Sri lanka

He passat la segona quinzena d’agost a Sri Lanka. Ha estat el meu cinquè viatge a Orient i segurament el més agradable i profitós. De fet, jo no sabia gaire sobre el país, tot i que si l’havia dit, al taxista que em duia a l’aeroport després d’una breu estada de cinc hores, que hi tornaria. Com que, tot comptat i debatut, de paraules incomplertes, especialment amb mi mateix, en tinc  masses, complir aquest cop no deixa de ser un motiu de goig. Per afinitat ètnica, evidentment el país amb el que primer cal comparar és la India i en aquest sentit cal dir que m’he trobat molt més a gust a Sri Lanka que no pas al Rajastan. Vist de lluny i superficialment, no vaig advertir la pobresa extrema i aclaparadora,la contemplació de la qual és el record que tinc més viu d’aquell país. Sri lanka és pobre pels paràmetres occidentals,  però  el número de pidolaires és molt més petit que a les ciutats índies que vaig visitar, o de l’actual Barcelona, i gairebé tothom sembla tenir accés a un mínim alimentari suficient. D’altres aspectes si que poden ser més semblants com, per exemple, el caràcter poc passejable de les ciutats que no inviten gens a fer de flâneur. Imagino que és el que té no haver tingut una burgesia potent. La burgesia serveix per això, de segur, perquè n’hi ha hagin voreres i calçades clares i ben delimitades.  

Sri Lanka és el primer país on he estat amb una clara majoria budista. Aproximadament el 70% de la població ho és i això sí m’ha produït un certa impressió, avivada pel record dels meus anys londinencs, quan vaig tenir l’oportunitat d’introduir-me en aquest sistema de pensament. Pel que he vist, la història de la difusió del budisme a la illa, està lligada a la figura del rei Asoka, el qual tingué un gran poder a la India del segle III a.c. i junt amb el romà Marc Aureli, ha estat l’aproximació empírica més reeixida a la figura del filòsof-rei platònic. La llegenda diu que a la illa va arribar una dent de Buda i la conservació d’aquesta reliquia està lligada als seus grans centres de culte ( tot i que segons una versió la dent fou cremada pels portuguesos quan arribaren a la illa, la versió oficial és que allò que cremaren fou una còpia). Els temples en funcionament com a tal m’impressionen poc. La teoria del budisme és molt potent i com a sistema de pensament, no realment com a religió, ocupa un clar primer lloc. La pràctica tradicional real que veus als temples és però un conjunt de supersticions com un altre. (seguint la teoria hom podria esperar una organització radicalment oposada a la de la India i el sistema de castes, però sembla que el budisme també ha acabat configurant -ne un )Allò que si vaig experimentar és la necessitat de reprendre aquest fil que seguia a Londres i del qual  les circumstàncies m’’han anat allunyant. El budisme és un punt de partida adient per  endreçar l’extrema substancialització  legada pels grecs.

Ara per ara, tinc la idea que el país més important d’Europa històricament ha estat Holanda i la presència neerlandesa a alguns llocs de la illa, com a Galle és ben viva. Aquest ha estat un dels altres motius per gaudir-ne.  Òbviament també hi ha moltes mostres de la influència anglesa. Foren els britànics els que definiren l’economia de la illa, fent-hi un lloc preferent per les seves plantacions de té. A les terres altes, la part interior i elevada del país la part amb un clima més benigna i suau, hi ha diversos recreacions, relativament reeixides ,de la ruralitat britànica. També hi són altres mostres típiques de l’herència britànica, com la importància de fer conscient a la gent de les seves diferències ètniques i religioses, arrel de la guerra civil que no ha acabat no fa gaire.

Els holandesos, com primer els portuguesos, buscaven espècies i això és encara un dels atractiu d’una illa, el paisatge de la qual és el més proper que he vist a com, de petit, m’imaginava que podia ser el paradís.  (la facilitat per veure animals salvatges també es pot relacionar amb aquest fet)He sentit dir que per a alguns la cuina d’aquest país és la primera del món.  La meva experiència gastronòmica ha estat però limitada i a més no crec gens a la crítica gastronòmica (com tampoc a la teatral i per les mateixes raons), però sembla una afirmació defensable si considerem el condiment com l’element més essencial de la cuina. Enlloc hi pot haver tants i de tanta qualitat. La matèria prima aquàtica d’altra banda és de primer ordre.

La illa és més gran del que sembla (anava en cotxe i em sembla impossible fer una mitjana superior als trenta kilòmetres hora) i per tant no puc oferir un sucós volum de reflexions i descripcions de l’estil del mai superat Josep Pla.  La situació real és que pel cansament i per viatjar acompanyat no he pres cap mena de nota. Em limitaré a penjar les fotos dels millors llocs on he estat explicant-les una mica i això sí, recordant l’advertiment del mestre empordanès, de que els retrats fotogràfics sempre acabant ser grollers.