Fellini

El teatre Akademia funciona des de fa poc en un carrer tan poc teatral en principi com el de Buenos Aires (és clar que a Barcelona, la normativa de manera sorprenent i absurda impedeix  que puguin haver carrers teatrals).  És un lloc molt agradable, ben condicionat per obres de format petit. Hi acudeixo a veure l’homenatge que fan a Fellini doncs 2020 és el centenari del seu naixement. L’espectacle és una evocació molt poderosa de la figura del cineasta de Rimini.  Tenim Mario Gas i Serena Vergano llegint fragments d’entrevistes i textos de Fellini on ens parlan del seu treball i de la seva personalitat, així com la de les figures indispensables sense les quals l’obra felliniana tampoc hagués estat el que és: Marcello Mastroianni, Giuletta Massina o Nino Rota. Entre els dos actors una pantalla projecta imatges dels films de Fellini i de materials audiovisuals sobre la seva obra. Els dos actors llegeixen bé, potser al final millor ella, però Fellini era un cineasta i el meu problema era  que sovint la força de les imatges em treia l’atenció del que estaven dient, malgrat que era prou interessant. El públic tenia una mitjana d’edat alta. Molta gent jove no sap qui era Fellini. Pels vells dinosaures l’espectacle funciona molt bé, fent reviure molts dels sentiments del director possiblement més dotat per fer vibrar de manera simultània i armònica els sentiments de tristesa, alegria i melangia (per exemple, el final de Les nits de Cabiria). Hi ha un moment on Gas diu parlant per Fellini, que havia volgut ser el director més gran del món.  Es pot discutir és clar però hi ha fets. Com Hitchcock, tingué un estil tan propi que definí  un adjectiu (tot i que ell reconeixia que no sabia ben bé que volia dir). A diferència de Hitchcock fou ben valorat per la crítica i l’Acadèmia que el premià quatre vegades amb la millor pel·lícula. També a diferència de Hitchcock no ha deixat seguidors clars, ni ningú pretén conscientment imitar-ho (clar que de fet els imitadors de Hitchcock no se n’han sortit mai). El que no és un fet, sinó la meva opinió, és que segurament no ha estat l’autor de les millors pel·lícules, però si clarament el de les millors escenes de la història del cine ( i per acabar de mullar-me em prounciar´r per una, la del transatlàntic a Amarcord).