El mite de l'estat

La lectura del llibre d'Eilenberg i la perplexitat íntima causada pel rumb emprés per la política catalana des del 2012 m'ha dut a rellegir un llibre que tenia als prestatges des de fa més de trenta anys, tot i que l'havia llegit en el seu moment amb atenció, el mite de l'estat de Cassirer. La primera constatació és que Cassirer sabia molt, podia parlar amb autoritat de períodes molts diferents de la història del pensament i sovint anticipant o intuint idees que historiadors posteriors introdueixen com novetats. En definitiva, un temps, ja quasi acabat, en què hi havia professors universitaris que es sabien més d'un autor.

La perplexitat de la que parlo estava produïda pel fet que la reivindicació de la Catalunya independent es produí en el mateix moment en què es feia evident que, en termes reals, Espanya havia deixat de ser un país independent i que ens endinsàvem en un escenari on el poder efectiu dels estats haurà de ser cada cop més reduït (els moviments tipus VOX no són una objecció, sinó la confirmació. L'estat que propugnen és una entitat centrada en la dimensió simbòlica, però despreocupada de la vida material dels ciutadans). Potser allò que més puc compartir és la decepció. Cassirer cregué sens dubte a l'Alemanya de la república de Weimar que el seu país era més il·lustrat del que efectivament ara. Una il·lusió molt semblant a la que jo podia tenir no fa gaire anys que semblen una eternitat.

El llibre comença amb una exposició de la noció de mite des de la reflexió efectuada a començaments del segle passat. Algunes idees coincideixen amb coses que he intuït aquest temps. Per exemple, la inutilitat de la discussió ideològica quan allò que es proposa no està articulat des d'una estructura conceptual. El ritual és molt més important que el mite que voldria expressar. De fet, els rituals perviuen molt temps més que les creences i és això el que trobem en el fons de les manifestacions de l'onze de setembre o d'un lema com ho tornarem a fer. A les seves conclusions Cassirer apunta que el mito es una objectivacion de la vida social del hombre, no de su experiencia individual. Com a tot moviment de masses, allò que trobem al nostre país, sovint és també molt essencialment un intent de transcendir i anar més enllà d'una existència individual viscuda d'una manera pobre i feble.

A partir d'aquestes primeres consideracions el llibre fa un recorregut per la història de la filosofia política occidental, entenent que aquesta neix precisament de la lluita contra el mite. Ergo l'enemic de Plató no eren tant els sofistes com Homer i entre Plató i Homer els sofistes estaven entre mig, cosa que els convertia fins i tot en aliats potencials. Per això, Plató és en aquest punt radical. Cal triar entre la concepció ètica i la concepció mítica de l'estat. A hores de clar és clar que la única concepció ètica és l'estat de dret i consegüentment una manera de trair-lo és allò que fan els constitucionalistes amb la seva mitificació de la transició.

Plató fundà la filosofia política i Maquiavel la refundà d'una manera no oposada però el seu èxit, l'autonomia absoluta de la política, tenia una contrapartida: el mon polític quedava aïllat de totes les formes de vida política i cultural de l'home. Deixava l'home polític en un espai buit. Feia una consideració de l'home com a ser exclusivament racional, al capdavall, il·lusòria i utòpica. La lectura pragmàtica que feia de l'estat un fi en ell mateix, suposava posar la llavor del risc que es feu efectiu en el segle vint, la substitució de totes les altres formes per la política. No sé si nosaltres hem acabat sent també un exemple clar d'aquesta depauperació inherent al predomini de la política.

Com una pàtria

Llegeixo Com una pàtria la biografia que Jordi Amat ha dedicat a la figura de Josep Benet. Recordo a Benet com una figura important de la transició, senador més votat l'any 1977 per l'Entesa dels catalans i després candidat independent del PSUC a les primeres eleccions al parlament. Allò fou el final de la seva carrera política, per a acabar desenvolupant després tasques d'historiador institucional. Prèviament jo, però, el coneixia per ser l'autor d'un dels llibres que en un cert moment foren decisius a la meva vida, el Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura catalana. (L'exemplar que vaig adquirir, i que encara és a casa, duia el títol que havia de tenir la col·lecció projectada a Paris l'any 73, Catalunya sota el règim franquista) Potser era per aquest llibre pel que jo tenia clar que volia votar Benet com a primer president (cosa que no vaig fer perquè el dia de les eleccions encara em faltaven tres mesos per a ser major d'edat). Darrerament, quan la força dels esdeveniments m'han fet replantejar antigues creences, conviccions i sentiments, identificava Benet com l'autor de dos mites sobre el país que encara resulten determinants de la nostra situació: la transversalitat del catalanisme i la idea que tots els catalans foren perdedors de la guerra civil.(dos mites en els que jo en certs moments també hi vaig creure)

