He dedicat les poquíssimes hores de tranquil·litat
de les que he gaudit aquest semestre a llegir el llibre de Thomas Piketty
Capital i ideologia. El tema central del
llibre és l’evolució de les desigualtats a la societat i de les seves
justificacions ideològiques. La seva
anàlisi comença a l’edat mitjana i acaba als nostres dies i intenta trencar la
perspectiva eurocèntrica habitual incloent les societats no occidentals abans i
després del colonialisme. El llibre és
un esforç intel·lectual de gran magnitud on es sintetitza una gran quantitat d’informació
de les més diverses ciències socials. De
fet, l’autor pensa que la fragmentació
de les classes socials i la seva manca de comunicació és una de les causes de la davallada de les
nostres societats i del seu increment de la desigualtat i a la conclusió
assenyala la reapropiació ciutadana d’aquest saber com l’objectiu principal del
llibre. La inspiració és clarament
marxista però fent un gran esforç per no
caure en la temptació del determinisme. Piketty creu que per a cada condició de desenvolupament de l’economia
i les forces productives , hi ha sempre
una multiplicitat de règims polítics,
ideològics i de desigualtats possibles. El
punt de partida com he dit és l’edat mitjana on es justificava una divisió social basada en
l’exercici de diferents funcions socials:
religió, noblesa guerrera i camperols. No ho esmenta però és clar que aquest esquema
es pot retrotreure a Plató i és de fet el que Nietzsche accepta com a natural a
la
Genealogia de la moral. Si insisteix en un la universalitat d’aquest
esquema que es pot trobar a llocs on mai no han llegit Plató i sobre tot en el fet de que l’esquema
tendeixi a intentar reproduir-se a les societats contemporànies. El trencament
més palès d’aquest esquema implica l’aparició de l’estat modern amb la revolució francesa, la qual comença un
procés de sacralització de la propietat
que Piketty interpreta com una resposta natural a la por al buit. Els
drets de propietat formen una mena de transcendència nova que permeten donar
resposta a la fi de la religió com a ideologia política explícita. Aquest
caràcter de la revolució burgesa pot quedar enfosquit des de lectures molt
ideològiques però es fa manifest quan examinem l’evolució de la propietat
privada al segle XIX, període en què les
desigualtats no sols no disminueixen, sinó que augmenten de manera
ostensible. La retòrica de la política
de la tercera república sempre voler amagar aquest fet parlant de França com un país de petits propietaris,
en un sentit semblant a aquell en el que avui
parlem de societats de classes mitjanes.
El llibre conté molta informació i és una referència per pensar moltes
qüestions concretes de diferents esdeveniments històrics . Constitueix una eina
que no pot ser menystinguda. En alguns temes les seves explicacions són força
aclaridores i serveixen per a desfer tòpics comuns, per exemple, en el seu tractament del temes de
les castes a la India, fins a un cert punt una invenció britànica. Fer una ressenya exigiria una feina que
sobrepassa molt l’esforç que dedico a aquestes anotacions.. . El meu propòsit
és més limitat i d’entrada només vull fer constar les coses que més m’han
interessat del llibre. La més important és la utilització de la noció d’esquerra
bramànica que no és tant un descobriment, com una manera de formular una idea
que tenia present des de fa temps.
Piketty parteix d’una estadística que coincideix a tots els grans països
europeus i als Estats Units. Des del final de la segona guerra mundial, o si
voleu des que quasi tots els nens i nenes comencen a tenir opcions reals de
treure’s el batxillerat i d’accedir a la universitat, els partits d’esquerra
progressivament comencen a acaparar el s vots de les sectors de població més
educats. Aquest procés és paral·lel a l’augment d’actitud abstencionistes als
sectors menys s afavorits econòmicament . La polaritat dreta esquerra passa a
perdre llavors el sentit més primitiu de lluita entre una elit de propietaris i
un sectors més febles, per passar a ser una pugna entre dues menes d’elits.
