Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 1 d’agost del 2019

Rumba tres de ida y vuelta



La projecció a la filmoteca de del documental sobre el grup català rumba tres, Rumba tres de ida y vuelta, m'ha donat l'oportunitat de recuperar una part molt significativa de la banda sonora de la meva infància, quan sentia aquestes cançons al radiocassete del cotxe dels meus pares. No diria que m'agrades, ni que em desagrades perquè era el que hi havia. Després a l'institut vaig aprendre a menysprear el que sortia a la tele on ells estaven inclosos. Vist amb perspectiva potser el canvi no era del tot encertat. Si més no a hores d'ara, em sento molt més proper a la perspectiva que identifica la felicitat amb dir que del trabajo hi hablar, que amb el sinistre reciclatge del maoisme demanant que naixessin flors a cada instant. De fet, allò més valuós de la història del poble gitano és la seva capacitat de resistència enfront d'aquest gran procés de domesticació, anomenat als llibres revolució industrial.
El documental de Joan Capdevila permet recordar que el seu so era prou trencador en relació al que oferia, per exemple, Peret (el qual intervé al documental per explicar que perdido amor és una de les millors rumbes catalanes de la història). El documental segueix un fil clàssic combinant entrevistes a figures properes (família i antics companys) i confessos admiradors (ben variats de Ferran Martínez a Magda Oranich) que recreen una trajectòria d'èxit, més internacional que nacional, fins que deixa de ser-ho ( no es van atrevir a fer el pas que feu, per exemple, Julio Iglesias d'instal·lar-se a Miami) i comença un camí d'oportunitats perdudes (com per exemple refusar la possibilitat de gravar el Bamboleo) Ella apareixen només a l'ultima part que és la més colpidora, Dos del membres en Josep i el Pere, són germans. A la postguerra essent fills d'un militar esgarrat de la república que no podia mantenir tots els fills, van acabar als serveis d'auxili social del franquisme, la “prote” de Wad Ras. Si no hi haguessin molt més motius, només l'experiència viscuda pels dos germans serviria per mostrar la indecència d'aquell règim, cada cop més blanquejat. L'alegria mostrada a les seves cançons fa impossible després del seu relat qualsevol de les acusacions habituals, esgrimides sovint contra aquest gènere, d'intranscendència o superfluïtat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.