Agraïment

 

El Sergi em remet aquest article de Diego S. Carocho i la seva lectura em produeix calfreds perquè efectivament és la història de la meva generació, i potser de la següent. No és, però, la meva vida. No ho és bàsicament gràcies a una persona i una institució. La persona és Jordi Sales que va saber convertir Descartes, Kant i sobretot Plató en vacuna contra tantes collonades. La institució és l’ensenyament mitjà, el qual m’ha donat no només els mitjans materials per tenir una mica més de benestar  que l’assenyalat per l’article, sinó m’ha obligat a no mantenir-me d’esquena a la realitat, ni de deixar mai de tocar de peus a terra

Expectatives magres

 

Han passat quinze dies ja des de cap d’any i l’eufòria, absurda, del canvi d’any, s’ha esvaït del tot. 2021 no serà millor que el 2020. La destrossa feta pel COVID no s’arreglarà en un trimestre. He caminat avui des de casa al Gat Blau del carrer Borrell. Tres persones m’han demanat almoina on també eren visibles els senyals de les persones que han de dormir al carrer. La notícia del dia és l’ajornament de les eleccions, del Barça i de la Generalitat. La decisió pot ser justificada però  no té cap mena de coherència amb la resta del que fa el govern; amb simultaniejar aquest ajornament amb la voluntat de fer accessibles totes les pistes de ski al febrer o mantenir les jornades de portes obertes als centres escolars. Ningú no es creu que al final el càlcul no és merament polític i d’altra banda, totes les dades que avui tenim sobre la taula ja hi eren fa tres setmanes. Hem salvat el Nadal, però, com d’aquella manera vam salvar l’estiu.

 Es deia que anàvem a millorar amb la pandèmia. Alguna cosa hem après i aprendre sempre és  millorar Jo després de trenta anys tenia una idea clara de com funciona l’ensenyament. Sabia que l’administració era nul·la,  la normativa absurda quasi sempre i que allò que manté els instituts és un suma d’esforços individuals majoritàriament voluntaristes, que permeten anar fent. En aquest cas, que els nois aprenguin algunes coses quan les circumstàncies són favorables (quan l’entorn sociocultural és advers, la institució fa ben poca cosa).  Ara podem saber, que no som una excepció dins   de l’administració. Tot més o menys és igual. La mateixa incompetència a la gestió, a Catalunya sempre política mai tècnica, i el mateix voluntarisme que serveix per anar tirant però que és incapaç de donar resposta a qüestions més enllà del dia a dia, com la gestió dels ERTEs o la vacunació Potser llegeixo massa escrits de col·lapsistes, però em sembla meridianament clar que el rics d’un col·lapse absolut de les nostres institucions és summament probable en quan vingui alguna de les noves crisis que ens prediuen (com d’alguna manera es preveia alguna pandèmia). Queda molt d'hivern i com diu en Turiel, aquí, sembla que l'hivern pot durar ja per sempre

Enric Cambray

El dissabte sortim al teatre a veure el mètode grönholm que a hores d’ara és ja quasi un clàssic, però que no havia vist mai.. La trama és desenvolupa de manera enginyosa amb uns diàlegs molt ben construïts i resulta prou divertida no deixant-se pas massa temps per pensar a la seva versemblança que no és gaire gran. Quan es va estrenar fa quasi vint anys els actors protagonistes eren tot membres del star system definit per les produccions de TV3, cosa important pel funcionament del producte. Jo ara ja no veig gaire TV3 i em sembla de sèries i productes de ficció en fan menys que abans, si no considerem dins d’aquest apartat coses com el FAQS i els seus telenotícies. Així la major part dels actors del dissabte passat no em sonaven llevat del David Verdaguer, el qual coneixia fonamentalment del cine. Però mentre veia l’obra un dels altres actors em resultava familiar i finalment la meva dóna va poder identificar-ho; era un dels dos, únics, protagonistes de la representació de les dones sàvies de Molière que havia vist feia dos anys al Maldà i que és una de les millors nits teatrals que he tingut mai a Barcelona. Llavors no tenia temps d’escriure i no vaig prendre nota, però tots dos oferien una explosió d’entusiasme, dinamisme i encert, en una adaptació molt ben escrita on es barrejava Molière, amb el vell esquema publicat a El Viejo Topo per poder fer discursos de 10 hores  i els feia convergir en la creació del senyor Conill. Ara com he mínim ja sé que aquest excel·lent actor es diu Enric Cambray

 

sin amor

 