El procés de composició d'aquest dos mites és una de les coses que queden explicades al llibre d`'Amat però ofereix molt més, perquè l'autor ens dóna un retrat molt viu i sentit de la figura humana de Josep Benet. El llibre em va oferir un sentiment paradoxal. A l'acabar m'havia quedat una idea ben clara de com era Benet com a persona, sense que l'autor no ens ofereixi més que uns apunts molts breus sobre la seva vida personal i íntima. Potser perquè la grandesa, i la feblesa del personatge, fou la inexistència de cap frontera entre la seva vocació política i cultural i la seva vida personal. Benet visqué, tal i com ens explica Amat, només per la seva tasca de redreçament del país, fins al punt de menystenir totalment la preocupació lògica per la seva posició. Tot el llibre gira entorn del triangle conformat pel mateix Benet i les altres dues grans figures de la política catalana de la transició: Pujol i Tarradellas. En un cert moment ell fou potser el més popular dels tres, però al capdavall és el que resta més lluny del poder. El relat d'Amat ens dóna les claus per comprendre aquest fet. Benet era un home ple de virtuts, molt més que els altres dos potser, però segurament sense talent real per a fer política i també massa condicionat per una procedència de classe subalterna en un país on al capdavall sempre acabant guanyant els mateixos. En tot cas, la seva biografia és una història de superació d'adversitats de tota mena, cosa que segurament constitueix el major fonament de la seva grandesa.

Antics i moderns; noble i baix

Dimarts parlava de la meva relectura de Rosen i a l’article que esmentava he trobat un paràgraf prou il·luminador i contundent com per què valgui la pena incloure’l aquí. El tema és, un altre cop, la diferència entre antics i moderns

                There are of course crucial differences. One such difference, especially important for us,  is that the founders of modernity de-politizice desire and thereby reduce the difference between Thymos (spiritedness) and epithumia (desire) to the homogeneous notion of the “passions of the soul” as Descartes expresses it. For Socrates and his student (including Leo Strauss) the question of the proper satisfaction of human desire is necessarily a political question for the simple reason that we depend  upon each other for that satisfaction. But it is also a question that takes us outside, or rather, above, the city to natural differences in the nobility and baseness of desires. By rendering this dependence physiological, Descartes shifts the emphasis from the community to the isolated ego, from politics to psychology. Nobility and baseness do not quite disappear, but they are redefined as “generosité” or autonomous greatness of soul, that is, egotism. The subsequent shift back  to the predominance of society and history, begun in the eighteenth and completed in the nineteenth centuries, while in one sense a re-politizicing of desire, retains its physiological foundations; that is, retains the modern scientific conception of nature, which is incapable of sustaining the natural distinction between the noble and the base

                The elusiveness of the ordinary, p. 142

Acabant amb Wiitgenstein

Fa vint i cinc anys en una de les seves classes sobre la crítica de la raó pura kantiana una alumna es va excitar molt, amb una barreja de joia i perplexitat, quan es va adonar que no sé quin tòpic wittgenstenià ja havia estat formulat per Kant 150 anys abans. És clar que aquesta noia tenia el típic síndrome de superioritat de la modernitat que es pot considerar relativament inofensiu i que resulta fàcil de mantenir renunciant a tenir cap coneixement dels clàssics. Catalunya és un país avantguardista en aquest sentit ( tot i que sense gaire diferències amb la resta de l’estat). Com que soc un mal català també en això, jo no he deixat mai de llegir els clàssics (essencialment de la filosofia)ni de pensar en aquesta tarda i per tant no puc deixar de llegir cap autor contemporani sense estar contínuament preguntant-me sobre la seva relació amb la tradició (cosa que només té sentit si confesso que sempre he seguit la hipòtesi d’Alquié sobre una identitat essencial més enllà de la història de la situació humana). És aquí on m’he trobar amb aquesta relectura de Wittgenstein que penso ha tingut com a mínim l’efecte positiu de què el camí que vaig emprendre fa vuit anys i em dugué als meus textos inèdits sobre Hume era prou correcte en el doble sentit que podem entendre Hume més com un mestre de pensament que no com una mera curiositat arqueològica i  que allò que l’escocès pensava tenia molt a veure amb problemàtiques sobre les que els seus successors hem seguit després capficats.

