La projecció a la
filmoteca de del documental sobre el grup català rumba tres, Rumba
tres de ida y vuelta, m'ha donat l'oportunitat de recuperar una part
molt significativa de la banda sonora de la meva infància, quan
sentia aquestes cançons al radiocassete del cotxe dels meus pares.
No diria que m'agrades, ni que em desagrades perquè era el que hi
havia. Després a l'institut vaig aprendre a menysprear el que sortia
a la tele on ells estaven inclosos. Vist amb perspectiva potser el
canvi no era del tot encertat. Si més no a hores d'ara, em sento
molt més proper a la perspectiva que identifica la felicitat amb dir
que del trabajo hi hablar, que amb el sinistre reciclatge del
maoisme demanant que naixessin flors a cada instant. De fet, allò
més valuós de la història del poble gitano és la seva capacitat
de resistència enfront d'aquest gran procés de domesticació,
anomenat als llibres revolució industrial.
El documental de Joan
Capdevila permet recordar que el seu so era prou trencador en relació
al que oferia, per exemple, Peret (el qual intervé al documental per
explicar que perdido amor és una de les millors rumbes
catalanes de la història). El documental segueix un fil clàssic
combinant entrevistes a figures properes (família i antics companys)
i confessos admiradors (ben variats de Ferran Martínez a Magda
Oranich) que recreen una trajectòria d'èxit, més internacional que
nacional, fins que deixa de ser-ho ( no es van atrevir a fer el pas
que feu, per exemple, Julio Iglesias d'instal·lar-se a Miami) i
comença un camí d'oportunitats perdudes (com per exemple refusar la
possibilitat de gravar el Bamboleo) Ella apareixen només a l'ultima
part que és la més colpidora, Dos del membres en Josep i el Pere,
són germans. A la postguerra essent fills d'un militar esgarrat de
la república que no podia mantenir tots els fills, van acabar als
serveis d'auxili social del franquisme, la “prote” de Wad Ras.
Si no hi haguessin molt més motius, només l'experiència viscuda
pels dos germans serviria per mostrar la indecència d'aquell règim,
cada cop més blanquejat. L'alegria mostrada a les seves cançons fa
impossible després del seu relat qualsevol de les acusacions
habituals, esgrimides sovint contra aquest gènere,
d'intranscendència o superfluïtat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.