Veig  sin amor d’Andrei Zvyaginstev que se m’havia escapat en el moment de la seva estrena. Vaig descobrir aquest realitzador amb el seu Leviathan i aquest és el seu treball posterior. Es tracta d’un film més intimista, quasi tot ell es limita a la descripció d’un conflicte en una família radicalment nuclear,  però les poques relacions fora dels membres de la família, bàsicament els amants i futures noves parelles del matrimoni en descomposició, permeten continuar i d’alguna manera aprofundir la radiografia moral de la Rússia putiniana que es trobava al film anterior. Leviathan  tenia una dimensió obertament política que aquí apareix  marginalment però totes dues servirien per a explicar l’anomia de la que parlava Durkheim i il·lustrar l la completa deshumanització d’una societat. Zvyanginstev recorda formalment, segurament no podia ser d’una altra manera, Tarkovsky i com en el darrer film d’aquest la idea de sacrifici segueix sent essencial. Un sacrifici, però, sense sentit un cop que Déu ha mort  i ni cap sentit ni cap amor és possible. La paradoxa russa és que aquesta constatació de la buidor es dóna de manera simultània a una recuperació de la influència de l’església ortodoxa, desproveïda això si de qualsevol  influencia espiritual ; un pur mecanisme i instrument de poder.  Els russos són gent que viu molt lluny i ens sembla molt rara, poc a veure en principi amb nosaltres, però malgrat això penso que el paisatge descrit per Zvtaginstev  podria ser molt proper al que tindrem nosaltres en un  futur proper, segurament condicionat pels dos elements definidors de la situació russa que també hi són des de fa temps entre nosaltres: un estancament- retrocés del nivell de vida i una absoluta manca de creences més enllà de la felicitat solipsista. reclamada per la protagonista del film. Poques vegades després d’una pel·lícula em quedo amb tantes ganes de fer una segona visió, que imagino molt enriquidora. La pel·lícula es mostra a festivals on obtingué diferents premis d’interpretació, ben merescuts, i com Leviathan, encara que no treballi Philip Glass, excel·leix tant per la banda sonora en ella mateixa com per la utilització feta pel seu realitzador.

Richard Jewell

 

No havia vist Richard Jewell quan es va estrenar. El darrers films de Clint Eastwood no m’havien semblat excessivament interessants i en principi tampoc em vaig sentir atret per la història d’aquest darrer film, que es fonamenta a fets reals. Richard Jewell és el guarda de seguretat que va trobar una bomba als jocs d’Atlanta al 96, fou reconegut com un heroi, per a poc després passa a ser considerat com el principal sospitós. Mai no hi hagué cap prova en contra seva, però els seus trets personals podien coincidir amb els d’un terrorista. Em vaig equivocar no veient-la, perquè és indiscutiblement un dels millors treballs d’Eastwood als darrers anys, digne de les obres excel·lents que va fa firmar a la primera dècada d’aquest segle. El  millor de la pel·lícula és el seu vigor narratiu, una virtut perduda en el temps de les sèries i potser innecessària, quan tothom té un botonet per passar les escenes que siguin lentes. Excel·lent és també el treball dels actors.  Paul Michel Hauser dóna el tipus de protagonista perfectament i Sam Rockwell és molt convincent com a advocat però jo destacaria el treball de Kathy Bates, la mare del protagonista, una dóna  alhora orgullosa del seu fill, una bona persona, però conscient de les seves limitacions que no el feien el més llest de la classe. Vaig veure la pel·lícula el 6 de gener, mentre les turbes assaltaven el capitoli i feia un contrapunt interessant. Richerd  Jewell mai no hagués assaltat el capitoli, però ben segur que hagués votat per Trump. Eastwood dóna veu a aquesta gent tant menystinguda, els deplorables dels que parlava Clinton i ho fa des d’una perspectiva ideològica molt seva i que pot ser qualificada de llibertària; la desconfiança envers el govern i les institucions, especialment el FBI i la premsa, és absoluta i les pràctiques de l’agència federal són simplement malvades. En aquest punt possiblement Eastwood és poc fidels als fets reals i utilitza una perspectiva molt tendenciosa. De fet, la polèmica que envolta al film es centrà en el personatge de la periodista que canvià informació per sexe al film, cosa que possiblement no tingué res a veure amb la realitat.  És evident que no ens hem de creure del tot el que Eastwood explica, però és molt important escoltar-ho, perquè prescindint d’aquests discursos ens podem arribar a pensar que els demòcrates i els liberals en general, són el que ells volen fer veure que són

Retorn a les aules

 

