Responsabilitat moral

Llegeixo a un diari que són cada cop més freqüents les agressions i els maltractaments, no només verbals, als treballadors de les entitats bancàries. Aquest òbviament es defensen i ens expliquen que no tenien la culpa i tal. De fet, em sembla que molts dels agressors ho deuen saber molt bé. No hem de menysprear mai el fet que molts humans en frueixen de maltractar els altres i en frueixen prou com per que la justificació sigui inexistent. Al capdavall, no és inhabitual escoltar com actors que fan el paper de “dolents” a sèries televisives són recriminats públicament, tot i que ben segur a hores d’ara tothom sap que significa ser actor o actriu.  Més interessant és la justificació adduïda per respondre a l’acusació d’haver estar venent productes discutibles: la resposta de que només complien ordres. Sembla que els professors d’ètica no haurem de remuntar-nos al procés d’Eichmann quan ens calgui parlar de la responsabilitat moral (cosa cada cop més feixuga atès l’experiència del mon dels estudiants actuals, els quals no saben res de ni la segona guerra mundial, ni de l’estat d’Israel). Tinc clar que en un cert sentit tenen raó. També que tenen el dret de pensar que cal fer el que sigui per defensar el dret a gaudir del l’apartament a la platja o per pagar un cuidador que prengui cura del pare o la mare impossibilitat. No crec que jo m’hagués comportat de manera gaire diferent ni, de fet, que la meva practica professional no tingui paral·lelismes inquietants amb el d’aquests professionals. El problema és que, aplicant la mateixa mesura, també Eichmann tenia raó.