el mandat
popular era clar, la victòria fou prima i s'obtingué després d'una
manipulació evident, ni hi ha cap racionalitat econòmica darrera
del procés, ni les idees que el sustenten van més enllà d'un
nacionalisme xenofòbic i supremacista de la pitjor mena. (McEwan ho explica molt bé aquí) Poca gent
han defensat el brexit al nostre país. Una de les poques que he
trobat és en un famós blog fet per un defensor del pensament
conservador, que veu en el procés la possibilitat de retrobar les
virtuts del gloriós passat britànic. Evidentment és passa per alt
que ni el passat era tan gloriós i que difícilment és recuperable
un cop l'època colonial ha passat. Sempre he desconfiat del
progressisme des dels anys de la meva joventut quan vam votar un
govern d'esquerres i ens van donar un govern progressista. No em
sembla però que aquest nou conservadorisme sigui millor,
especialment quan hom fa judicis des d'un coneixement de la història
que no té i ens oblidem que al capdavall la memòria és quasi
sempre una filla de la imaginació, més relacionada amb les
il·lusions que amb res semblant a la realitat. Viure pendent de la
il·lusió del futur és possiblement enganyar-se, però mantenir-se
a la del passat és estar segur enganyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.