The pirate

Si Truffaut hagués tingut raó, The Pirate (V. Minelli, 1948) hagués estat sense dubte el millor musical de la història. No és el cas i tampoc Truffaut en tenia raó. Com sabem des de fa unes dècades, el cine no es pot explicar només a partir del director. És un art col·lectiu, però tampoc aquí hi hauria una explicació, perquè fer un musical amb Kelly, Garland, Freed com a productor i Cole Porter com a autor de la música és tot un dream team. Tanmateix, el film fou un fracàs econòmic, perdé diners, i no ha tingut cap gran recuperació posterior. The Pirate és pràcticament un film de tesi i la seva tesi era una amb la que Minelli havia de combregar necessàriament. Allò que defensa el film és la superioritat de la ficció sobre la realitat. La protagonista és una noia promesa al ric del poble, un senyor vell i gras, i secretament enamorada del llegendari pirata Macoco. El còmic Serafí, interpretat per Kelly, enamorat de la noia decidirà fer-se passar pel pirata, el qual en realitat és precisament el promès de la noia. El film però no reeixí. Veient la reacció del public el dijous diria que el principal problema és que The Pirate és poc musical. L'origen era una obra de teatre convencional i fou després que es decidí convertir-la en musical. Això segurament implicava un treball que els deu mesos de rodatge no van permetre fer. Garland estava en un mal moment, dels 135 dies del rodatge va faltar 99, la MGM va contractar un psiquiatra per que estigués permanentment en el ¡plató i a l'acabament s'anuncià el divorci de Minelli i Garland. La impressió final és que hi ha poques cançons, poc ball i masses escenes de diàleg, la qual cosa es desaprofitar triplement tant Garland com Kelly. Malgrat tot el film mereix una consideració millor si es jutja pel que és, que no pel que podria haver estat. Es deixa veure en tot moment i la cançó final és molt bona, be a clown. Tan bona que la veiem dues vegades de manera consecutiva, Kelly i Garland, tancant el film i a l'escena immediatament anterior, Kelly amb els Nicholas Brothers. Aquesta fou la primera vegada que el públic americà va poder veure una escena compartida en igualtat entre blancs i negres. No tot el públic, però, perquè l'escena fou tallada a tots els estats del sud