Dues de les observacions de Wittgenstein són exemplars en aquest sentit una és la 472 on justifica la, irracional però universal, creença en la uniformitat dels esdeveniments mitjançant la por. Només haver-me cremat al passat, és prou perquè no posi la mà a la flama. L’observació permet relligar a Hobbes amb Hume, un vincle que només molt recentment la historiografia a començat a investigar i que és molt més fructífer del que sembla des de la historiografia més tòpica. La 640 parla sobre la dificultat d’establir en què consisteix una connexió mental i aquí hi ha poca traducció. És literalment allò que defineix el problema contra el que xoca i que limita la reflexió humeana sense que  Wittgenstein de fet vagi gaire més enllà de constatar que efectivament és tot un problema. En tot cas allò fonamental és pensar que la noció de joc de llenguatge es pot entendre com una transposició en el context  d’una filosofia centrada en el llenguatge de la noció humeana de costum (tot i que la costum humeana està efectivament menys allunyada de la noció de phisis que la wittgensteniana percebuda com un fruit tardà i postrer de l’historicisme decimonònic; el llenguatge ordinari només és ordinari en un sentit històric)

Finalment i ja per acabar vaig recordar que entre les meves lectures desordenades de les últimes dècades hi havia l’article que, el molt recordat Stanley Rosen, va dedicar a Wittgenstein i Strauss en el seu llibre the elusivennes of the ordinary  i estic content de veure que moltes de les seves idees  coincideixen amb les impressions que ara he tret (coincidència casual o no, el llibre de Rosen potser no ho vaig oblidar tant com en principi en pensava). Així comença la seva interpretació assenyalant la coincidència amb Nietzsche (one almost has the impressions that he furnished the Nietzschian element of deconstruction of his own personality) i també lamentant que la seva manca d’interès en la història el va dur a una acceptació acrítica de la concepció científica i moderna de la naturalesa. Finalment la conclusió també inscriu Wittgenstein en una mena d’escepticisme radical, doncs es queda molt a prop de pensar que la filosofia és impossible. No hi ha res a construir i nocions com les de joc de llenguatges no van més enllà de ser un instrument terapèutic (tot i que en si voleu són una paradoxal forma de reafirmació indirecta del poder del filòsof).  Em sembla també il·luminadora la seva concepció de què la filosofia de Wittgenstein, amb la seva negació de la filosofia, acaba constituint una vindicació de la religió, l’única via que pot servir per corregir els defectes de la concepció científica de la naturalesa i allò que pot trobar arrelament en el silenci en el que forçosament acaba l’anàlisi del llenguatge ordinari.

El traidor

 Il traditore és un film del director italià Bellochio, un home d’una trajectòria molt llarga i que vaig descobrir a Londres amb el seu film Vincere, sobre l’amant i el fill marginat de B. Mussolini. En aquest film, Bellochio em va semblar un cineasta molt potent i la visió d’aquest nou film confirma aquesta impressió,  recolzada pel fet que, com a l’anterior, Bellochio és un bon coneixedor de la història del cinema que sap utilitzar els seus coneixement per enriquir el seu discurs. El film explica la història de Tommaso Buscetta, el primer membre de la cosa nostra que parlà, col·laborà amb el jutge Falcone i fou fonamental per empresonar més de 300 persones entre elles l’infame Totó Riina. Buscetta era un personatge molt interessant. Ell no es considera mai un penedit, ni  el trencador de cap codi d’honor. Les seves delacions estaven justificades perquè ell era el mantenidor de les normes de la cosa nostra, trencada per gent com Riina, cap dels corneolosos. Si fem cas al film, que sembla ben documentat, sembla que va desenvolupar una admiració sincera pel jutge Falcone que, després de la mort violenta d’aquest, el va animar a continuar la seva tasca parlant sobre la col·laboració de la mafia amb l’estat italià, el límit que  Falcone mai no va poder ultrapassar, però aquí els seus testimonis no deixaven de ser indirectes i per això, poc concloents

El  ritme de la narració és molt bo. El film no pateix per la seva llargària que és notable, dues hores i mitja. M’agrada molt el començament amb una festa a un palau palermità. És obvi que una festa a un palau palermità et fa pensar en una pel·lícula molt determinada i certament  hi ha alguna cosa de la reflectida per Visconti, tot i que els protagonistes tinguin poc de nobles. Fonamental és també l’escena del macrojudici que suposo devia plaure a la bona gent que vaig conèixer a Corleone, al museu local de la mafia.  Aquests habitants em van parlar de la seva poca simpatia pel film de Coppola, basada en el fet que Coppola li  dóna glamour a la mafia.  Els mafiosos no poden ser del tot dolents si són encarnats per gent tan estupenda com Brando, Pacino o De Niro. Aquí, en canvi, queda perfectament clar que Riina i tots els altres eren bàsicament gentussa.

