Acudeixo
a la representació de dissabte a la tarda de l’obra de Guillem
Clua l’oreneta
al teatre principal de Vilanova i la Geltrú. L’obra explica la
trobada entre una professora de cant que es mostra d’entrada un xic
cínica, i un noi que no canta gaire bé però que vol cantar
l’oreneta en el funeral de la seva mare. De fet, les seves
intencions no són ben bé aquestes i ell coneix la dóna més del
que ella es pensa. Els actors són Emma Vilarasau i Dafnis Balduz i
la funció d’aquesta tarde ha resultat molt commovedora; tots fan
un treball molt precís que aconsegueix, crec, una identificació
emocional entre els espectadors i els personatges. Per que això es
doni cal essencialment un bon text i el de Clua ho és, oferint a la
vegada una dissecció molt fina dels sentiments humans i
una decidida crida a la tolerància
I
això servidora ho havia escrit fa uns anys i ho segueix pensant. Si
entenem que l’essència del feixisme és la anihilació de
l’individu, la manera moderna de concebre l’empresa és
difícilment destriable i fa una mica de pena i por pensar en un país
on les universitats en general estan deixades de la ma de déu i es
mostra orgullós de tenir algunes de les seves escoles de negocis
entre les millors del món. No és segurament pas casualitat que en
el mateix país d’Universitat hi hagué poca però de seminaris i
facultats de teologia anava ben ple.
No
hi ha filosofia de debò que no sigui en la seva arrel inhumana. Som
animals socials però la filosofia només es pot fer, com deia
Nietzsche, fent de la solitud virtut i havent aprés a estimar-la.
Rellegint
el llibre de 2002 veig que hi ha una molt òbvia comparació entre
Descartes i Locke i m'estenc sobre el fet del cartesianisme de Locke
ben fàcil de mostrar els textos als seus autors i als judicis dels
seus contemporanis. Me n’adono però que, professionalment parlant,
aquesta és una de les batalles que més clarament he perdut. En els
meus anys de professor la lluita contra els tòpics instaurats per la
mandra era un dels meus propòsits fonamentals. Pel contrari als
darrers anys tendia a no fer esment d’aquestes coses. Bàsicament
per dues raons: la primera, la constatació de què tot
plegat ja quedava molt lluny del que realment podia fer a classe. En
cap cas mostrar, per exemple, el que Locke i Descartes deien, sinó
simplement assenyalar que hi ha coses de les que es pot, i en un
sentit important cal, parlar. En segon lloc la sospita sobre els meus
companys, especialment els correctors de selectivitat; el temor de
què la reducció completa de la filosofia a ideologia sigui ja un
fet irreversible.
1939
fou un any quasi perfecte per a John Ford i segurament marca un punt
d’inflexió a la seva carrera. Filmà tres films. El dos primers
foren grans triomfs: The
Stagecoach
i Young
Mr. Lincoln. El
tercer fou la raó per la qual l’any no fou perfecte. La molt menys
aconseguida, Drums
along the Mohawak, que
pels espanyols fou traduït com a corazones indomables. El film
reflecteix la guerra de la independència americana o més exactament
el desenvolupament d’aquesta guerra en un vall del que llavors
constituïa la frontera del país. El Ford d’aquella època tenia
molt d’idealista i en aquest sentit és molt interessant el
contrast entre la mirada que aquí es fa sobre la història d’Amèrica
i la que podem veure en els últims westerns, com Liberty
Valance
o Cheyenne
Autumn Ford
no quedà moll satisfet del film que tampoc és molt apreciat. Ell es
sentí incomode per que no li va agradar rodar en color, tots els
films d’abans i després en blanc i negre tenen fotografies
extraordinàries, ni tampoc amb Claudette Colbert, poc creïble com a
grangera. El principal problema és que el guió no era gran cosa.
Tot es mostra d’una manera molt esquemàtica i la història és ben
previsible. Diuen que va intervenir, no acreditat, William Faulkner
però no va deixar gaire emprenta. Tanmateix, hi ha moments de geni
indiscutible com la gran batalla entre els insurgents i els anglesos,
en la que només es mostra l’espera inquieta de Claudette Colbert i
després el retorn dels homes destrossats després de la batalla. Un
desenvolupament de la idea de posada en escena amb la que es resol el
duel final de The
Stagecoach que acaba amb aquest, quasi, pla-seqüència i un brillant Henry Fonda
No
és cap gran descobriment però em sembla que l’escenari entre els
3 diàlegs bàsics que Plató escriu sobre la sofistica hi ha una
progressió escènica molt clara: En el Protàgores, Sòcrates
discuteix amb una gran figura de la sofistica i de la retòrica, en
el Gòrgies parla
també amb una gran figura però amb un imitador menor i un seguidor de
la doctrina de Gòrgies que no és ell mateix sofista, al Fedre només
hi ha un interlocutor que no es cap gran figura sinó alhora imitador
i seguidor. Al Primer diàleg, hi ha molt públic que té una gran
presència, al segon també hi ha de molt públic però és molt més
passiu (i l’analogia del cuiner serveix per condemnar-lo) a l’últim
Sòcrates i Fedre estan del tot sols, fora de les muralles de la
ciutat
Fa
vuit anys que en aquest
bloc explicava la notícia trista de la mort de Stanley Rosen.
Fins
aquest darrer mes ignorava que Rosen havia deixat un llibre pòstum
que es va publicar l’any següent. És el que apareix a la foto i
està dedicat al Fedre,
cosa que fa imaginar una certa continuació del seu magistral estudi
sobre el
convit.
Aviat podré confirmar, o no, aquesta suposició.
.jpg)
.jpg)