Dilluns obriren les escoles i els instituts. L'opinió del viròlegs és completament adversa. La dels que no són viròlegs, saben comptar i se'n recorden de les informacions més bàsiques donades durant la pandèmia també. La Vanguardia i el Pais en canvi destaquen el recolzament a aquesta mesura dels col·legis de pediatres. Jo he treballat com a tutor, de segur, més de vint anys. Una de les meves feines era la comprovació dels justificants d'assistència. Mai m'ha passat per les mans cap de cap pediatra. Els meus alumnes ja no van al pediatra. Sé que vivim a l'època de l'idiota especialitzat, però potser no estaria massa fora de lloc, que els metges pediatres sabessin la diferència entre escoles i instituts. Fins i tot, els periodistes podrien arribar a comprendre la diferència. Tenim molts motius per estar agraïts al personal sanitari d'aquest país, metges inclosos, però seria un error estendre el seu capital moral a les institucions representatives. Una cosa que no cal oblidar mai és el silenci del col·legi de metges quan l'increment de la mortalitat a Catalunya fa uns anys va superior en un any al 5%,; una variació inexplicables des de causes naturals, però ben comprensibles si recordem les famoses retallades de Mas (mai plenament revertides i que encara tenen efectes en aquesta crisi)

El senyor de la foto segurament sap la diferència entre escoles i instituts. Mira però de dissimular-ho sempre. Fa molts anys jo, de vegades, em sentia una mica culpable per haver escrit un llibre que insistia en el nihilisme del nostre temps. Mentre ho escrivia, 2003 i 2004, tot semblava anar molt bé i tothom sap que l'èxit és el premi de la virtut. Ara penso que em vaig quedar curt. Mai no vaig pensar que gent com aquesta pugessin arribar a tenir un paper rellevant a la vida pública. Dilluns tornen a classe 800 professors que estan en un risc molt greu, només per que el departament ha decidit que el seu prestigi depèn d'aquesta arriscada obertura del centres. No parlem debades de nihilisme. Mentir constantment, amagant sistemàticament les dades mentre es feia una propaganda en sentit contrari, i menysprear obertament els riscos sanitaris de tanta gent són accions que només poden venir de gent ja del tot allunyada de la moralitat comuna. Que pertanyin a partits molt votats o que la gent es vulgui creure que les escoles són segures, serveix per comprendre la magnitud de la nostra anomia.

Assalt al Capitoli

 

El dia de reis d'abans d'ahir serà recordat per l'assalt al capitoli efectuat pels partidaris de Donald Trump, instigat pel mateix president. A hores d'ara les imatges són impactants però tot sembla que quedarà en un no res. Els Estats Units encara no són la Itàlia de començaments del vint, prou afeblida per rendir-se a una colla de pallassos. Però el fet cert és que l'atac d'ahir fa no gaire anys era impensable i tanmateix ha succeït. Els diaris en van plens d'anàlisis més fundats dels que jo puc donar i per tant no diré res. Si que vull parlar dels meus sentiments. Jo sempre he estat pro-americà. Gran part de la meva dieta espiritual té origen en aquell país i crec que el seu patriotisme és superior en dignitat al de qualsevol altre país. L'orgull de ser francès, britànic, espanyol (o català també) no és essencialment més que una forma d'etnicisme derivada d'identificar com un atribut essencial de la identitat personal algun antic vot de vassallatge dispensat a un administrador de força bruta. Els Estats units foren fundats sobre idees; idees nobles i assenyades. Són en un cert sentit la pàtria més factible pels que mantenen una cert amor pels ideals de la il·lustració. És obvi que des del inici, la trajectòria real no estigué a l'alçada d'aquest punt de partida. Però això no invalida la virtut de la fundació. Ahir vaig sentir com si ells mateixos estiguessin esborrant aquesta diferència. Avui Soto Ivars deia, de manera molt encertada, que més que de populisme, terme inequívoc i que jo no considero essencialment pejoratiu, allò del que cal parlar, i que definia millors els assaltants d'ahir, era el de narcisisme tribal. Lasch fou el gran teòric del narcisisme com element definidor del nostre temps. La seva mort el 1994 no li va permetre adonar-se de com aquest narcisisme anava a ser impulsat per Internet i les xarxes socials. És evident que els esdeveniments d'ahir tenen com a causa fonamental les bombolles mediàtiques generades per aquestes xarxes (tampoc això és una objecció contra les xarxes, si recordem que la diferència entre el verí i el remei mai no és essencial). Personalment penso, però, que de no menys importància és el relativisme que als vuitanta venien filòsofs refinats en forma de discurs de postmodernitat i que ara ha estat assimilat per la consciència ordinària, és a dir els meus alumnes, del tot convençuts que tot és relatiu i que cap opinió és superior a un altre ( i que no arriben a la conclusió de que l'únic que importa és la força no per reserves morals, sinó per que és massa cansat, i també per feblesa)