Pier Francesco Favino és l’actor que dóna vida a Tommaso Buscetta i ha estat premiat en el festival de cine de Sevilla. De manera merescuda perquè el seu treball, és un dels elements fonamentals del film i ha de fer convincent un personatge inversemblant, tot i que autèntic, i posa ben  de relleu la seva habilitat per justificar-se des de una narració que no deixa de ser una invenció, perquè, és clar, que aquesta cosa nostra amb principis i honorable mai no va poder existir.  En tot cas, Favino  mostra bé l’aspecte essencial del personatge que per paradoxal, m’atreviria a qualificar de Borgià, atès el seu difícil equilibri entre l’heroisme i la infamia.

Sobre la immersió

Jordi Pujol  ha parlat aquesta setmana sobre la necessitat de mantenir l’actual model lingüístic a l’ensenyament sumant-se així al cor dels que defensen la inviolabilitat d’aquesta norma. No deixa de resultar-me sorprenent que els defensors d’aquesta tesi siguin els mateixos que es riuen, amb tota justícia, dels constitucionalistes que sacralitzen el text de 1978. Posats a sacralitzar potser podria tenir més sentit, tot i que jo crec que no, sacralitzar una constitució que no pas una norma d’un ordre molt menor. En tot cas, allò important, més allà de tota teologia, és si la norma compleix la finalitat amb la que ha estat creada i és evident que no.  Seguint el principi que inspira tot el nostre sistema educatiu es fa veure que la gent domina el català, però sense crear cap mena de lligam amb la llengua, renunciant a esperar cap fruit real dels pretesos anys d’aprenentatge del català. Qui s’estima el català hauria d’estar a favor d’un canvi d’alguna mena en el programa educatiu de les llengües al nostre país. Suposo però que en el fons la qüestió no té res a veure amb estimar el català, ni tampoc en augmentar la difusió de la llengua; el que es tracta en el fons, recolzant la immersió, és demostrar qui mana. I això és tot.

Jocs de llenguatge

 Al joc del llenguatge primitiu que s’ensenya a l’infant, no li cal cap justificació;  els intents de justificació cal que es rebutgin

Si hagués escrit el capítol, que hauria pogut escriure, sobre Wiitgenstein amb la meva tesi, hagués pogut girar sobre aquest parràgraf, que em sembla prou clar: ni metafores paulines, ni res.  Cap superació de la infància té legitimitat. I, ves per on, al capdavall, la nova pedagogia  té un fons wittgenstenià

acabant amb el jove Ahmed

I tanmateix el problema del behaviorisme és molt clar. Jo vaig veure el film dels Dardenne, astorat, com a bon europeu,  veient allò que el fanatisme, els fanatisme d’uns altres, és capaç de produir. Però , crec que les mateixes imatges vistes per un fanàtic yihadista podrien prendre un sentit del tot oposat i veure el film com la lluita d’un home sol enfront d’un mon conjurat per fer –li perdre la seva fe,  a canvi de no res.

El jove Ahmed

El jove Ahmed és la darrera pel·lícula dels germans Dardenne, premiada a diferents llocs com a la Seminci. És un film molt curt pel que s'estrena ara i això està molt lluny de ser un defecte. La història la protagonitza un noi de tretze anys, l'Ahmed del títol, membre d'una família no gaire estructurada del barri de Mollenbeck que opta pel radicalisme islàmic.. El film mostra l'evolució del noi des dels primers problemes a l'escola a una sèrie de decisions que l'aboquen a un final tràgic. Algunes crítiques comentant el treball dels Dardenne parlen de behaviorisme i és molt exacte. Ahmed mai explica els seus processos mentals, probablement ni és gaire capaç ni té amb qui, i els Dardenne es limiten a mostrar el seu pelegrinatge i la interacció amb els que l'envolten, sempre frustrant perquè ni la família ni els educadors tenen la capacitat d'accedir a la ment del noi. Aquesta impossibilitat és directament assumida per la càmera dels Dardenne, definint un film gens discursiu però d'una concisió i tensió narrativa notable. No és però de cap de les maneres una pel·lícula per aixecar l'ànim, però si per prendre consciència del que signifiquen les dietes intel·lectuals massa poc variades.