Aquesta és la raó per la qual els partits d’esquerra han esdevingut ideològicament conservadors més
enllà de retòriques heretades , el motiu
pel qual aquests partits només es troben còmodes a les batalles culturals, en
un cert sentit doncs religioses, i al fet que aquest partits puguin sovint col·locar-se
en posicions antagòniques a la dels interessos de les classes que teòricament
haurien de defensar (els que treballem en educació sabem molt d’això). El
llibre interpreta la realitat política del present a tots els països importants
des de la lògica generada per aquest enfrontament entre la dreta mercantil i l’esquera
bramànica
Un altre element que m’ha cridat força
l’atenció és la seva explicació de la finalització de l’esclavisme les
societats que començaven a esdevenir
propietaristes, doncs em sembla una pàgina poc remarcada als llibres d’història.
Els esclaus eren propietat dels seus amos i res era més important que aquesta
noció de propietat. Per tant l’abolició
de l’esclavatge estigué acompanyada sempre de indemnitzacions als propietaris
de la mà d’obra esclava (la indemnització als esclaus mai no es va considerar,
potser amb l’excepció dels EEUU on en sa prometre sense fer res per complir-la).
Atès que als estat s de l’època no hi havia res semblant als impostos sobre la
renta i la majoria de la taxació era indirecta, l’abolició de l’esclavatge va
suposar una transferència de rendes des de les classes mitjanes i pobres a la
més riques ,de grans dimensions.
Les reflexions de Piketty sobre l’educació ens poden ser útils per definir
un context ampli als nostres problemes, tot constatant que en cap país el repte de la generalització
de l’ensenyament superior s’ha superat d’una manera plenament satisfactòria
Retenim sobre tot la utilitat dels sistemes educatius per justificar el règim
de desigualtat existent, vestint de meritocràcia, una desigualtat que és
essencialment econòmica.
La crisi catalana és abordada com paradigma de les tensions que afecten
Europa, allò que l’interessa a Piketty es com aquesta crisis reflecteix la d’una
Europa fonamentada en un procés de competència generalitzada entre territoris i
una falta absoluta de solidaritat fiscal que acaba definint una escalada en la
que cadascú fa, i nomes vol fer, per ell. Un procés prou anàleg al del Brexit
Piketty no fa un treball erudit sinó que vol donar sortides. Segurament la
idea més important a adquirir no és una nova invenció sinó una recuperació : la
de la pèrdua, que fou el pecat original de l’esquerra, lde la convicció que l’assoliment
de la justícia social només pot
desenvolupar-se en una esfera explícitament transnacional i mundial. El seu treball constata un fet; el segle XX ha estat l’únic període històric
on ha retrocedit la desigualtat econòmica, perquè per primera vegada el 90%
més pobre de la societat ha tingut accés
a un part significativa de la propietat total (invertint el període anterior,
el previ a a la primera gran guerra quan la concentració de la riquesa
esdevingué superior a la de l’antic règim.
La tendència ideològica que més ha fet per aquest canvi ha estat la
socialdemocràcia però aquesta ha quedat arraconada per la seva incapacitat de
pensar formes federals noves i superar els límits de l’estat-nació. Per ell cal
una teoria transnacional de la democràcia, cosa que evidentment és un opció
dificilíssima però també en realitat la única opció, l’única alternativa a un
empobriment col·lectiu de grans dimensions amenitzat per conflictes identitaris,
que ens distreguin de les coses importants com trencar l’opacitat econòmica i
financera del tot paradoxal, en els temps on les comunicacions són més fàcils
que mai. La proposta fonamental passa per una redefinició de la noció de
propietat que refusi la idea d’una propietat estrictament privada i d’uns drets
inviolables,doncs tota acumulació de bens és fruit d’un procés social basat en
les infraestructures públiques, la divisió del treball social i el coneixement
acumulat per la humanitat, cosa que justifica un retorn del patrimoni a la
comunitat (cosa per la qual proposa una herència no pas individual sinó comunitària),
L’experiència històrica del segle XX mostra que la progressivitat fiscal és
possible, caldria doncs fer el pas cap a la patrimonial. La conclusió final és optimista encara que només sigui perquè si no hi ha
res escrit, les possibilitats estan sempre obertes. Però si el regim
propietarista només es va poder instal·lar després del buidament de sentit de
la religió tradicional, si voleu la mort de Déu nietzschiana, cal potser un
esdeveniment de la mateixa dimensió per a fer aquest canvi, potser el Déu que
vingui a salvar-nos del que parlava Heidegger