Investigacions Filosòfiques

Aquesta tardor he estat intentant rellegir les investigacions filosòfiques de de Wiitgenstein, en part esperonat pel llibre d’Eilenberg, Tiempo de magos, on estudia les figures de 4 pensadors d’entreguerres que suposaren per l’autor un gir a la història de la filosofia. Els quatre autors, tots culturalment alemanys són Heidegger, Wittgenstein, Cassirer i Benjamin. De tots ells és Heidegger el que millor he conegut en un cert moment, el que he llegit amb més intensitat i el que menys interès tindria en rellegir o ocupar-me ‘n. Cassirer és el que sempre he tingut més pendent, la filosofia de les formes simbòliques fa trenta anys que m’espera, tot i que després de la lectura del llibre d’Eilbenberg és el que finalment em resulta més simpàtic.  Per tant, he volgut llegir-me les investigacions que en el seu moment m’interessaren força, ho comprovo mirant l’estat del meu exemplar adquirit i llegit mentre estudiava la carrera.  Després com amb tant altres autors la relació ha estat malsana. Forçat a dir quatre tòpics a finals de maig perquè els meus alumnes tinguin alguna notícia, el coneixement que potser vaig tenir ja s’ha perdut i ha quedat reemplaçat per aquests tòpics.

 No és una lectura que estigui fent amb especial joia. El llibre és exigent perquè pròpiament no hi ha dit, concentrant com està l’autor en el seu dir. L’escriptura filosòfica es forçada d’una manera tan radical que allò transmès convencionalment, el que reflecteixen els manuals s’esborra enfront de la tensió en pensar els problemes. Més enllà de Descartes o Hume, Wittgenstein és el gran pensador dialògic de la modernitat, però amb un talent literari tot i que real , limitat, cosa que fa que el diàleg resti en forma de temptativa. Això no seria un retret si considerem que en vint i cinc segles només podem tenir clar que una persona hagi reeixit. En tot cas és molt evident que aquesta era una lectura necessària per confrontar-la amb dos dels pocs llibre que veritablement he llegit, les meditacions i els diàlegs sobre la religió natural, dos exemples d’escriptura filosòfica tensada a la recerca d’alternatives.

 El contrast amb Plató és però essencial en l’ordre teòric. Més enllà de què podem trobar desenvolupament de Russell,  influencies segures de Nietzsche (371, l’essència està expressada en la gramàtica) tal, els paràgrafs que més m’han cridat l’atenció són els que m’inviten a pensar que Plató, un cert Plató, n’és el seu veritable adversari, com Homer ho fou essencialment per l’autor de la República. També contra ell mateix, en la mesura en que el Tractatus segueix pres del gran mite construït per Plató, la idea que l’essència del llenguatge està constituïda per una estructura lògica. Wittgenstein és de vegades demolidor en la destrucció d’aquest mite. La seva definició d’una alternativa no va, em sembla, gaire més enllà de Nietzsche. La teoria dels jocs de llenguatge és una versió  sense grolleries d’una mena de vitalisme.  Així a 491, per exemple,  llenguatge esdevé sinònim de vida. La prevalença de la utilització sobre la significació és un predomini de la praxi, però una praxi sobre la que no pot actuar, la filosofia al capdavall, diu al 124, ho deixa tot tal com és.  Això pot ser  una bona cosa, si ens deixem dur per algun misticisme dels que són al mercat o pot dur-nos a la desesperació. En tos dos casos però el mateix nihilisme que només és modulat pel nostre estat d’ànim. La filosofia però només constata, perquè el joc es juga o no es juga, però mai no es justifica

Les misérables

Les Misérables és un film de Ladj ly, la seva opera prima, que porta el títol de la novel·la de Victor Hugo, i que també es situa en una barriada de Paris, però per mostrar-nos una història del segle XXI, un moment on segueixen havent molts miserables, no tan diferents del decimonònics. El millor de la pel·lícula és el seu ritme narratiu, molt àgil i que es fa amb l'espectador. Com a punt més negatiu potser caldria assenyalar que els personatges podrien estar millor treballats i no van gaire més enllà del clixé. En tot cas, és una bona estona cinematogràfica i amb la que jo almenys he aprés que no fa falta anar a Gaza per experimentar que significa viure sota un règim d'ocupació. La Banlieu de Paris és perfectament vàlida. La qualitat cinematogràfica fou prou per a tenir el premi al festival de Cannes, la rellevància sociològica pot anar més enllà, perquè aquest present és a molts altres lloc un futur plausible i probable; un mon en que l'estat no podrà mantenir la funció fonamental atorgada pel pacte social, la defensa dels ciutadans o, si més no, dels menys afavorits